bandera-República-

Catalunya s`hauria pogut independitzar el 1936 ?

Abans d’ara

Pulse aquí para ir directamente a : Abans d’ara

Para montar un Estado soviético y así tragarnos la mierda del inefable Stalin. No, no, no, POR LOS CLAVOS DE CRISTO, nosotros escogimos la mierda del ínclito Caudillo de la Cruzada, Generalísimo de los Tres Ejércitos, Testigo ante Dios y ante la Historia, Francisco Franco Bahamonde. Lo dicho: “si los tontos supieran volar no se vería la luz del Sol”.

El vespre del 6 d’octubre del 1934 Companys, va proclamar l’Estat Català
de la República Federal Espanyola. Era un gest audaç en un context complex. Des que la CEDA, el gran partit de masses de la dreta, havia entrat al govern espanyol, la tensió a tot l’Estat era enorme. L’esquerra considerava la CEDA l’arxienemiga de l’autèntica
essència de la República.

Alhora que Companys llançava la proclama de l’Estat Català, arreu del territori català i espanyol es van produir diferents aixecaments. “Proclamant
l’Estat Català, Companys va tancar boques, va fer callar crítiques, va esdevenir un màrtir abans d’accedir a l’estatus de màrtir etern (1940)”, escriuen Arnau González, Manel López i Enric UCelay-Da Cal al llibre 6 d’ocubre. La desfeta de la revolució catalanista del 1934 (Editorial
Base). Però les conseqüències immediates van ser desastroses.

Quan va arribar l’hora d’obrir foc contra l’exèrcit espanyol, ningú va
voler ser responsable de donar l’ordre. Companys i els membres del seu govern van ser detinguts, empresonats i jutjats pel Tribunal de Garanties, que els va condemnar a 30 anys. Les eleccions del febrer del 1936 van treure Companys i els altres membres del govern de la presó. És el 6 d’octubre de 1934 que Companys va llançar la frase: “¿Ara també em direu que no sóc prou catalanista?” A qui va adreçada la frase? Per què la diu, Companys? “A diferència d’avui (2015), al llarg de la trajectòria de Companys el terme catalanista tenia una interpretació bastant ambigua. Companys venia d’una tradició catalanista clara, de les esquerres catalanes, però aquesta qüestió no estava al centre del seu
discurs”, explica González. En arribar a la presidència de la
Generalitat, Companys es va trobar que havia de col·laborar amb sectors
que sí que parlaven de manera central de la qüestió nacional: les JEREC.
“El 1934 li demanen que demostri que és un veritable nacionalista
i quasi un independentista. Quan proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola sembla acontentar aquells que li criticaven el poc compromís nacional”, diu Arnau González.

L’oportunitat perduda

Després de l’aixecament militar del juliol del 1936, moltes potències europees donaven per fet que Catalunya s’independitzaria. “Es pot proclamar un estat independent de Catalunya, que probablement prendria la forma d’estat soviètic”, alertava el cònsol britànic a Barcelona, Norman King. L’11 de setembre del 1936 l’almirall francès Emmanuel Ollivedefensava la segregació de Catalunya d’Espanya. “Fins i tot Mussolinili diu a Franco que deixi que Catalunya s’independitzi i que guanyi la guerra”, afirma González, que ha estudiat els documents diplomàtics de diferents països.

L’ambaixador italià va escriure a finals d’agost del 1936: “És de preveure l’eventualitat que els catalans, separats de la resta d’Espanya, no dubtin a proclamar l’estat separat, recorrent a l’ajuda francesa”. L’11 de novembre del 1936 Tarradellas parla d’independitzar-se en el cas del “triomf dels facciosos”. El fet que no es produís la independència va sorprendre als diplomàtics. “Ni Companys ni ERC s’hi van atrevir perquè no tenien prou força per enfrontarse a la CNT. Companys va prioritzar la solidaritat amb els republicans espanyols”, conclou González

macia_ajuntament_1

fusilamiento CompanysDes que va ser afusellat per l’exèrcit franquista, el 15 d’octubre del 1940, Lluís companys ha estat recordat com el president màrtir que va defensar la dignitat del país i la institució fins a la mort. Però la figura de Companys és molt més que això. Lluís Companys va viure intensament les primeres quatre dècades del segle XX, que van ser les més difícils i convulses de la història contemporània catalana i europea: la Primera Guerra Mundial, la revolució soviètica, l’ascens del feixisme i del nazisme, els fronts populars, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Tots aquests fets van canviar la història i Lluís Companys no en va sortir indemne.

CAPÍTOL 1 (13 d’octubre, a les 21.55)

“Els tres amics”, que narra les peripècies del jove Companys, un estudiant de Dret, més llest que aplicat, que comença a mostrar el seu compromís amb la defensa dels més desfavorits i que trobarà en les idees republicanes el seu espai polític. La història d'”Els tres amics” és la més tràgica del primer episodi: Lluís Companys, Francesc Layreti i Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, es coneixien des de petits; de joves, es retroben per promoure un partit republicà català que pugui atreure el vot dels treballadors. Però la història acaba amb l’assassinat dels seus dos amics a mans dels pistolers de la patronal.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-viatge-de-companys/el-viatge-de-companys-capitol-1/video/5556523/

La segona història, “Tot per la República!”, explica la lluita de Companys, ja com a responsable polític, per ampliar la base social del republicanisme a través de la Unió de Rabassaires, i unir les forces d’esquerra, republicanes i catalanistes en un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya. La història acaba amb un dels grans moments de la biografia política de Companys: el gest audaç de proclamar la república des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

“I ara, l’Estatut!”, és la història que tanca el primer episodi i que explica com Companys es converteix en el portaveu de la minoria parlamentària al Congrés dels Diputats de la República. Serà l’encarregat de defensar l’Estatut de Núria, aprovat pels ciutadans catalans. Això el converteix en número dos de Macià.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-viatge-de-companys/el-viatge-de-companys-capitol-1/video/5556523/

Després d’aquest capítol, s’emetrà la pel·lícula “14 d’abril, Macià contra Companys”, una ficció televisiva que recrea el que va passar a Barcelona entre el 14 i el 17 d’abril de 1931, els tres dies de vigència de la República Catalana.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/14-dabril-Macia-contra-Companys/video/3764970/

CAPÍTOL 2 (14 d’octubre, a les 21.55)

Des que va ser afusellat per l’exèrcit franquista, el 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys ha estat recordat com el president màrtir que va defensar la dignitat del país i la institució fins a la mort.

El presentador, Antoni Tortajada, ens acompanya en un viatge fascinant que reconstrueix aquest gran trencaclosques que va ser la vida política de Lluís Companys.

En el segon capítol, el programa repassa els anys de Companys com a president de la Generalitat:

– La primera història, “El moment balcó de Companys” recorda els Fets d’Octubre de 1934, quan Companys creu que els valors de la República estan en perill per l’emergència de l’extrema dreta espanyola i decideix saltar-se la legalitat i provocar una ruptura amb el govern de Madrid, proclamant l’Estat Català dins de la República Federal espanyola.

– “L’amic dels revolucionaris?”, la segona història, narra les conseqüències del fracàs del cop d’estat del 19 de juliol del 1936, considerat pels historiadors com el moment més crític del president Companys.

– La tercera història, “El complot”, explora per primera vegada en televisió els intents dels sectors més radicals de l’independentisme català de fer caure el president Companys durant els primers mesos de la guerra, amb la intenció d’aturar la violència revolucionària i, probablement, buscar una pau separada per a Catalunya amb el suport europeu.

– “La història de Lluís jr.” representa el final del president Companys, un president exiliat, abandonat i menyspreat per gairebé tothom.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-viatge-de-companys/el-viatge-de-companys-capitol-2/video/5557194/

El 3 d’octubre del 1940 Lluís Companys, president de la Generalitat a l’exili, és traslladat i empresonat al Castell de Montjuïc, a l’espera de ser jutjat. Les autoritats franquistes l’acusen de promoure l’assassinat d’innocents i de delictes de rebel·lió contra l’Estat. Companys, ensorrat, espera la mort convençut que aquest judici serà una fal·làcia i la seva condemna, un mer tràmit. Però l’advocat i capità d’artilleria Ramon de Colubí, franquista convençut a qui assignen la defensa, intenta que la paraula justícia no sigui només un eslògan del règim buit de contingut, i fa tot el que està a les seves mans per salvar Companys, malgrat les diferències ideològiques que els separen i l’odi que li professa.
Mentrestant, el règim fa tot el que pot per amagar el procés, jutjar a corre-cuita Companys i afusellar-lo sense fer gaire soroll, per evitar que esdevingui un màrtir i un símbol per Catalunya. L’advocat De Colubí, durant la defensa, descobreix l’home que s’amaga rere el polític; la seva dignitat i la seva força. Un Lluís Companys que durant 13 dies d’octubre afronta la mort amb les seves circumstàncies, les seves pors i les seves contradiccions

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/pellicula/13-dies-doctubre/video/5549294/

Lluís Companys-tornarem

La revolució necessita pensament econòmic. Del discurs de Lluís Companys (el Tarròs, Urgell, 1883 – Barcelona, 1940) publicat a La Humanitat (2-II-1937)

[…]

Vivim unes hores que poden i han d’ésser glorioses. El primer que hem de sentir en tot moment és la nostra responsabilitat. De vegades no tots s’adonen que en el transcurs de la història realitzem una tasca que tindrà una influència definitiva en l’esdevenidor de Catalunya, d’Espanya i de tot el món.

[…]

La revolució necessita un pensament
econòmic i un pensament polític.

[…]

Si la revolució la fa cada un a la seva manera, es produeix fatalment una
commoció antirevolucionària que la
podria dur al fracàs. [Aplaudiments.]

M’he separat de tota ambició de cabdillatge polític. Ha arribat el començament del meucrepuscle i no puc esperar res més, sinó que el poble
comprengui les meves paraules i segueixi allò de bo que hi pugui haver en els meus consells. Si el moment
arriba faré sentir la meva veu: la del President de la Generalitat. Jo no he d’ésser mai el cabdill d’una fracció política. En el cas d’un moviment polític que volgués tornar als temps d’abans, els que pretenguessin
tornar-hi que perdin tota il·lusió en mi.

[Llargs aplaudiments i visques].

El que ha passat ens obliga a donar-nos un bany de responsabilitat i a
obrir el cor al poble perquè s’estableixi una comunitat espiritual entre nosaltres i ell. Però estic amatent i prest a dir, si l’instant arriba, la paraula que congregui
tot el poble de Catalunya contra els que pretenguessin pertorbar o comprometre l’obra revolucionària
i la victòria contra el feixisme.

[Una formidable ovació, visques a
Companys].

Els que volem guanyar la revolució i la guerra hem d’anar ben
junts i foragitar els aprofitadors. Ja no són paraules el que cal, sinó la persistència en les accions obeint unes consignes responsables. Tot el món té posats els ulls a Catalunya. Hem de guanyar i guanyarem, però us
demano, i si és necessari us requereixo, que obeïu els Decrets del Govern de la Generalitat i aneu contra els que vulguin rompre la unitat i la disciplina en aquestes hores greus i de grandiosa transformació
que travessem.

[Grans aplaudiments i visques al President de Catalunya.]

Lluís Companys 1937

This is the bottom of the page

Abans d’ara

Baldomero_Espartero,_Prince_of_Vergara

Baldomero Espartero en la sesión de las Cortes constituyentes del 28 de noviembre de 1854

“Barcelona, como capital de Cataluña, debe ser bombardeada por lo menos una vez cada cincuenta años.

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro (Granátula de Calatrava, Ciudad Real, 27 de febrero de 1793 – Logroño, 8 de enero de 1879) fue un general español que ostentó los títulos de príncipe de Vergara, duque de la Victoria, duque de Morella, conde de Luchana y vizconde de Banderas, todos ellos en recompensa por su labor en el campo de batalla, en especial en la Primera Guerra Carlista, donde su dirección del ejército isabelino o cristino fue de vital importancia para la victoria final. Además, ejerció el cargo de virrey de Navarra (1836).

