puigdemont-junqueras2

Mi opinión sobre el proceso independentista

soy catalán, desde hace trescientos años, según el meu oncle Narcís, mi padrino – ¿se acuerda alguien del “Café Subils”, en Salt, que llenaba toda una manzana, las cuatro calles…? – ; me llamo Narcís Subils i Pagès i Marí i Riembau i Piferrer i Prats i Margenat i …

puigdemont-junquerasLa prudència de Junqueras o l’exhibicionisme de Puigdemont

La tertúlia, sobre el diàleg entre Catalunya i Espanya

Amb Montserrat Nebrera, Juan José López Burniol, Albert Gimeno i Eulàlia Vintró,

http://bcove.me/7fh2hyvq

Nuevos políticos del PP para Catalunya ( mi opinión).- “Si la cara es el espejo del alma: rápido, sin demora, echemos a correr.”

Rahola : “Si un Estat té mig país com Catalunya que se’n vol anar, té un problema enorme.”

“Rajoy ha passat la carpeta catalana a Soraya Sáenz de Santamaría“, ha dit Pilar Rahola. Sobre les dades del CEO, ha afirmat que no està d’acord “amb el fet que hagi pujat el No a la independència” i que “són dades que no són rellevants”. Segons Rahola, el que ha de reclamar la nostra atenció és que, “si un Estat té mig país com Catalunya que se’n vol anar, té un problema enorme”.

“Si un Estat té mig país com Catalunya que se’n vol anar, té un problema enorme.”

Si ella ha de facilitar el diálogo entre Catalunya y España, que Dios nos coja confesados… aunque dicen que la llamaban “la monja alférez” , quizás..

sorayasaenz-de-santaamriasaenz-de-santamariasaenz-de-santamaria3saenz-de-santamaria-4

Nota personal.- ¿Queda algún político que todavía crea realizable el proceso independentista? Pero nadie quiere arriesgar la fuente de sus garbanzos con la etiqueta de ser el culpable de la ruptura oficial… “El vivo del bobo vive”.

Leído en La Vanguardia, de Francesc Marc-Álvaro:

francesc-marc-alvaro_54278348266_53389389549_600_396
“El procés, en privat

“Fa uns mesos vaig ser convidat per un grup de gent a fer una xerrada sobre la situació política a Catalunya. El meu públic eren persones favorables a la independència, moltes d’elles vinculades a l’ANC i Òmnium Cultural. Quan vaig enumerar els punts febles del procés, vaig notar que la majoria dels que m’escoltaven estaven incòmodes; després, durant el debat, vaig confirmar que la meva anàlisi era rebuda a la defensiva i que molts em veien com algú que volia aixafar-los la guitarra amb dades que normalment no es posen damunt la taula. Val a dir que una minoria dels presents compartien la meva descripció, alguns públicament, d’altres de manera discreta, per no semblar derrotistes. De fet, quan recordo que l’independentisme ha fet un creixement espectacular però encara necessita arribar al 51%, sempre hi ha qui em titlla de “derrotista” o de coses pitjors. Després de la meva columna de fa una setmana, va tornar a passar. Suposo que les darreres xifres del CEO també seran considerades “derrotistes” per determinats entorns i per molta gent de bona fe a qui s’ha explicat un concepte exprés de la secessió.

“El que importa no és el que diem o escrivim els que mirem la política des dels mitjans. Interessa saber el que pensen els que la fan i són responsables de gestionar els anhels de molts ciutadans. En aquest sentit, no conec cap dirigent de pes que, en privat, no admeti que l’independentisme necessita convèncer encara una part de la població per assegurar una victòria en un referèndum. Aquests mateixos dirigents admeten també que una cosa són els informes detallats dels experts i una altra, molt diferent, és la realitat diària de cada àmbit oficial relacionat amb una transició de l’autonomia a un Estat independent. Només cal parlar amb la gent de cada conselleria.