Su padre había encauzado su formación para un destino eclesiástico, pero la guerra de la Independencia lo arrastró desde muy joven al frente de batalla, que no abandonó hasta veinticinco años después. Combatiente en tres de los cuatro conflictos más importantes de España en el siglo XIX, fue soldado en la guerra contra la invasión francesa, oficial durante la guerra de independencia del Perú y general en jefe en la ya mencionada primera guerra carlista. Vivió en Cádiz el nacimiento del liberalismo español, senda que no abandonaría jamás. Hombre extremadamente duro en el trato, valoraba la lealtad de sus compañeros de armas —término que no gustaban de oír los demás generales— tanto como la eficacia. Combatió en primera línea, fue herido en ocho ocasiones y su carácter altivo y exigente lo llevó a cometer excesos, en ocasiones muy sangrientos, en la disciplina militar. Convencido de que su destino era gobernar a los españoles, fue por dos veces presidente del Consejo de Ministros y llegó a la Jefatura del Estado como regente durante la minoría de edad de Isabel II. Ha sido el único militar español con tratamiento de Alteza Real y, a pesar de todas sus contradicciones, supo pasar desapercibido los últimos veintiocho años. Rechazó la Corona de España y fue tratado como una leyenda desde bien joven.

La Patria cuenta con vuestros esfuerzos, con vuestras virtudes, con vuestra sabiduría, para que hagáis leyes que afiancen sus derechos y destruyan los abusos que se han introducido en el gobierno del Estado. Hacedlas; que la Reina tendrá una gran satisfacción en aceptarlas, y la Nación en obedecerlas.

En cuanto a mí, señores, yo las obedeceré siempre, porque siempre he querido que se cumpla la voluntad nacional, y porque estoy convencido de que sin la obediencia a las leyes, la libertad es imposible.

Sin embargo, según constata el historiador Adrian Shubert, hoy en día «Espartero ha sido borrado de la memoria histórica española. Al tiempo que otras figuras cuyo papel en la historia del país fue mucho menos significativo permanecen vivas en el recuerdo, su nombre ha pasado de la idolatría al olvido».

Jaime BalmesJaime Balmes (Vich, 1810-1848) a La Sociedad (15-III-1843). En altres temps, també crítics, Catalunya ja patia greuges dins d’ Espanya, denunciats llevors des de posicions conservadores.

La suerte de Cataluña

Ya es tiempo que Cataluña piense con seriedad y detención en la suerte que le está reservada; ya es tiempo que, conociendo a fondo
su verdadera situación material, intelectual, moral y política, excogite los medios a propósito para procurarse el bienestar que en
lontananza le sonríe, y precaverse de los males que en el porvenir la amenazan. La suerte próspera o adversa de los individuos, de las
provincias y de las naciones está en las manos mismas de quien ha de disfrutarla o de sufrirla; cuando nos quejamos del infortunio, o no felicitamos por nuestra dicha, no hacemos por lo común otra cosa que inculpar o alabar nuestra conducta. Los pueblos, del propio modo que los individuos, son hijos de sus obras. Nuestra situación es crítica,
pero no desesperada; nuestros males son graves, pero no sin remedio; nuestros peligros son muchos, pero no tales que sea imposible precaverlos. Es un error el creer que ni estos males, ni esos peligros, dimanen precisamente de las desgraciadas circunstancias políticas en que la España se encuentra. Éstas hacen más difícil, más peligrosa la
crisis, pero no la producen; agravan los males, aumentan la inminencia del peligro, pero sin ellas existieran más o menos esa crisis,
esos males y esos peligros. El estado excepcional en que se halla Cataluña con respecto a las demás provincias, así en lo tocante
a la riqueza pública, como en lo relativo a las ideas, costumbres, hábitos e índole de los habitantes; la rivalidad de una nación podero-
sa y astuta en grado eminente; he aquí las dos fuentes de donde nacen nuestros males; he aquí lo que nos crea esa situación penosa que
no nos permite disfrutar el bien que poseemos, ni entregarnos a las esperanzas halagüeñas con que nos brindan mil y mil circunstancias a cual más favorable.

[…]

Cabalmente tenemos en España un inconveniente gravísimo que influye más de lo que se cree en paralizar nuestro desarrollo y en hacer inútiles los mejores deseos. La vida de España está en las extremidades; el centro está exánime, flaco, frío, poco menos que muerto. Cataluña, las Provincias Vascongadas, Galicia, varios puntos del mediodía, os ofrecen un movimiento, una animación de que no participa el corazón de España.

[…]

A la primera ojeada conoceréis que en Madrid hay Corte, que allí se han amontonado inmensidad de empleados, con sus oficinas, su
orgullo tradicional, su olvido del país que gobiernan […]

Jaime Balmes
1843

Valentí Almirall

De Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) a El Estado Catalán (IV-1873) i caricatura a La Flaca (III-1873)

La República Federal es la paz (1873) [I]

La España unitaria ha sido siempre aficionada a correr aventuras, y se ha metido las más de las veces a desfacer agravios que poco o nada la interesaban. Por esto algún comentador del Quijote ha encontrado que los dos tipos principales de la obra del inmortal manco de Lepanto representaban con toda exactitud a los gobiernos y al pueblo español. Los primeros, viendo en todas partes visiones, soñando aventuras que han de reportarles eterna fama; el segundo, viendo la realidad, manifestándolo a su señor, y dejándose arrastrar por éste a recibir palos, pedradas y pisotones de animales inmundos. No hay que registrar las páginas de la historia de los tiempos pasados para encontrar datos que prueban la afición de los gobiernos españoles a las aventuras quijotescas. La historia contemporánea nos lo demuestra. Recuérdense las expediciones a Cochinchina y a Méjico en defensa de intereses que no eran ciertamente nuestros, la guerra de Santo Domingo, y la de África, tan cacareada como poco provechosa. Además los gobiernos unitarios en España han hecho consistir la gloria en extender sus dominios, y la frase tan sabida de que no se ponía el sol en los dominios de España era el bello ideal de nuestros gobiernos, el tipo de sus aspiraciones, la base de su soberbia. No calcularon nunca los tesoros y las vidas que costó llegar a tal punto, no vieron que eran simplemente conquistadores; pero que no llevaban con ellos una idea siquiera, que su afán era dominar, no civilizar; que extendían la tiranía y no la justicia, y que su obra no podía ser sólida porque se basaba en la iniquidad; pero ésta satisfacía el orgullo de los magnates, y hubo rey que pudo soñar en la monarquía universal. Todo se derrumbó, y de aquella inmensa monarquía queda la base primitiva, pero desmembrada, empobrecida y devastada; sólo quedan recuerdos de odio; ni una idea, ni un hecho que pueda considerarse glorioso desde el punto de vista moderno. […]

república federal
La República Federal es la paz (1873) [II]

[…] Si los hechos pasados pueden servir para augurar el porvenir, no puede ponerse en duda de que todos los gobiernos unitarios en España seguirán la conducta y las tradiciones de sus antepasados y que seguirán el sistema de guerras y conquistas siempre que se sientan bastante fuertes para ello. Esto nos conduce a creer que para entrar de lleno en la civilización, para atender antes que a la supuesta gloria de las armas, al bienestar de todos los españoles, hay que romper con las tradiciones del pasado, y esto sólo puede obtenerse de una manera completa cambiando radicalmente la organización del país, de manera que dejó de existir el gobierno unitario. Ésta es otra de las ventajas que ha de procurar a España la república democrática federal. Como ésta empieza por suprimir el Centro, como hace desaparecer a D. Quijote, ya no hay miedo de que aparezcan fantasmas, ni visiones, ni el afán de enderezar entuertos, ni remediar doncellas menesterosas, sino que prevalecerá el buen sentido, […] Puede asegurarse que la Confederación de los estados españoles no imaginará siquiera emprender guerras de conquista, sino que, colocándose en el lugar que le corresponde, emprenderá una campaña más útil y provechosa: la de propagar la civilización fundada en los principios de fraternidad, único medio de que se coloque a la altura que le corresponde para adquirir la verdadera gloria, no aquella manchada de sangre, ennegrecida por el humo de los incendios, sino aquella que nace de dar impulso a una idea levantada. Por esto hemos escrito por epígrafe de este artículo “La república federal es la paz”. […] Es la paz porque tiene un objeto digno que realizar, objeto bastante para darle vida, para mantenerla compacta y para conducirla a su perfeccionamiento. Extender la civilización, propagar las ideas de libertad, igualdad y fraternidad.

carnavalDe l’article de Pi y Margall (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901) a El Nuevo Régimen (II-1899). Aversió del capdavanter d’un republicanisme sobri a unes festes que considerava decadents.

El Carnaval

Cada año más locos. Las fiestas de Carnaval, que habían grandemente decaído y parecían próximas a su fin, son cada vez más bulliciosas. Tomaron en Madrid vuelo principalmente cuando acabábamos de perder nuestras colonias y nuestra armada. Las favoreció el Ayuntamiento dando premios a las mejoras carrozas y a los mejores disfraces y estableciendo, traídas de otros países, las batallas de flores. A esto vino a añadirse, traída también de fuera, la costumbre de disparar serpentinas y arrojar confetis a las mujeres. La costumbre prendió de modo que las calles, principalmente las más concurridas, quedaban cubiertas de unos y otros papeles. El uso ha degenerado en abuso, y ya hoy se clama en París como en Madrid porque se lo prohíba. ¿A qué esas locas fiestas?¿A qué esa perniciosa licencia de insultar y ultrajar a las gentes cubierto con una careta el rostro?¿A qué esas algazaras en determinados días del año sin que haya acontecimiento alguno que las motive? Ocurren sucesos que pueden en realidad despertar delirante entusiasmo y dar ocasión a públicos regocijos: el fin de una larga guerra, el término de una bochornosa servidumbre, el descubrimiento de algo que nos facilita el trabajo, abra a la humanidad nuevos horizontes o la lleve por mejores rumbos. Aun entonces, ¿podrá ser justo ni racional entregarse a las extravagancias que el Carnaval permite? No festejos que embrutezcan, sino festejos que levanten el alma y el corazón del pueblo deben buscar cuantos estén llamados a regirlo. Se quiere hoy fortalecer los vínculos nacionales, y a nadie se ocurre celebrar fiestas que a fortalecerlos conduzcan. No hay aquí nada que se parezca al tiro federal de Suiza, y en nuestra misma capital se asustan las autoridades de ver flotando al viento otra bandera que la de España. Las fiestas nacionales son aquí las corridas de toros, donde no vemos en el redondel sino escenas de sangre, y en los tendidos sino la desvergüenza y el desacato a la autoridad que preside. Las fiestas públicas ejercen grande influencia en el modo de ser de los pueblos; en que sean provechosas deben poner ahínco los gobiernos. […]

Enric Prat de la RibaPrat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) a La Veu de Catalunya (I-X-1899)

Fa 115 anys del “tancament de caixes”, refús a pagar imposts a un estat que ja escanyava Catalunya )

[…] Fill, el poble dominant a Espanya, d’un pensament polític segons el qual l’individu desapareix davant del Poder, i les col·lectivitats s’ajupen sota l’estàtua del sobirà, un Estat format a imatge i semblança seva ha de ser forçosament un Estat absolutista, i quan els temps ja no consentin l’absolutisme
dels reis ha de mantenir, per mentre puga, l’absolutisme d’un poble. Per això, l’Estat castellà, no s’avé amb el reconeixement de les llibertats regionals, ni arriba sisquera a poder comprendre com coexistirien aquestes amb la unitat política. I tot és perquè
en el llibre de la seva història no s’hi troba aquesta solució harmònica, i perquè en son cervell tampoc hi entra la concepció
d’una societat política, com la del temps d’or de Catalunya, en què es fonien màgicament, a l’amor de la pàtria, la grandesa dels reis i les llibertats dels pobles, la unitat d’un poder i la pluralitat dels altres.

Els moments actuals eren per a Espanya els més favorables per a intentar una virada en rodó en la marxa política seguida de quatre segles. Les guerres desballestant-ho tot havien facilitat la tasca reformadora, i trobant-se el poble ibèric en una mena de situació constituent, fàcil era el provar de sotmetre’l a motllos nous que el poguessin convertir en un Estat vestit a l’europea. Però res d’això s’ha fet. S’ha volgut seguir la política tradicional castellana i s’ha despreciat la veu de les regions vives d’Espanya que demanaven major expansió en ses funcions polítiques. I no content el Govern, amb el despreci, ha vingut la repressió i la clausura de centres regionalistes a Biscaia, i alguns actes de persecució a Catalunya han tancat totes les portes a l’esperança. Qualsevol altre Govern que tingués noció de lo que és governar, o que sentís simplement amb força l’instint de viure, hauria buscat en les manifestacions de la vida regional, gèrmens per empeltar al cos que se’ls desfà entre les mans, però aquests governs són suïcides. Porten a la mort Espanya, i ho veuen, i avancen a ulls clucs cap a la tomba.

Enric Prat de la Riba
1899

Francisco Silvela

De l’article de Francisco Silvela (Madrid, 1843-1905) a El Tiempo (16-VIII-1898) considerat com el manifest “regeneracionista” en una Espanya que patia una crisi profunda, esdevinguda crònica.

Sin pulso

Quisiéramos oír esas o parecidas palabras brotando de los labios del pueblo: pero no se oye nada; no se perciben agitación en los espíritus, ni movimiento en las gentes. Los doctores de la política y los facultativos de cabecera estudiarán, sin duda, el mal, discurrirán sobre sus orígenes, su clasificación y sus remedios; pero el más ajeno a la ciencia que preste alguna atención a asuntos públicos, observa este singular estado de España: donde quiera que se ponga el tacto, no se encuentra el pulso. Monárquicos, republicanos, conservadores, liberales, todos los que tengan algún interés en que este cuerpo nacional viva, es fuerza que se alarmen y preocupen con tal suceso. Las turbulencias se encauzan, las rebeldías se reprimen, hasta las locuras se reducen a la razón por la pena o por el acertado régimen; pero el corazón que cesa de latir y va dejando insensible todas las regiones del cuerpo, anuncia la descomposición y la muerte al más lego. La guerra con los ingratos hijos de Cuba no movió una sola fibra del sentimiento popular. […] El efecto inevitable del menosprecio de un país respecto de su poder central es el mismo que en todos los cuerpos vivos produce la anemia y la decadencia de la fuerza cerebral; primero la atonía, y después la disgregación y la muerte. […] Engañados gravemente vivirán los que crean que por no vocear los republicanos en las ciudades ni alzarse los carlistas en la montaña, ni cuajar los intentos de tales o cuales jefes en los cuarteles, ni cuidarse el país de que la imprenta calle o las elecciones se mistifiquen, o los Ayuntamientos exploten sin ruido las concejalías y los gobernadores, los juegos y los servicios, está asegurado el orden y es inconmovible el Trono, y nada hay que temer ya de los males interiores que a otras generaciones afligieron; si pronto no se cambia radicalmente de rumbo, el riesgo es infinitamente mayor, por lo mismo que es más hondo, y de remedio imposible si se acude tarde; el riesgo es el total quebranto de los vínculos nacionales, de la ordenación por nosotros mismos de nuestros destinos, como pueblo europeo, […]

Joan Maragall
Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (20-3-1902). Demà, al cementiri de St. Gervasi, a les 12 h, la trobada anual de l’Ametller Florit honora aquest poeta i articulista. Última foto coneguda d’ell, al camp amb dues filles.

“El almendro”.

He aquí un hermoso nombre de una hermosa cosa: he aquí el título de un libro que acaba de publicar un agricultor enamorado de la agricultura, don Mariano Vallés y Vallés. Es un libro de simple utilidad, si se quiere, porque no hace más que explicar el cultivo y explotación de aquel árbol; pero éste es tan bello, que su nombre comunica en seguida reflejos poemáticos al libro que trate de él. […] En su sencilla descripción del almendro hay más poesía que en el noventa por ciento de las que se titulan tales: hay algo de las Geórgicas de Virgilio. Y el virgiliano encanto aumenta cuando el señor Vallés nos instruye de que para favorecer la fecundación del almendro conviene asociar a su cultivo la cría de las abejas. Esto nos sugiere la blanca visión anteprimaveral de un toldo de floridas ramas, y en ellas millares de insectos de oro zumbando en una grande ola de armonía. […] ¡Oh, los dramas del almendro! Su más temible enemigo es el frío; porque él es impaciente por florecer, y confiado; es generoso y valiente: “Florece cada año con una abundancia y una fecundidad notabilísimas; pero su precocidad malogra a menudo las esperanzas del arboricultor, que en un momento ve destruida la cosecha por la humedad de una mañana demasiado fría”. Pero, aun sin llegar a esta muerte en flor, sufre a veces el almendro, implora, habla. ¿Cómo ha de hablar un almendro? Con flores: […] “apenas abiertas, caen al suelo nevándolo con sus pétalos y quedando por ello casi nula su cosecha. El fenómeno es tan hermoso como elocuente”. […] ¿No es verdad que uno acaba por amar al almendro al través de su hermosa vida? […] Todas estas cosas están dichas de manera tan sencilla y tan viva que su autor resulta un poeta. ¿O lo es simplemente por su amor a la tierra y a esos hijos más directos de la tierra que son los árboles? Tanto da. ¿Y acaso hay otra manera de ser poeta que el amor activo a las realidades?

Josep Pijoan1
De Josep Pijoan (Barcelona, 1881-Lausana, 1963) a La Veu de Catalunya (27-II-1906). Línia d’opinió que un segle després encara perdura respecte a la posició catalana en la crisi espanyola.

Catalunya per les llibertats espanyoles (1906)

Catalunya, terra beneïda, poblada de lleialtat, treballa avui per les llibertats pròpies, i les dels altres! Mentre a Andalusia es demana el pa de la desesperació, i en altres llocs no més que el repòs, per a acabar de morir en la misèria, Catalunya vigila pel bé de tots i s’alça, armada de resplendor, en defensa de les comunes llibertats, l’última cosa de substància espiritual que els quedava als pobles ja caiguts de les terres espanyoles. “Se us va a despullar de les vostres llibertats més consagrades, es va a establir un límit purament arbitrari al pensament i a la paraula! Fins aquí éreu lliures -se’ns diu-: d’aquí en endavant se us incapacita per a desitjar, predicar, sentir o estimar alguna cosa. No serà lícita tota la llibertat que Déu ha permès a la vostra naturalesa, per a fins purament humans; sereu esclaus de la lletra d’una llei, no podreu pensar a estendre la vostra personalitat, ni a créixer idealment en la intimitat de la vostra consciència!”. “Estareu units, no per la dolça servitud de l’amor, sinó per l’arbitrarietat d’una llei”, se’ls diu als pobles peninsulars. I els pobles indiferents escolten com se’ls desposseeix d’aquest tresor de les seves llibertats, sense protestes. És Catalunya l’única que brega! Allí al Parlament, els únics que parlen en nom propi són els catalans, perquè saben que tenen tot un poble al seu darrere. Per això, aquestes lleis fetes contra tots, són realment lleis d’excepció per a Catalunya. És ella l’única que demana la responsabilitat que dóna una existència lliure. […] És aquí, únicament aquí, a Catalunya, que el poble ha comprès fins al moll dels ossos la suprema necessitat de transformar la seva vida. Les energies populars de Catalunya són les úniques forces realment vives que queden a Espanya. Avui els esperits catalans ja no dubten. Entremig de tants perills i tantes injúries, se senten envaïts d’una pietat immensa, ha entrat una vaga i romàntica ambició de voler salvar tot Espanya. […]

la carrrega

De Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (1-V-1906). La diada d’avui segons un cristianisme obert al món del seu temps. Imatge: La càrrega (1902), de Ramon Casas.

El 1º de Mayo

Creo que hace dieciséis años que se celebró por primera vez el 1º de Mayo obrero. El Emperador Guillermo de Alemania, reciente emperador entonces y que tenía 30 años, había soñado su primer sueño imperial, y su primer sueño imperial fue ser Emperador de los obreros. Era el tiempo en que el socialismo obrero, con su expansión universal, tomaba el aspecto de un mundo naciente, y Guillermo II soñó con ser el Constantino de ese nuevo Cristianismo… sin Cristo. Bajo el imperial patrocinio se celebró en Berlín un gran Congreso socialista obrero, y en este Congreso nació la fiesta del 1º de Mayo. […] Así, en 1º de Mayo de 1890, pareció venir al mundo una clase obrera universal antes desconocida. Los obreros conocieron el inmenso poder que les daba una organización internacional de sus diferentes agrupaciones; […] Las clases poderosas sólo vieron el peligro de sus intereses e invocaron el apoyo de la fuerza pública para defenderlos a todo trance, o bien por miedo y de mala gana dejaron arrancarse concesiones de momento inevitables, con ánimo de retirarlas a la primera oportunidad que se ofreciera para hacerlo sin peligro. […] El 1º de Mayo no ha podido llegar a ser todavía una fiesta, y hasta que llegue a serlo no podemos ver en ella aquel advenimiento esperado dieciséis años hace. Y para que llegue a serlo es menester que algún grande apóstol obrero le busque el alma y, haciéndose verbo de ella, la muestre a la muchedumbre palpitante. […] Para esto no habrá como acostumbrarnos todos ya, entre tanto, a mirar como una fiesta el 1º de Mayo: como una fiesta sin alma aparente todavía, sin motivo; pero, a fuerza de mirarla como a tal, aun en medio de luchas y temores, será nuestra mirada la que provoque la aparición del alma que tenga; y si no la tiene, nuestra mirada constante y profunda es capaz de comunicársela; porque las cosas acaban por ser aquello que nosotros tenemos fe de que son. Y la fiesta del 1º de Mayo podría ser una fiesta muy hermosa si nosotros hermoseáramos nuestra alma con una fe a todo trance en ella

PicarolDibuix de Josep Costa Ferrer Picarol (Eivissa, 1876 – Palma, 1971) publicat a la contraportada de l’Esquella de la Torratxa (19-IV-1907). Dos dies després, el 21 d’abril del 1907, la coalició coneguda com a Solidaritat Catalana va assolir un èxit sense precedents en les eleccions generals espanyoles.

En nom de Catalunya

Gabriel Alomar 2
De Gabriel Alomar (Palma, 1873 – el Caire, 1941) a El Poble Català (15 i 16-XII-1907). Hereus de la seva escola renovadora i de l’escola històrica encara pugnen en l’imaginari polític

L’escola històrica del catalanisme

[…] Tota la Catalunya, tota la Barcelona “vuitcentista”, pertanyeren a l’escola històrica. La universitat retentia, a cada aula jurídica, amb el nom adorat de Savigni. El periodista típic d’aquella hora és aquest Mañé i Flaquer, de qui jo mai he sabut veure la força, ni ideològica ni certament literària. […] La Catalunya que renaixia, renaixia per l’idioma, i “la conservació de l’idioma era producte d’una gran força conservativa”. Aquesta força conservativa fou la salvació de Catalunya quan Catalunya, no podent aspirar a tenir facultat agressiva, era forçada a repel·lir l’agressió dels altres per medi de l’instint de conservació. Doncs ara que aqueixa època de feblesa passà, ara que l’idioma ja no és un fi, sinó un medi, ¿no podem ja improvisar una Catalunya de veritable radicalitat, “hostil no ja a l’Espanya opressora, sinó a la Catalunya mare?”. L’escola històrica, tan apreciable com vulgueu si se l’adopta per mètode pedagògic o sistema de coneixences, és una inferioritat com a norma política de tot un poble. Per què? Perquè la tendència de “mimesis”, d’imitació, d’inducció, és inferior a la “poiesis”, de poesia, de creació, d’imposició. Podríem sintetitzar un poc -el temps ja ho permet- l’evolució total del nostre catalanisme… No, no: he posat un gran borró sobre la paraula “catalanisme”, i he escrit en majúscules aquesta paraula, que ja és hora de proclamar, molt més pròpia: BARCELONISME; és a dir, florida de Ciutat, no ja de Nació. Doncs bé, els tres períodes del nostre moviment són: I. Regionalisme; son verb: els Jocs Florals; sa Seu: Catalunya. II. Nacionalisme; son verb: la Solidaritat; sa Seu: Espanya; III. Ciutadanisme; son verb: la nostra joventut; sa Seu: Barcelona, és a dir, el món. Imagineu el goig de poder dir indiferentment Barcelona o Catalunya com a indicacions d’una mateixa ciutat, ànima de tot un món; tal com se digué Roma; i de considerar la ciutat no ja com a producte material o conseqüència d’una nació, sinó a la nació com a producte espiritual, emanació o creació (en termes teològics) de la nostra ciutat; esperant que aquesta obra creativa s’estengui, s’estengui, infinita… qui dirà fins on?

Oliver amb altres periodistes

De Miquel dels Sants Oliver (Campanet, Mallorca, 1864 – Barcelona, 1920) a Ilustració Catalana (XII-1903).

Una dissecció de les paradoxes espanyoles. .