“Tothom és presoner d’un calendari i d’un full de ruta que s’ha convertit en intocable. I no és només –com podria semblar– perquè de tot això en depèn el sempre incert suport parlamentari de la CUP a Junts pel Sí. En el rerefons hi ha la gestió dels lideratges i de certes carreres polítiques. Diguem-ho més clarament: el primer polític d’estelada que ara afirmi en públic que cal guanyar temps per ampliar la base social independentista serà acusat de traïdor immediatament. Atès que Puigdemont diu i repeteix que ell té data de caducitat (davant la desesperació dels seus), la palanca per modificar el relat està en mans de Junqueras, gran administrador de silencis des del seu despatx governamental. El líder d’ERC té el pedigrí adequat per reescriure el full de ruta quan es demostri que aquesta legislatura no acaba amb el salt de la paret; els convergents –que prou feina tindran a triar un candidat nou– aniran a remolc dels republicans. Els ansiosos de la barricada diuen que tot això és “processisme”. Quan ho expliqui Junqueras, hauran d’inventar un altre mot.”

O este otro escrito:

independencia-senuelo
“¿La independencia como señuelo?, de Carles Castro

“Una mayoría de catalanes espera y desea que el proceso soberanista acabe en un pacto que dé más autonomía a Catalunya,

“¿Desean realmente los catalanes la independencia? En respuesta a esa pregunta, los diversos sondeos reflejan que el apoyo a la ruptura de Catalunya con España roza el listón del 50% de los consultados, aunque casi nunca lo supera. Y los comicios catalanes del 2015 –planteados como un auténtico plebiscito al respecto– registraron justamente un respaldo del 47,8% de los votantes (aunque de sólo un 35,7% del censo) a los partidos independentistas. Es decir, lejos o muy lejos de la mitad más uno que esgrimen los soberanistas para salir de España.

“De hecho, uno de los últimos sondeos realizados (el del Institut de Ciències Polítiques i Socials, efectuado entre el 26 de septiembre y el 17 de octubre) refleja un apoyo del 46,6% a la independencia en una hipotética consulta (más de tres puntos por debajo que en la encuesta del 2014), frente a un 34% en contra (y un 20% que no votaría, lo haría en blanco o aún no lo sabe). Sin embargo, el mismo sondeo incluye otra pregunta muy reveladora: “¿Cómo le gustaría que acabase el proceso soberanista?”. Y ahí las posiciones parecen reflejar una realidad oculta tras el voto de protesta ante el inmovilismo territorial de Madrid.

“En concreto, casi un 38% afirma que le gustaría que el proceso soberanista acabase en la independencia de Catalunya. Pero un 45% preferiría como desenlace “un acuerdo con España para dotar a Catalunya de más autogobierno” (y otro 13% apostaría por el abandono del proceso de separación). En definitiva, una mayoría de los catalanes se inclina por un pacto para continuar dentro de España, y también una mayoría (aunque menor que hace un año) se muestra convencida de que así acabará el proceso soberanista. Ciertamente, los partidarios de la independencia como única solución han crecido en casi cuatro puntos desde el 2015 pero sólo el 16,5% (una cifra similar a la de hace un año) está convencido de que la secesión será el punto final (mientras que casi un 30% –6,5 puntos más que en el 2015– considera que el proceso soberanista acabará sin resultados).

“El no a la independencia se impondría al sí por un estrecho margen

“Eso sí, también es cierto que una mayoría de los electores soberanistas (más del 75%) apuesta por la independencia como única salida. Pero más del 20% de los votantes de Junts pel Sí y un 18% de los de la CUP preferirían un desenlace pactado que otorgara más autogobierno a Catalunya. Y no menos importante: sólo un tercio del electorado soberanista se muestra confiado en que la independencia aguarda al final del camino, frente a otro tercio que cree que el proceso concluirá en un acuerdo con España (y casi un tercio restante se debate entre el pesimismo y el desconcierto).

“A la vista de todo ello, es inevitable preguntarse si una parte sustancial del sufragio independentista no será un voto táctico que plantea un objetivo maximalista con la única intención de obtener el mejor resultado posible en una posible negociación. Si se produce, claro.

Davant d’un 2017 decisiu, sorprèn els estils amb que els dos principals líders polítics catalans afronten la relació amb el Govern central

Oriol Junqueras estava ja amb el micro posat a la solapa a punt d’entrar en directe davant de Josep Cuní a 8TV quan en el seu mòbil va aparèixer un nom: “Soraya”. La vicepresidenta contestava al líder d’ERC que li havia enviat un SMS de felicitació per la seva confirmació com a vicepresidenta del Govern espanyol. Tot i la situació, amb el silenci del plató i la necessitat d’entrar ja en prime time, Junqueras no va dubtar a contestar i parlar dos minuts amb la vice. Abans ja ho havia fet amb els ministres Guindos i Montoro, que el va felicitar per la seva continuïtat en el càrrec. Junqueras no esperava que la vicepresidenta li truqués i pensava que li tornaria el seu missatge de felicitació amb un altre similar agraint el gest. Però no. Sáenz de Santamaría va voler trucar-li. Van quedar que es veurien i es van saludar de manera molt cordial.