Contra lo que d’ordinari es ve predicant, crec i he cregut sempre que l’atràs d’Espanya té molt més de social que de polític. Per això les revolucions i reformes polítiques han sigut sempre superficials i no han passat més avall de l’epidermis. ¿Què en farem de les formes i dels medis, si el fi i l’ ideal persisteixen inalterats i sempre els mateixos? En efecte: cal distingir dues sèries o agrupacions naturals d’esperits, en la societat espanyola d’avui. És l’una la dels esperits moderns i l’altra la dels esperits atàvics o regressius. Per un fet que té molt de paradoxal, però que és innegable, aquestes divisions no coincideixen amb les divisions polítiques fonamentals. És molt més freqüent de lo que a simple vista podria creure’s el trobar dins els partits reaccionaris i fins i tot ultramuntans, personalitats que comprenen i volen i realitzen la vida moderna d’una manera cabal i ampla, que tenen la intuïció de l’esperit científic, que senten l’atracció d’una cultura integral i europea i que admeten la necessitat d’una adaptació i d’un equilibri entre la nostra manera d’ésser, endarrerida i sui generis, i el terme mig de la civilització universal. En canvi, dins els partits que en diuen avançats o demagògics -a la madrilenya, a l’espanyola antiga- s’hi troba una gran massa reaccionària en lo més fondo de la seva naturalesa, intolerant, cruel, amb tota la feresa d’un antic piquero de Flandes o d’un arcabusser de Cerinyola o Maestricht; una vertadera casta d’inquisidors laics i ateus, fulminants i terribles, que, amb el nom de llibertat i els drets de l’home a la boca, col·laboren més fortament que ningú a la perpetuació de “l’Espanya negra”. […] D’aquests dos esperits n’hi ha un completament vell, condemnat a morir, mort ja en la consciència d’Europa; l’altre, vivent i en creixença. No importa senyalar quin dels dos l’ emporterà. […] S’imposarà i prendrà definitivament la supremacia aquell que respongui a l’esperit universal contemporani

Ricard Opisso
Acudit de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 -Barcelona, 1966) a ¡Cu-Cut! (9-IV-1908). Lleó Antoni Tressols, El Vinagret, era el cap dels serveis de policia de Barcelona des del 1893. Del 1905 al 1908 va actuar de mitjancer entre el confident terrorista Joan Rull i els governadors civils Bivona i Osorio y Gallardo. Tressols va declarar en el judici en què Rull va ser condemnat a mort. En temps turbulents com aquell la premsa satírica no perdia un sentit de l’humor planer i obvi, que emprava els ressorts de l’equívoc i l’ambigüitat, a la manera dels mestres de la tradició catalana vuitcentista, com Albert Llanas i Santiago Rusiñol.

Les declaracions d’en Tressols

-¿Diu que en Tressols ha declarat que darrera d’en Rull hi ha “ persones grosses ”? Vejam si vindran a agafar a ta mare? Fóra la sola manera de poder-me-la treure del davant.

MontserratDe Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Tria (1909), i oli de Joaquim Vayreda (1884). Fa 135 anys de la declaració pontifícia de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya.

Montserrat

El Montserrat és el miracle català. És allò nostre que no té igual i que sembla fora de les lleis de la natura. […] Així és el Montserrat: de lluny vos semblarà de vegades un núvol blavós de retalls fantàstics; i segons per on vos hi acosteu, s’avança enfora com un castell de gegants amb centenars de torres; mes així que hi sou al peu, s’aixeca eixamplant-se i llençant cap al cel ses agulles envelades per la boira que corre com fum d’encens entremig d’elles, i llavors el Montserrat, més que tota altra cosa, és un altar, és un temple. […] Es pot dir que així que la muntanya existí, la Verge hi era. No és estranya la suposició que s’ha fet de que Venus hi fos adorada en els temps antics; jo crec que des dels més primitius, la fesomia religiosa de la muntanya hi atragué les divinitats de cada època, de cada poble, mentre la Verge cristiana, la Verge i Mare de Déu, glatia en ses entranyes esperant el moment de la seva epifania. I així succeí lo que havia de succeir: els pastors -sempre els pastors espiant els misteris de la nit-, les llums sobrenaturals, els cors angèlics, l’acostar-se poruc, l’avís assustat, la processó que ve, la gernació adelerada, l’aparició de la Imatge. I després, el temple que s’alça; els monjos que vénen a servir-lo; els fidels que hi acuden; els miracles. I després, els tributs: els reis que hi ofrenen les corones llurs; els guerrers, les espases; el Papes atorgant butlles; els sants i llurs conversions sobtades. I les llegendes, les lluites dels penitents amb el diable, els primers amors, les històries de guerres, la destrucció del santuari, les runes del monestir, la pietat bastint-lo de nou, la pietat sempre nova i renovadora… I mentrestant, la Imatge va penetrant, penetrant en l’ànima del poble; va gravant-s’hi enllaçant-se amb la història, amb els costums, les glòries i els desastres; […] I això -penseu-ho bé-és lo nostre, és el símbol a què la nostra ànima s’és donada, és el miracle de Catalunya, és el Montserrat…

Alexander Plana
De Alexander Plana (Lleida, 1889 – Banyuls, 1940) a El Poble Català (12-1-1911). La democratització de la cultura vinculava el Noucentisme amb l’esperit d’una Il·lustració catalana pendent.

De la unió de la Democràcia amb les Arts

Aquesta vasta organització civil del poble que constitueix la Democràcia, aquesta creació de l’Estat per obra i gràcia de la voluntat conscient de la multitud, ha estat vista per molts com una força incompatible, inharmonitzable, amb aquesta expressió ideal de la vida que és la Bellesa, mare de les Arts. La separació de la Democràcia i de les Arts ha estat teoritzada per tots els qui han traduït l’eterna espiritualitat clàssica en un individualisme modern que defineix o limita, i classifica o separa; i la indignitat del poble per a rebre el pa de la poesia, ha estat la lògica conseqüència que s’ha tret d’aquesta oposició. Sols els esperits cultes, les ànimes refinades, han sabut comprendre el valor de l’obra artística, diuen. […] S’ha dit que l’Art, per a devenir social s’havia de rebaixar al nivell medi de la multitud. Mai una blasfèmia més gran s’ha adreçat contra la bellesa, mai s’ha ferit d’una manera més fonda l’esperit democràtic com amb aquest principi indigne de la seva finalitat més alta: la deslliuració de les multituds del pes enorme de la lletgesa que els hi fa ajupir el front i només els hi deixa veure les més baixes degradacions de l’art. […] L’organització democràtica no és ja la d’un poble, sinó la de gairebé tot el món, o quan menys, en totes les parts del món hi ha qui treballa per ella. […] Les fonts d’inspiració de les Arts són ara més abundoses que mai, perquè la visió de la vida s’ha eixamplat infinitament. […] Les Arts triomfen dels profetes, i les democràcies respiren aquesta atmosfera de febre i de lluita per les coses de la terra, aixequen cada dia una mica més sos ulls a la consoladora claror de la Bellesa, mare de les Arts. Les reproduccions litogràfiques dels grans mestres de la pintura comencen a decorar les parets blanques de les habitacions humils; les galeries dels teatres s’omplen quan se canta Lohengrin ; societats corals nascudes del poble estudien a Bach i Beethoven, […] Oh!, signes del temps, reveladors d’aquella somniada Unió de la Democràcia amb les Arts que ja comença a realitzar-se

Alfredo OpissoD’Alfredo Opisso (Tarragona, 1847-Barcelona, 1924) a La Vanguardia (24-XII-1911).

Demà farà 135 anys que naixia La Vanguardia com a diari del Partido Constitucional de la Provincia.

[…] Fundado en febrero de 1881 por los beneméritos patricios don Carlos y don Bartolomé Godó, La Vanguardia publicábase entonces en la forma que habían adoptado muchos diarios catalanes, y que aun se conserva en algunos: en pliegos en 4º, recuerdo de las antiguas y modestas hojas con que había comenzado la prensa periódica. Constaba de diez y seis páginas y ofrecía una amplia información, relativamente a la época, así local como nacional y extranjera. […] Graves cuestiones económicas que preocupaban en 1882 a Cataluña con motivo del tratado con Francia. La Vanguardia lo combatió, según su criterio firmemente proteccionista, y dando una muestra de espíritu de independencia, dedicóse con especial interés al estudio de la administración municipal, sin omitir las censuras cuando creía que los asuntos del Ayuntamiento daban lugar a ello, aun tratándose de una corporación compuesta de adictos al partido imperante. […] Un trascendental suceso hubo de alterar sin embargo aquella tranquila existencia; Barcelona se disponía a celebrar una Exposición Universal […] Se encargó la dirección, al entrar el año 1888, al inteligente periodista don Modesto Sánchez Ortiz, formado en la escuela del ilustre maestro don José Ferreras. […] La Vanguardia siguió paso a paso la Exposición, y en ella aparecieron preciosísimos artículos de Yxart sobre sus espacios exteriores; concienzudos estudios de Pompeyo Gener sobre sus manifestaciones artísticas, y numerosos trabajos de otros escritores que trataron de cuanto se relacionaba con el magno acontecimiento que tanto debía influir en el desarrollo de la capital catalana. […] Las transformaciones de los partidos, los gravísimos trastornos sociales, ocasionados en parte por la pérdida de las colonias y en parte por el carácter internacional de las agitaciones populares, habían de influir forzosamente en la marcha del periódico pasando a segundo término todo lo accidental para atender tan sólo a la defensa de los intereses fundamentales de la sociedad, y en ello se inspiró la nueva dirección al entrar en funciones en 1902 y en consonancia con las miras de la propiedad. […]

Sports d’hivern

Glossa de SANTIAGO RUSIÑOL (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) a L’Esquella de la Torratxa (23-II-1912). Fa cent anys no parlaven de “canvi climàtic”, tot i que escassejava la neu. Foto de 1912

Sports d’hivern

La setmana esportiva al Pirineu, organitzada per la Societat d’Excursions, no ha estat un èxit, per falta de neu. Per fer els exercicis de patinar, no hi havia prou gel, i per patir de fred, n’hi havia massa; així és que els excursionistes n’han sortit amb el nas fred i amb els peus calents. Trobem que és cosa molt d’aplaudir la propagació dels esports. Els joves de ciutat s’enforteixen, les noies es desenrotllen i els homes guanyen facultats. Pertot arreu aquests exercicis es fan per millorar les races, i per aquest millorament han fet exemplars tan perfectes, que el mercat del món els reclama i se’ls disputen a tot arreu per a la propagació de l’espècie. Però, això sí, en aqueixes nacions, sien Suècies, sien Noruegues, l’esport serveix, al mateix temps, per a lluitar amb les dificultats que es presenten en el seu terrer, i saber vèncer-les, i saber dominar-les, i aquí… com que tot el que fem és esperit d’imitació, ens volem practicar en unes coses, que ni en tenim, ni en necessitem. Recordem que al teatre Líric va representar-se una obra en la qual un pobre pagès moria de tuberculosi a la vora d’una finestra, com un pagès de les Camèlies, i com que llavors el teatre d’Ibsen estava al fort d’ésser imitat, el pagès, com un Revenant, moria demanant el sol, ¡quan tots sabem que els nostres pagesos no en demanen mai de sol! Pluja, demanen, i en romiatge, i a crits, i amb paraules obscenes! Si els pagesos no demanen sol, per què, doncs, hem de demanar neu? Per què ens hem d’“entrenar” en un esport que no ha de servir de res? ¿No fóra millor dedicar-nos a exercicis que ens fossin útils i en harmonia amb les coses de casa? Per exemple, un esport útil, donats els nostres camins, fóra les curses de tartanes. […] Això fóra més útil, i més pràctic, i més de casa; però el saber anar per la neu, ¿de què ens servirà, si no en tenim? O l’hem d’anar a cercar a la muntanya, i quan s’és allí, ja s’ha fos, o s’ha d’esperar que se’n faci de nova. Que ens creguin els nostres esportius: fer-se forts, sí, però amb coses de casa, que el que se’n fa amb coses exòtiques, se n’haurà d’anar a viure a Suècia, i qui diu Suècia, diu Noruega.La qüestió catalana

Santiago Rusiñol
Glossa irònica de Santiago Rusiñol “Xarau” (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) a L’Esquella de la Torratxa (16?-IV-1912) a propòsit de les desfilades de caramelles que sortien fora el segon dia de Pasqua.

La batalla de l’arròs

Les colles de Sant Mus, de Sant Medir, cors i caramelles, han sortit el darrer dilluns de Pasqua a fer el seu arròs i les seves costellades. Han sortit amb aquella alegria barrejada de serietat tan pròpia dels nostres obrers, i les cançons del gran Clavé han ressonat per les pinedes, i per una tarda han gaudit de l’aspra flaire del paisatge. Amb ells se n’han endut les grans culleres, les forquilles i ganivets de cartró i, arrenglerats per aquestes Rambles, se’ls ha vist passar marcialment, com exèrcits de l’alegria. A més de les culleres, els penons. Això no podia faltar. Ja haureu observat que, a Barcelona, a tota unió de dotze homes, acoblats per una pensada, sigui política o social, sigui coral o sigui muda, per menjar carn o per menjar peix, per anar a peu o per jugar a botxes, per declarar els drets de l’home o per treure els torts de la dona, no hi poden mancar tres coses: pis-casino, segell i senyera. Si no fos per lluir el penó, manifestar-lo o treure’l a airejar, molts cops no s’aniria a rebre certs personatges a l’estació, ni s’aniria al seu enterrament. Molts, si no poguessin tenir pis, tant els faria de la ideia, i molts, si al rebre el rebut no hi poguessin veure imprès el segell de la societat, més s’estimarien no pagar. El pis, el segell i la senyera han estat el triangle més ferm dels actes de la nostra terra. Les colles, doncs, duien la senyera, la cullera sobrenatural, les graelles monstres i el gran ganivet, i si no portaven el pis és perquè fa de mal portar; en quant al segell, ja devien dur-lo en els rebuts de l’arròs i en el paper de les costelles… […] El que no acabem d’entendre és per què alguna de les colles, al mig de coses tan alegres, hi portava un botiquí amb una creu roja encastada. Tan perillós és menjar arròs? ¿Tant de mal es pot arribar a prendre amb una cuixa d’anyell i quatre fulles d’escarola? […] Hi ha perill; no en tenim cap dubte! Anant a menjar un arròs, se’n pot eixir camatrencat. […]

Enric Prat de la RibaDel manifest de Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) a La Veu de Catalunya (18-III-1916). L’estat espanyol ja era incapaç fa cent anys d’acollir i respectar la nació catalana.

Quan Catalunya i els altres dos estats del seu llinatge, Mallorca i València, van entrar a Espanya, llur llengua tenia exactament els mateixos drets i preeminències que la llengua castellana, compartint amb el llatí l’oficialitat en tota la vida pública interior, així com en les relacions internacionals. El nostre Dret civil, que ara és batejat de foral i destinat al panteó d’un apèndix, era un Dret tan substantiu, tan comú, com el Dret castellà. Els catalans tenien la plena potestat de regir llur administració interior i un poder legislatiu propi, un Parlament català amb totes les seves naturals i obli ……

Miquel dels Sants OliverMiquel dels Sants Oliver ( Campanet, Mallorca, 1864-Barcelona, 1920) a Diario de Barceona (8-XII-1905)

El Parlamento

No es un secreto para nadie que el Parlamento y casi el mismo siste-
ma constitucional han experimentado momentos de zozobra. Por fortuna, esta zozobra momentánea se ha desvanecido; y decimos por fortuna, porque toda alteración brusca y violenta de la vida política del país arraigada por la Restauración y la Regencia,
constituiría ahora más que nunca una verdadera temeridad. […]

¿Dónde se han manifestado, de una manera casi exclusiva, esta
zozobra y esta vacilación? En el Parlamento mismo. A juzgar por
los datos conocidos, ha habido entre los parlamentarios mucho
más de aprensión subjetiva e interna que de amenaza exterior; […]

Esta es la verdadera situación moral de nuestro parlamentarismo. Se ha sentido flojo, inseguro y vacilante, porque no está contento de si mismo, porque se recrimina, porque mide el tiempo perdido y la obra frustrada y el buen deseo defraudado; porque advierte su di-
vorcio respecto de la opinión; porque se reconoce solo, aislado momentáneamente en soledades de indiferencia y hastío; porque ha desnaturalizado su función, o la ha abandonado, o la ha pervertido. […]

El sistema parlamentario no debe buscar su consolidación y robustez
más que por si mismo y dentro de si mismo: demostrando que es un
verdadero escudo de las libertades públicas, de las leyes y de la
vida normal del país, no un armatoste molesto ni un palenque de
verborreicos y sofistas; […]

El país se ha apartado de él; pues acérquese él al país y póngase en contacto directo con la realidad, a fin de que opinión real y opinión
parlamentaria, interés general e interés parlamentario no sean términos antitéticos, […]

Miquel dels Sants Oliver
‘Miguel S. Oliver’
1905
Eugeni d'OrsEugeni d’Ors, “Xènius” ( Barcelona, 1881-Vilanova i la Deltrú, 1954) a Laveu de Catalunya (25-IV-1916)

Talment el Cid: Xavier Gosé

Sembla que alguns delicats de Madrid desitgen ara el veure de prop l’art subtil i elegant del nostre Xavier Gosé. Però jo no sé si a alguns artistes de Madrid els convé massa que aquells delicats de Madrid realitzin el seu propòsit. “Felix qui potest rerum cognoscere causas”. Però no feliç tothora qui pot, dels dibuixos, conèixer les fonts. Més d’una il·lusió se’n va així per terra i també se li esvaeix alguna sorpresa al coneixedor de les realitats racials. ¿Com, en el nostre cas, s’explicaria en lloc tan auster –la plena Castella, de tan tradicional i ombriu realisme, en lloc d’individuals solituds– aquesta florida sobtada, aquest fruitar en un parell d’anys, de tot un llinatge d’il·lustradors idealistes, mundans, lleugers, frívols, femenins? Aquests artistes, en dibuixar de la llei que ara ho fan, ¿ens donen quelcom de substància pròpia, d’ànima pròpia? Segurament no. Però aquests artistes són sortits de Madrid, han vist una mica el món. Han vist i, mcom el Creador i el Pare, han trobat que allò que era bo… Solament que a títol del tot distint. Xavier Gosé, talment el Cid, continua guanyant batalles després de mort. Mes en cert sentit, convé a la pau de la república que les guanyi d’incògnit.
Eugeni d’Ors, ‘Xènius’
1916

Elogi de la dansa nacional catalana des d’una sensibilitat noucentiste d’idealització del ruralisme, amb un reconeixement explicit a l’obra renovadora de Josep M. Ventura i Casas (1817-1875), artifex de la sardana moderna

Art i aristocràcia

No –amics meus, apòstols de la restauració del teatre català–, la qüestió no està entre l’espardenya i la botina… –Precisament, la democràcia, en tots els països, ha demostrat certa predilecció per les botines de botons, unicolors, bicolors o policromes –per les botines de cartera–, per les que un temps s’anomenaren “polaques”. No. Tot al contrari. Estat d’aristocràcia és, precisament, aquell en el qual desapa-
reix tota distinció entre botina i espardenya. Art aristocràtic és aquell en el qual tota distinció entre botina i espardenya perd absolutament el sentit. Teniu: per mi el més refinat, el més aristocràtic entre els artistes catalans, ¿mai diríeu qui és? No és el poeta parnassià, qui ens parlà de les gràcies emperrucades de Versalles i dels cignes malalts de
la cort de Baviera. No és el prosista sumptuós, qui decora els
paradisos artificials i anomena drogues cares. No és l’amic
respectable i amable, l’amador docte de les humanitats, qui,
havent estat cònsol, es fa la il·lusió de conèixer el món diplomàtic. El més refinat, el més aristocràtic dels artistes catalans fou Pep Ventura, el de les sardanes.
Eugeni d’Ors, ‘Xènius’
1917

Gaziel
De Agustí Calvet “Gaziel” (St. Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (27-IV-1916). Avui fa 100 anys de la redacció d’aquesta crònica de guerra que el diari publicaria un mes després

Verdun. Impresiones de la Gran Batalla

Douaumont. S…, 29 de marzo 1916. Otra de las extrañezas que sorprenden al observador pacífico de las batallas modernas es la escasez de combatientes que se nota en las líneas de fuego. En ellas no solamente “no se ve nada”, sino que tampoco “se ve a nadie”. Las grandes masas de soldados no son visibles más que en la retaguardia. Allí, todo es agitación y movimiento de transportes, ambulancias y trenes militares. Pero al salir de esta zona de preparación y de acantonamiento, se entra en la más extraordinaria soledad. El hecho parece absurdo, porque diríase que, cuanto más cerca del frente, la aglomeración de hombres y de armamentos debería hacerse tanto más sensible y demostrativa de las múltiples necesidades guerreras. Sin embargo, la realidad es muy otra. Claro está que en las avanzadas extremas -allí donde es imposible llegar mientras transcurre la batalla- habrá gran cantidad de hombres. La soledad que se advierte en las cercanías del frente no quiere decir que los combates se libran con fantasmas. Pero, en todo caso, para el observador es como si fuera así. Y la verdadera impresión de la zona de combate es la siguiente: un vasto desierto, a la entrada del cual se nota una efervescencia inaudita, y en cuyo extremo opuesto se supone que debe haber una gran hilera o valla de peleantes, que permanecen invisibles. Entre estos dos límites, uno experimentalmente comprobado y el otro hipotético, no hay nada más que la extensión del desierto, asolada por huracanes de metralla. Esto es todo. Ni sombra de cuerpos de ejército, ni rastro de vida, ni el más leve signo de estandartes, haces de bayonetas, tiendas de campaña, voces de clarines, galopar de escuadrones, ni de cualquiera de los variados emblemas o componentes que constituían la visualidad magnífica y el colorido de las batallas antiguas. La artillería misma, que antes dominaba las colinas de las cercanías del campo, tronando en las ocasiones graves desde las alturas, entre nubes de humo, y fulminando rayos sobre los enemigos -como un aparatoso remedo de la égida jupiterina-, hoy está sepultada en las entrañas de la tierra. […]

Granados
De Ramon Suriñach Sentíes (Barcelona, 1881-1964) a La Veu de Catalunya (2-V-1916). Demà farà cent anys que Enric Granados i la seva dona, Ampar Gal, morien en el naufragi del Sussex, torpedinat.

En els funerals d’en Granados

Varen ser unes hores d’inquietud, punxants com una corona d’espines. La visió del mar tràgic era la visió d’aquelles nits. Vèiem el cap romàntic del gran amic enfonsant-se i sortint de l’aigua, movent els braços esllanguits i aquells dits alats tornats sarments retorçats en l’horror; vèiem el front serè de la bona muller, de la mare immensa, xops els nobles cabells grisos… Vora d’ells, fumejant, ferit, un vaixell inclinat i crits i clams per tot arreu com d’una ciutat boja. Panteixava la mar i la tragèdia era el centre d’una quieta i serena abraçada d’horitzons. Tota esperança s’ha perdut, Senyor! Ara els sabem al cel i una altra esperança neix en nosaltres com una gran flor eterna de consol. I venim aquí i preguem per ells, a l’església endolada, i portem a la mà un llumet pàl·lid, que oferim i apaguem com una emoció que ja no pot sostenir més el nostre cor commogut. Davant nostre hi ha els sis fills desemparats. El pare els va deixar a la llar per a dur-los de l’altra part del món la glòria, com una germana d’or. I vora la glòria hi havia, invisible, la Mort. […] Mai com avui la música, en aquesta església endolada, en aquest matí de maig que a fora de la nau és un incendi de claror i una esclatant onada de vida per tot arreu, ens dóna tanta melangia i ens abat tant. […] En Granados ens ha deixat un bon llegat. Les seves inspiracions seran sempre, dintre les caixes negres i dormides dels pianos, com un niu d’ocells daurats que al més lleu so es desvetllen i volen meravellosos. La música del mestre restarà ungida del record de la tragèdia. El virtuós que s’acosti al teclat davant d’una obra seva sentirà sempre més un gran respecte i estendrà la mà com damunt d’una tomba. Allí dins hi ha l’ànima del mestre. […] I tant o més que en els concerts, en el silenci suprem dels estudis, els devots, els escollits, parlaran amb el mestre en l’hora propicia de la tarda que cau o en l’hora alta de la nit […].

EUGENI D’ORS
De EUGENI D’ORS “Xènius” (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (17-V-1916), i lliçó de piano, d’Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966), al ¡Cu-Cut! (31-VIII-1905).