A aquest cronista li crida l’atenció la bona premsa que Junqueras té entre els mitjans de Madrid i entre els dirigents claus del PP. Una explicació pueril pot ser que Junqueras és d’Esquerra, és independentista i no enganya ningú. En canvi Mas i Puigdemont són convergents i “ens han traït”, segons fonts de la capital, perquè ara volen sortir d’Espanya. És paradoxal, però, que amb tot el que els diputats i governs de CiU han fet a favor de la governabilitat d’Espanya, donant suport indistintament a executius del PSOE i del PP en circumstàncies molt complicades, ara se’ls torni en contra perquè se suposa que han de continuar igual.

Sigui com sigui, Junqueras té butlla i, a diferència dels seus diputats a Madrid, Gabriel Rufián i Joan Tardà, que mengen a banda, el líder d’Esquerra és molt moderat en les seves intervencions. No ha d’aixecar la veu, ni fer massa exercicis circenses per demostrar que està per la independència. En canvi, el president Puigdemont sorprèn per tot el contrari. Potser, justament perquè el PDECat ha d’esborrar el passat autonomista de CDC, les intervencions de Puigdemont estan marcades per l’agressivitat. Especialment, el seu últim discurs davant el Rei, en el marc de l’acte de Foment del Treball de dijous passat, on va recriminar de forma àcida al Govern espanyol per “negligir” els seus deures amb Catalunya. Les formes i el to van sorprendre molts assistents que van creure que potser no era el marc més adequat per fer una nova llista de greuges.

Hores abans, el mateix Puigdemont havia atacat de forma contundent la companyia Gas Natural per la mort d’una dona gran a Reus, en un cas on la responsabilitat no està del tot clara. No sabem si són els aires de la influència de la nova política o que toca aparèixer davant els mitjans com antiestablishment, però sorprenia escoltar a tot un president de la Generalitat dir frases com aquesta: “Si la comunicació s’hagués produït, no estaríem lamentat la mort d’aquesta persona”. I va afegir: “L’error és claríssim i l’empresa n’és responsable”.

Només va faltar veure com els diputats de CDC als seus escons de l’hemicicle del Congrés evitaven aplaudir l’entrada del rei Felip VI per entendre que alguna cosa està canviant en les antigues hosts convergents. Costa imaginar Miquel Roca, Joaquim Molins, Xavier Trias o Josep Antoni Duran i Lleida, per citar els antecessors de Francesc Homs, fent-li aquest menyspreu al Rei. A Madrid aquest gest va causar més sorpresa que la no-assistència dels dos diputats d’ERC.

Cada un porta l’estratègia com millor sap o pot, i ha de valorar si en el moment actual és millor la prudència de què fa gala Junqueras o l’exhibicionisme que fa servir Puigdemont. La realitat és que el Govern del PP encara no ha mogut un dit a la recerca d’un acord amb el Govern de la Generalitat, i l’única cosa que és percep és la frenètica activitat judicial contra les figures clau del procés català.

Però s’emeten missatges. El nomenament d’Enric Millo com a nou delegat del Govern a Catalunya, no és un mal gest. Exdiputat d’Unió i exhome de gran confiança de Duran, Millo té unes grans virtuts polítiques que pot utilitzar en aquesta nova fase que alguns s’aventuren a veure. Que el tema català estigui en mans de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tampoc és una mala notícia per als que volen el diàleg. Rajoy no ha fet cas als que l’aconsellaven tenir un ministre català independent per a aquesta tasca, és a dir, un nou Josep Piqué. Però sembla clar que si el tema s’afronta seriosament, millor fer-ho amb la número dos del Govern que amb un nouvingut a l’Executiu.

Les posicions continuen antagòniques: referèndum versus Constitució. Però el temps i les circumstàncies faran que es moguin. Veurem quina de les dues actituds dels dos dirigents catalans serà la més productiva.

0 comments