Educació

De 10 anys a 23 anys, Mary ha pianotat tres hores per dia. De 13 a 19 s’ha gastat els ulls en copiar -pitjor que guixos, pitjor que làmines encara -estampes- pitjor que estampes, -estampetes- estampetes religioses… El primer exercici s’anomena “Música”. El segon, “Dibuix”. I tot plegat, “Educació”. Ve que Mary es casa. […] Des del punt i hora que Mary es casa, el seu piano ja no es torna a obrir. La caixa de dibuix és enterrada en algun ombriu sostremort. Sis anys de la vida de Mary són enterrats allà. Tretze anys jeuen entre les tecles del piano, ocultes i silencioses. Ell torna a obrir-se el dia que la filla de Mary té 10 anys. Llavors es constata que l’instrument massa ha envellit i que en cal un altre, consagrat a l’“educació” de Mary la segona. La caixa de dibuix a cada muda i cada gran “dissabte” ha reaparegut, lleugerament embrutadora i completament repugnant, […]. Es compra una nova caixa de dibuix. Damunt el nou piano, damunt la nova caixa de dibuix, Mary, filla de Mary, deixa transcórrer tretze anys de la seva vida. […] Ara, en lloc de copiar un “Cordero de Dios, rogad por nosotros” es copia un sifon i uns escardots dins un pot d’apotecari. Això s’anomena “darrers avenços pedagògics”. No hi ha raó perquè Mary, filla de Mary, no es casi també, […]. No hi ha raó perquè bon punt casada no oblidi totalment el “Dibuix” i la “Música” […], Mary la tercera Mary, filla de Mary, néta de Mary, és vinguda a la vida. Ha crescut, creix. Ja té 8 anys, ja té 9 anys… -Déu meu, no permetéssiu que la nova abominació es consumés! Déu misericordiós, colpiu la família de Mary d’algun espaventós daltabaix de fortuna! Que no es pugui comprar cap més piano, que calgui vendre el piano vell. […] Senyor, si donaves temps a Mary de començar la seva “educació”, ja tot fóra perdut. […]

Les estretorsGlossa completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), a La Veu de Catalunya (23-IV-1917), que inclou uns apunts de política cultural noucentista, formulats a propòsit de la festa del patró de Catalunya. Foto de Frederic Ballell i Maymí (Puerto Rico, 1894 – Barcelona, 1951), datada el 1916: mostra la celebració -demà farà cent anys- de la diada de Sant Jordi al pati del Palau de la Generalitat.

Les estretors

Quantes coses a Catalunya s’han fet estretes al motlle en què viuen -així roba d’adolescent! La ciutat de Barcelona, entre altres. De mar a muntanya, l’espai resulta ja massa reduït per l’espessor de la populació. Pugen lloguers, pugen solars. Quina posició modesta podrà realitzar, com en tantes capitals estrangeres, el bon ensomni de la caseta pròpia, dels dos dits de jardí per respirar? També és estreta la Biblioteca de l’Institut. A certes hores del dia no hi ha en ella lloc lliure. Lectors als “festejadors” de les finestres, lectors asseguts als escambells i escales, lectors a peu dret. I aquells qui se’n tornen no havent pogut llegir. I resulta més estreta encara la capella de Sant Jordi el dia de Sant Jordi. Ara, caldria: Bona marxa de comunicacions, per terra, per sota terra o per l’aire, a fi que l’espai de Barcelona s’estengui costa avall, costa amunt, muntanya enllà. Un palau per a la Biblioteca, amb Sala pública de lectura, capaç, no per a cent, sinó per a cinc-cents o mil lectors. Portar, dintre el Palau de la Generalitat, la capella de Sant Jordi al Saló de Sant Jordi. El Glosador, en honor de la diada d’avui [Sant Jordi] i amb escarment de la diada d’avui, eleva als poders del cel i de la terra aquest triple vot.

El Noi del SucreSalvador Seguí, “El Noi del Sucre” (Lleida 1887- Barcelona 1923) . “Solidaridad Obrera” (1-XI-1917), traduit al català per Isidre Moles (Ed. 62, 1975) Catalintat d’ un anarcosindicalista que va ser assassinat.

Els pobles que es redimeixen

Sota el bell sol de França, la pàtria immortal de Jaurès i de Zola, de Reclus i d’Anatole France, he recordat els esforços que el meu poble ha fet per escriure la seva història, per desprendre’s d’ancestrals fanatismes i per elevar la seva vida a les regions de la dignitat, de la llibertat i del saber. Jo veig en el rostre dels pobladors de les Gàl·lies tota la tragèdia del moment; jo llegeixo en l’ànima d’aquests homes,
avui greus i silenciosos, el jurament que han fet de sobreposar-se a la fatalitat; jo percebo la majestuosa serenitat de llurs vides, que els fan, incommovibles, desafiar la mort… És el poble de la revolució, és
la pàtria de la Commune , és la França de les grans lluites per la llibertat i la justícia… Són els herois que potser equivocadament de-
fensen el tirà moral de la Humanitat. Hem nascut a Espanya i sabem el que són les processons religioses i la fam, la resignació i la ignorància, la inconseqüència i la crueltat, la injustícia i el vilipendi; sabem de terres ermes i de ciutats conventuals; sabem de la ciutat que tot ho envaeix, i dels crims que es cometen a la nostra terra; sabem d’un poble abjecte i indiferent als problemes essencials de la vida… És
el poble dels toros, és la pàtria de Torquemada, és l’Espanya de les
cuarteladas i de Cavite, és l’esperit d’Ignasi de Loyola que encara en-
vaeix tota l’ànima nacional. Però la resurrecció es farà, no per miracle sinó per obra de la voluntat.

[…]

Jo sé que no hi ha pobles irredempts quan tenen voluntat, així com
no hi ha camps infecunds si el treball els acarona. Jo sé que, en aquestes hores, a les presons i els presidis d’Espanya fins i tot
les pedres mil·lenàries parlen llenguatge rebel i humà. Jo sé que la ruta és infinita, però sé també dels deserts inhospitalaris i dels climes insuportables, i amb l’esforç de cadascú i de tots urgeix que els travessem al més aviat pos
sible.

[…]

Jo sé… que hem emprès el camí i que és saludable caminar.

Salvador Seguí, ‘El Noi del Sucre’
1917

Del discurs de Salvador Seguí (Lleida, 1887 -Barcelona, 1923) a l’ Ateneu de Madrid, reproduït a Nueva España (4-X-1919) i en català a Apostols i mercaders, de Pere Foix (Mèxic, 1957)

“La independència no ens fa por”

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un
sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. […]

Jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen
catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com
que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi
perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. […]

Tant se val que [els reaccionaris] proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics… quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir
els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions
de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una Monarquia centralista i enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament, la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin
cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amigade tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. […]

Salvador Seguí, ‘El Noi del Sucre’

1919

Miquel Poal Aregall
Text de Miquel Poal Aregall (Sallent, 1894 – Barcelona, 1935) a Un enemic del poble (I-1918) il·lustrat per Francesc Vayreda (Olot, 1888-1929). El Noucentisme veuria així la diada d’avui.

Manifest a la feminitat

Dones, jo vaig a dir quins són els vostres més grans enemics en aquestes hores històriques de la Gran Guerra. Vaig a presentar-los a la vostra faç per a que compliu amb el deure que es té amb tot enemic: vènce’l. El primer enemic vostre -i això és dit a les dones de Catalunya i Espanya principalment- són les dones mateixes. Són les que després d’haver-les-hi mostrat la valor que són, resten MUDES. Són les que després d’haver-les-hi dit com d’elles en depèn la nostra salvació, resten INACTIVES. Són les que sense haver gustat la joia de la victòria, PACTEN amb els llurs calumniadors. Són les que abans d’entaular lluita es donen per VENÇUDES. Són les que esguarden com va estenent-se la mofa, damunt dels propòsits femenins, amb una CALMA anorreadora. Són les que accepten la CARITAT del respecte quan podrien exigir l’adoració. Són les que s’EMRIAGUEN de repòs sense haver-les pres la set del cansament. Són les que RIUEN perquè no han sabut veure la tragèdia enorme del vostre sexe. Són les que al presenta’ls-hi la cicuta en forma de genuflexions l’accepten no amb el propòsit d’una mort sublimada, sinó perquè els calmi el dolor de la carn que vibra. Són les que es fan la il·lusió de que existeixen perquè VEUEN la seva ombra vacil·lant. Són les que han sentit els clams d’alliberament de les dones d’altres països i han restat amb la mateixa INDOLÈNCIA d’abans. Són les que han presenciat el Sant Entusiasme de les dones dels països que lluiten i encara senten DESCORATGE. Són les que han pres la maternitat com un fet fisiològic i no com una VOCACIÓ. Són les que per la FIGURA sacrifiquen el fruit del seu ventre. Són les que es deixen TEMPTAR per les portades provocatives i les llegendes libidinoses dels novel·laires d’ocasió. Són les que tota la FE la involucren en les oracions apreses de rutina. Són les que no tenen el SANT ORGULL de la feminitat. […] Veus-aquí, dones d’Espanya i de Catalunya, el vostre primer enemic: VENCEU-LO. Sigui com sigui. Tota llei d’armes us han d’ésser permeses. […]

patins de rodas
Del text de Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a Plasenteries (1917), en què evoca l’imaginari nòrdic representat pel dibuix de Xavier Gosé (Alcalà, 1876 – Lleida, 1915), datat el 1913.

Elogi dels patins amb rodes

El patinatge, que a la primeria sols guanyà entusiasmes d’estudiants i modistetes (classes propícies a la relliscada), avui és un esport admès per tothom. Alguns anys abans cap noia honesta s’hauria atrevit a lliscar sobre rodes, davant d’un públic, confosa amb joves camarades; i si alguna, desimbolta o excèntrica, hagués trencat les casolanes consuetuds, les nostres àvies s’haurien senyat, esgarrifades. En el conreu d’aquest esport les caigudes sovintegen i les faldilles són a estones amablement indiscretes. […] És un espectacle que reconforta. La nostra moral de botiguer, arcaica, hipòcrita i provinciana, agonitza. Potser ha estat aquesta invasió de misses, mademoiselles i fräuleins, modernes dames seguidores; tal vegada els col·legis de religioses estrangeres… No ho sé del cert. La classe, la institució, l’individu que ha iniciat l’admirable tasca de renovar les nostres idees morals, té la meva benedicció […]. L’ skating és un esport que escau divinament a les dones: és ben femení. La dona que sap patinar amb una harmònica mesura, en moure el cos cercant l’equilibri, pren una elegant aparença de cosa fugitiva i aèria. La clàssica Atalanta no seria més adorable, corrent seguida dels seus amadors, que aquestes Atalantes noucentistes lliscant sobre rodes. Físicament també guanyarem amb què les nostres tendres contemporànies practiquin aquest esport. Quan arribin a la plenitud, podran, si bé els sembla, lluir unes cames veritable meravella de plàstica i d’elasticitat. […] La moda dels skis tragué de les tradicionals rutines la dona noruega, que era perfecta model de l’ àngel de la llar, feble, poruga, moralment i material. Avui, a Noruega, al cap de tot moviment noble de justícia o de cultura, marxen les dones. […] Aquest espectacle de tan pura ascendència septentrional, que porta visions de neu i de cels grisos, aquí, a l’hivern daurat de Barcelona, resulta un espectacle perfectament mediterrani […].

pàgina del manuscrit de Beethoven

Article de Riba (Barcelona, 1893-1959) a La Veu de Catalunya (12-IV-1918) sobre el text que, amb música de Beethoven, és l’himne d’Europa des del 1972.

La representació de la Comissió Europea a Barcelona ha engegat aquests dies activitats commemoratives dels 30 anys de la nostra entrada a la UE.

Schiller desertor, errívol de teatre en teatre, tempestejat per passionals afectes fallits, entrà a la fi d’un estiu en el cercle familiar de Körner. Allí trobà mans obertes a l’encaixada, i cors sobreïxents de l’admiració. Per primera vegada en la seva vida, Schiller obirà la calma allí tocant… I cantà la joia. No la seva joia, la de la seva circumstància, com per ventura hauria fet Goethe, sinó la dels milions que s’abracen i cerquen un pare més amunt de la tenda dels estels. Un cant molt generós. Però així mateix pueril. No hi era desmentit aquell estudiantet d’acadèmia militar que dos anys abans de conèixer un home perorava a la humanitat sencera contra els tirans. Un infant -ben altrament que Mozart, per exemple: atapeït de filosofia i d’història i d’erudició; el seu candor no sap ben bé quan cal fer-ne ús. I el seu to se n’infla imponderadament; en parla a tothom i tothora; no veu mai que cal triar perquè arribi aviat el moment d’acabar i endur-se’n una emoció sense nosa. El Goethe triomfant que conversava amb Eckermann, amava retreure el record vivent del gran amic finat munió d’anys endarrere. Mai home al món ne parlarà amb més pura llibertat d’un rival tan dolç ensems al seu cor. Quan és qüestió de la seva grandesa, s’exalta: quan dels seus defectes, Goethe com si somrigués: i tot és presentat com una divergència de gust. Som nosaltres que hem de veure tot el perill de divergir, quant a gust, de Gohete; […] Quant escriví l’ Oda a la Joia, Schiller no tenia encara un tan benigne conseller; i l’oda resta feixugament sorrada. Beethoven -emfàtic també ara i adés, però no per infantilitat neguitejada de filosofies, sinó per pura violència d’inspiració- n’extragué les estrofes inicials; per ell, els homes d’arreu del món s’han sentit germans i han estimat la noble veu de Schiller. […]

Ildefonso Bonells RexachIldefons Bonells (Barcelona, 1867-Alacant. 1934) en el número 1 d’El Vigia de la Barceloneta (16-VI-1895) Dilluns passat van celebrar els 120 anys del diari degà de la premsa del transport i la logistica

¡Barceloneta!

Hoy que vistes de fiesta y vienen a tu lado innumerables familias
barcelonesas, atraídas por los esplendores de tu tradicional proce
sión…

[…] piensa en tu glorioso pasado, para que no te aflijas tanto
por lo presente,

[…]Siempre ha sido compañera del hombre la idea; idea que responde a menudo a algo que le es necesario, y si bien hállase aquella en un principio en estado latente, va rasgando paula-
tinamente el velo oscuro que la encubre y confunde; va adquiri-
endo formas y contornos propios,va aumentando, y su configuración cada vez más clara y distinta, adquiere consistencia, y así vemos que la que se dibujaba en vapor
sutil al formarse, adquiere al fin la realidad completa; más llegado ese día deseado y tocadas por todas las ventajas de su implantación, ¡qué diferencia y qué satisfacción entre los que puedan decir: Yo he contribuido en la medida de mis fuerzas a elevar el nivel de la barriada a que pertenezco! Y el que se haya mantenido indiferente a su propio bien y se halle sólo apto para recoger el trabajo ajeno, si alguno de estos existe, que lo dudo, prescindamos de él. Andemos nosotros el camino para que nos suceda como el que trepa por escarpada sierra para descubrir lejanos horizontes, hallándose recompensado, viendo vencidos los obstáculos, descansando de sus fatigas y divisando la tierra prometida. Y si bien, queridos conciudadanos, no nos hallamos en el caso de descansar sobre nuestra obra, sírvanos cuando menos de acicate y lenitivo para perseverar en la buena obra que nos hemos propuesto: el coronamiento cercano de nuestros esfuerzos. ¡Ojala! que con la aparición de este periódicos vengan corrientes de inteligencia y simpatía a despertar dormidas energías. Entonces…. ¡Todo renacerá! Y en tan venturoso día, la excelsa Barceloneta impulsada por
sus propias fuerzas, se elevará a inconmensurable altura, y nos presidirá con legítimo orgullo y altiva independencia.
Ildefonso Bonells Rexach
1895

Pompeu FabraDe Pompeu Fabra (Gràcia, 1868 – Prada, 1948) a La Publicitat (18-XI-1919). L’actual debat sobre el català no és lluny d’aquest article que iniciava una col·laboració periodística que va durar nou anys. El 23 d’abril farà 40 anys que Albert Jané reprenia a l’Avui el model fabrià de columna diària sobre llengua.

Per la puresa de la llengua

L’obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització i en la majoria dels casos és la llengua antiga que ens dóna el mot o el gir amb què cal reemplaçar el mot o el gir castellà. D’aquí el nombre creixent d’arcaismes de la llengua escrita actual. A molts poden semblar excessivament nombrosos els manlleus fets al català medieval. Però és sens dubte perquè no tenen una idea exacta del grau de castellanització a què era pervinguda la nostra llengua durant els segles que ha estat supeditada a la castellana. Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d’albirar un examen superficial de la llengua. N’hi ha que són ben fàcils de reconèixer, com és ara puesto, cuento, ruedo, mots que llur forma sola delata immediatament com a forasters. Però ja costen més de descobrir aquells que tenen una forma que pot ésser igualment catalana i castellana, com tonelada o bé aquells que han estat investits d’una forma catalana, com estribació. En el cas dels mots tonelada i estribació, per titllar-los de castellanismes ens cal posar esment que són derivats de tonel i estribo, com, en el cas d’un mot com hermós, en el fet que la pèrdua de la f inicial llatina és una transformació fonètica estranya al català, en el qual per consegüent un mot com formosus podia donar formós o fermós, però mai hermós, que no és sinó una catalanització del mot castellà hermoso. […] [Hi ha castellanismes] que consisteixen, no en el manlleu d’un mot foraster, sinó en el canvi de significació d’un mot català sota la influència d’un mot castellà. Al verb lliurar, per exemple, li havem donat la significació de deslliurar, que té el verb castellà librar. […] En aquestes notes diàries tractarem de donar una idea de com és gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar així la necessitat de recórrer abundosament a l’arcaisme, posat que no vulguem acontentar-nos amb una depuració soma de la llengua, consistent en la sola extirpació dels castellanismes més aparents.

carlessoldevila
De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicidad (2-III- 1921). Avui fa 95 anys que l’Orfeó Català va estrenar a Catalunya la Passió segons Sant Mateu de Bach, motiu d’aquest article.

Disciplina

[…] He censurado mil veces la grosería de nuestros públicos. Hoy se me presenta una ocasión de aplaudirla. No quiero desperdiciarla. La cosa sucede en el paraíso del Palau de la Música. ¿Lo conocéis? La madera se conserva en buen estado; los bancos tienen respaldo; fastidia un poco la sempiterna amenaza de unos cascos de caballo que surgen junto al techo, a lado y lado de las paredes, pero si se tiene cuidado de no levantar la vista, uno llega a olvidarse de los susodichos cascos. En ese paraíso se reunió el domingo una multitud filarmónica para escuchar la Pasión de Bach. No cabía un alfiler. Al acabar la sesión de la tarde (es sabido que la cantata comprendía tarde y noche), los del paraíso abandonaron sus asientos no sin antes dejarlos señalados con muy diversas señales. Hubo quien fijó sobre la madera el clásico papelito sin valor; hubo quien clavó una tarjeta con nombre, apellido y domicilio; hubo quien, más generoso, dejó una bufanda que por lo menos valía cinco pesetas; hubo quien ató al respaldo un pañuelo, un pañuelo limpio, etc. Después de cenar, la gente regresó al paraíso dispuesta a reanudar la audición, y con la esperanza de volverse a sentar en el sitio que conquistó a la tarde. Y así fue. Papeles, pañuelos, bufandas, tarjetas, símbolos de una posesión, fueron escrupulosamente respetados. No ocurrieron incidentes. No hubo violencias, ni hurtos, ni martingalas… ¡Ah, qué ejemplo de educación cívica! Alguien insinuará que la música domestica a las fieras. No regatearé los efectos sedantes del arte de Euterpe, pero creo que tanto como la música, la política ha contribuido a comunicar cierta disciplina a la multitud que se congrega en los lugares públicos. Desde la Solidaridad Catalana existe entre nosotros una especie de prurito de quedar bien en los espectáculos, en las audiciones, en las manifestaciones. Nos sentamos, nos levantamos, aplaudimos, imponemos silencio, reímos a carcajadas, decimos: ¡No, no!, cuando el orador declara que teme abusar de nuestra paciencia, agitamos pañuelos, todo con un afán de teatralidad que admira. Imagino que la disciplina alemana tiene su raíz en el alma ovejuna de la raza; los alemanes son disciplinados y no pueden dejar de serlo. Nuestra disciplina es otra cosa: nuestra disciplina es un producto artístico, una creación libre; […]

Eugeni d’Ors3Glossa completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), a El Día Gráfico (13-V-1921), i ex-libris dibuixat per Ismael Smith (Barcelona 1886 – Nova York, 1972), un dels artistes que més admirava. Dues personalitats representatives de la sensibilitat noucentista i de la projecció exterior cultural i periodística de la Catalunya de la primera meitat del segle XX.

Del tracte donat als llibres

L’home de cultura, jo el conec immediatament davant el llibre. Ni em cal saber la seva manera d’entendre’l ni solament la seva manera de llegir-lo. Em basta veure com el pren amb les mans. Hi ha certs petits moviments, gairebé instintius, que designen, des de la infantesa, aquell qui serà més tard un home de cultura. Hi ha, en canvi, formes de maltracte als llibres aviat denunciadores del bàrbar qui no en llegirà molts o que els llegirà sense profit. Mireu-me aquest barroer, que ha obert el tendre volum per la meitat, empunyant cada una de les dues porcions a plena grapa. Ara el llegeix, i les seves mans reposen en la part alta dels fulls. Ara el deixa, i ha plegat un d’aquests per deixar senyal i saber ben just on es troba. Bé, doncs jo us dic que les pàgines que tan ineptament maneja, aquest barroer llegidor, no les entendrà pas. Qui les entendrà és aquest altre, amorós, qui, sense donar-se’n compte, ha acompanyat ara amb una lleugera carícia furtiva dels dits l’apoiada atenta carícia de l’esguard. Mai no entrarà, n’estic segur, en els millors palaus de la Coneixença, aquell qui no sàpiga o no endevini aquesta veritat pregona. Els llibres no són uns objectes inerts, sinó uns éssers vius. Mereixen la consideració, el respecte i, per dir-ho així, la fraternitat que mereixen els més delicats, els més sensibles, i tal volta els més vindicatius, entre els vivents.

tramvia nou
De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (12-XI-1922). A la Barcelona d’aquells anys el tramvia també era objecte de controvèrsies i d’expectatives ciutadanes

Un tramvia nou

Reconec que el barceloní de naixença, fill de barcelonins -és el meu cas- registra amb una tendresa gairebé ridícula els petits esdeveniments que canvien l’aspecte dels carrers o de les places. […] Dic això per explicar l’interès amb què he esguardat un tramvia verd i blanc que circula per la Rambla venint de les llunyanes Arenes. Es tractava evidentment d’un tramvia nou. La seva color m’ha sobtat. M’he adonat que insensiblement m’havia avesat a creure que els tramvies eren grocs amb la mateixa naturalitat que la sang era roja i l’herba verda. I resulta que no. Un tramvia no és necessàriament groc. Pot ésser verd. El nou tramvia que el senyor Foronda ha tingut l’amabilitat de posar en circulació després d’uns quants anys d’escoltar precs i protestes, està bé. En el fons no és diferent dels que fan el trajecte Gràcia-Rambles, que també estaven bé. Però, conté una renovació significativa: les seves plataformes són extraordinàriament esbarjoses. Això vol dir que hi cabrà més gent dreta i menys gent asseguda; en definitiva, això vol dir que hi cabrà més gent. Barcelona està arribant a aquell punt que és més enllà del punt dolç de les ciutats. La mobilització de les seves multituds resulta incòmoda i, per molt que facin les Companyies i les autoritats, trigarà a deixar-ho d’ésser. El métro parisenc també ha suprimit seients per augmentar la capacitat dels seus vehicles. Tota gran ciutat que, en un breu espai de temps (entrada i sortida de la feina), ha de mobilitzar uns quants centenars de milers de persones té aquest tristíssim espectacle de les empentes i els atapeïments que assimilen les multituds humanes als ramats de bèsties. Fa pena i cal que tothom faci el màxim esforç per remeiar-ho, encoratjant l’establiment de serveis nous i el millorament de serveis antics; però cal també no fer-se excessives il·lusions. Viure a una ciutat d’un milió d’habitants, no essent milionari, sempre ha de resultar un exercici una mica molest. Sinó, ¿quines gràcies li restarien a la vida camperola?

Dimecres de Cendra
De Crexells (Barcelona, 1896-1926) a La Publicitat (21-II-1923). En la diada d’avui -Dimecres de Cendra- de fa 93 anys es va produir un pànic borsari que seria superat pel del 1929.

Dimecres de Cendra a la Borsa

Tots els estudiants d’Economia saben què és el Black Friday, el divendres 11 de maig de 1866, dia en el qual a la Borsa de Londres, a conseqüència de la fallida de la casa Overend, Gurney & Co., ocorreguda el dia abans, es produí el pànic més formidable que ha existit mai. Tot sovint s’ha aplicat aquesta denominació de divendres negre o, en general, de dia negre a altres pànics ocorreguts en diverses borses. La borsa de Berlín ha tingut, fa dos anys, un dia negre: el dia 1 de desembre de 1921, en què tots els canvis dels papers acabaren reduïts a la meitat. Ahir, Dimecres de Cendra, sobrevingué un altre pànic d’aquesta mena. Els canvis de gairebé la totalitat dels papers es reduïren al 50 per 100. Accions de sempre cotitzades molt altes, com les accions mineres, perderen en molts casos fins a quaranta mil punts, és a dir, que es compraren por quatre-cents mil marcs menys que el dia anterior. En un país on el mal més fort rau en la moneda, on els fenòmens més greus es produeixen a la Borsa, aquests moviments de les cotitzacions són terribles i tenen una ressonància ràpida en totes les altres esferes de la població. La raó d’aquesta baixa està, naturalment, en la puja del marc. El dòlar, que a darreries de desembre valia de set a vuit mil marcs, a primers de febrer arribà a valer 50.000 marcs i, després d’aquest desagradable rècord, ha anat baixant fins arribar a 20.000. Aquesta baixa del dòlar ha fet baixar els tipus de totes les cotitzacions de la Borsa. Molts borsistes que en quinze dies feren un negoci rodó amb l’ocupació de la Ruhr hi trobaren l’expiació. Dimecres de Cendra! En la història de la Borsa hi ha un nom nou per a expressar un dia difícil al costat del Black Friday. […] El govern [alemany] féu el que no havia fet fins ara per evitar una baixa excessiva del marc. Féu intervenir el Reichsbank amb grans quantitats de divises estrangeres per tal de fer baixar els canvis d’aquestes. Amb aquesta tàctica s’ha obtingut que el dòlar es reduís en uns quants dies a menys de la meitat del seu valor en marcs. […]

EinsteinDe Fernando Tallada (Barcelona, 1881-1937) a La Vanguardia (4-III-1923). Fa cent anys de la publicació de la teoria de la relativitat. El mateix Einstein la va explicar a Barcelona set anys després.

Einstein en Barcelona

Einstein ha pasado. El poderoso cerebro formulador de principios que alteran radicalmente los conceptos fundamentales de la ciencia y conducen a conclusiones desconcertantes y opuestas, al parecer, con el vulgar sentido común, por unos momentos ha hecho vibrar en nuestra ciudad la fibra emotiva de los espíritus cultos, curiosos, en especial, de todo aquello que impone una marcada evolución en las ideas directrices de la especulación científica en su acepción más general. Elementos diversos procedentes de todos los sectores que integran la intelectualidad barcelonesa han acudido a oír la palabra del apóstol que, solicitado por la mayoría de los núcleos culturales del mundo, va propagando por él, las nuevas bases de la ciencia y aun de la filosofía poniendo a contribución la fuerza sugestiva personal de que carecen el libro y la revista. Sin embargo, de las impresiones recogidas entre los elementos intelectuales que han seguido las conferencias del profesor Einstein -no nos referimos, desde luego, a los pseudo intelectuales que diariamente, o más bien, nocturnamente disertan alrededor de algunas mesas de café-, parece deducirse que en general, hecha excepción de los especialistas, no han encontrado al público con la preparación adecuada para asimilarse los nuevos conceptos, dejando a los ánimos en suspenso y llenos de turbación y desaliento. Ello, sin duda, debe atribuirse al peculiar modo de ser de la cultura española, comparable en cierto modo a un conjunto de departamentos estancos. Hechas las excepciones que, según se ha convenido, presenta toda regla, no existe entre nosotros, como en otros países, esa cultura armónica, equilibrada, helénica, quizá, pudiéramos decir, que, sin llegar a un amplio y completo dominio, evidentemente imposible, de todas las disciplinas, permite, no obstante, tener una noción sustancial de las mismas y seguirlas en sus evoluciones. En particular, el estudio de la matemática, que, constituye, sin duda alguna, el instrumento de investigación más poderoso y seguro de que pueda valerse el hombre pensador. […]

Barcelona. L'Econòmic. Fotografies extretes del llibre Joan Crexells, escrits d'economia i finances 1926Barcelona. L’Econòmic. Fotografies extretes del llibre Joan Crexells, escrits d’economia i finances 1926

Joan Crexells, “Observer” (Barcelona, 1896-1926) a La Publicitat (2-I-1924) Crexells comptabilitzava la seva formació en economia i en estadística a la University College i Galton Laboratory a Londres , com a alumne del professors Pearson, Elderton, Irving, Pigou i Marshall, amb l’exercici periodístic de corresponsal a Anglaterra. Aquesta peça, desplegada a la manera amable i plàcida, amb un toc de spleen, de la gran tradició articulista britànica, és una mostra singular dins el conjunt de les seves cròniques habituals, atentes sobretot a l’actualitat econòmica i política.

Impressions de Londres. Cançó de Nadal

Confesso que em costa de veure les gràcies d’una ciutat massa gran. Els tramvies, el brogit, els metropolitans, la telegrafia sense fils, els anuncis elèctrics, no em diuen res. Crec, al contrari, que quan una
ciutat comença de tenir tot això, ha de cercar alguna manera elegant de fer-s’ho perdonar. Una punta de gràcia que ho cobreixi tot, com París, o un noble esperit de conservació de la vella tradició que la individualitza, com tantes ciutats alemanyes. Londres és la ciutat europea del brogit més gran. Però, malgrat això, no ha perdut
la intimitat. Hi ha llocs de Londres, ha dit un poeta, a la porta dels quals el soroll s’ha aturat o ha entrat amb passes suaus. L’home que de dia ha de sofrir el soroll de la City, quan arriba el vespre, se’n va al més lluny possible del centre, on el soroll no arribi. El carrer on visc és tranquil. Rarament hi passa un carruatge. Anant cap a casa, al vespre, es veuen del carrer estant les famílies que sopen prop del foc. Durant aquests dies que s’acosta Nadal, només interromp el silenci de la nit algun cor d’infants o de gent gran que canta cançons nadalenques, belles cançons populars, amb un regust d’himne religiós que encisa. Diríeu que Londres s’ha oblidat dels set milions d’habitants i es prepara per al Nadal ple de l’íntima emoció dels petits pobles.

Nowell, Nowell, Nowell, Nowell,
Born is the king of Israel
.
Aquesta cançó, oïda en la nit freda de desembre per les veus d’un cor d’infants, dóna a les coses una punta de càlida emoció. Demà tornarem al brogit de la ciutat una mica reconfortats. Que també, a estones, el brogit.

és massa gran
i cal un xic de melangia
per ben anar-lo acompanyant.

VerdaguerDe Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (1-V-1906). La diada d’avui segons un cristianisme obert al món del seu temps. Imatge: La càrrega (1902), de Ramon Casas.

El 1º de Mayo

Creo que hace dieciséis años que se celebró por primera vez el 1º de Mayo obrero. El Emperador Guillermo de Alemania, reciente emperador entonces y que tenía 30 años, había soñado su primer sueño imperial, y su primer sueño imperial fue ser Emperador de los obreros. Era el tiempo en que el socialismo obrero, con su expansión universal, tomaba el aspecto de un mundo naciente, y Guillermo II soñó con ser el Constantino de ese nuevo Cristianismo… sin Cristo. Bajo el imperial patrocinio se celebró en Berlín un gran Congreso socialista obrero, y en este Congreso nació la fiesta del 1º de Mayo. […] Así, en 1º de Mayo de 1890, pareció venir al mundo una clase obrera universal antes desconocida. Los obreros conocieron el inmenso poder que les daba una organización internacional de sus diferentes agrupaciones; […] Las clases poderosas sólo vieron el peligro de sus intereses e invocaron el apoyo de la fuerza pública para defenderlos a todo trance, o bien por miedo y de mala gana dejaron arrancarse concesiones de momento inevitables, con ánimo de retirarlas a la primera oportunidad que se ofreciera para hacerlo sin peligro. […] El 1º de Mayo no ha podido llegar a ser todavía una fiesta, y hasta que llegue a serlo no podemos ver en ella aquel advenimiento esperado dieciséis años hace. Y para que llegue a serlo es menester que algún grande apóstol obrero le busque el alma y, haciéndose verbo de ella, la muestre a la muchedumbre palpitante. […] Para esto no habrá como acostumbrarnos todos ya, entre tanto, a mirar como una fiesta el 1º de Mayo: como una fiesta sin alma aparente todavía, sin motivo; pero, a fuerza de mirarla como a tal, aun en medio de luchas y temores, será nuestra mirada la que provoque la aparición del alma que tenga; y si no la tiene, nuestra mirada constante y profunda es capaz de comunicársela; porque las cosas acaban por ser aquello que nosotros tenemos fe de que son. Y la fiesta del 1º de Mayo podría ser una fiesta muy hermosa si nosotros hermoseáramos nuestra alma con una fe a todo trance en ella

ShakespeareDe Joan Crexells “Observer” (Barcelona, 1896-1926) a La Publicitat (2-IV-1925). Aquest mes d’abril es compleixen 400 anys de la mort de William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564-1616).

Shakespeare i el bon gust

En un periòdic de la nit d’aquells que tot sovint van a tres quarts de quinze, un crític teatral recomana a l’actor que el Shylok d’ El marxant de Venècia, al Romea, que no afini el ganivet de tallar la carn d’Antonio a la sola de la sabata, car això -diu-és groller i inadmissible. I amb un aplom que voreja els límits de la barra assegura que Shakespeare no parla de la sola de la sabata, sinó simplement de cuiro i que aquest cuiro pot ésser portat al tribunal com ho ha estat la balança. En efecte, el text anglès diu: “ Not on thy sole, but on thy soul, harsh Jew, Thou makest thy knife keen ”. Morera i Galícia tradueix: “No en la sola, en ton cor, jueu feréstec, afines ton coltell”. La traducció és exacta, amb la diferència que el mot “ soul ”, literalment és “ànima”, però, el traductor, per raons estilístiques que crec comprendre, el tradueix per “cor”. És a dir, que Shakespeare parla literalment de “sola”. El lector es farà càrrec, essent les coses així, que tinc una certa justificació per usar els mots “barra” i “tres quarts de quinze”, no gaire corrents en els meus articles. Realment: o ara o mai! L’autor del comentari sembla voler dir que l’afinar un coltell que ha de tallar carn humana a la sola d’una sabata, és una cosa massa forta perquè Shakespeare ho faci fer. Sembla que ho troba de molt mal gust. I això planteja la qüestió del bon gust de Shakespeare i del dret amb què es pot mesurar Shakespeare pel seu bon gust. Voltaire ja el trobava d’un gust detestable. Diu del poeta anglès que era un geni, certament, però, “ sans la moindre étincelle de bon gout ”. […] Llegeixi’s, per exemple, la primera escena del Romeo i Julieta, on la provocació per part dels servents dels Capulets consisteix a mamar-se el dit. […] Voltaire s’escandalitzava amb raó de coses així. Mesurat en el bon gust, Shakespeare resulta més aviat més inferior. Un Benavente qualsevol, dels molts que circulen, té més bon gust que Shakespeare. Però, és que Shakespeare s’ha de mesurar pel bon gust? Jo crec que Shakespeare és un d’aquells casos on totes les regles fallen. És el geni que imposa a la producció les seves pròpies lleis, les quals no són aplicables a cap altra producció. […]

Joan Crexells2
l petroli, factor polític i econòmic
De Joan Crexells, Observer (Barcelona, 1896-1926), a La Publicitat (1-V-1925).

Fa un segle la producció i el comerç de petroli també operaven sobre la correlació de forces mundial.

Un escriptor anglès ha mantingut la tesi que totes les qüestions econòmiques de veritable importància no s’han resolt amb mitjans i en un pla estrictament econòmic, ans s’han resolt sempre per una sèrie d’actes polítics. Normalment, per actes de força o d’amenaces d’usar la força. El lliure joc de les forces econòmiques es dóna sempre en les coses secundàries, però rarament en les coses importants. Això es veu avui encara en la recerca de primeres matèries o de productes essencials per a les indústries. L’acció colonitzadora dels Estats, la intervenció de les grans potències en problemes econòmics d’Estats secundaris, porten sempre una intenció econòmica, i constitueixen en essència l’ús de la força material, o l’amenaça de l’ús de la força material, per intervenir en les qüestions decisives de l’economia. Així, una sèrie de qüestions de l’Orient ha estat discutides i resoltes segons punts de vista dictats als Estats pel desig d’obtenir o de conservar un cert predomini en un element econòmic de tan gran importància com el petroli. Anglaterra i els Estats Units posen tota la seva influència política, que en definitiva és una funció de la seva força material, per adquirir predomini sobre determinats punts de producció del petroli. El predomini d’aquesta producció el tenen els Estats Units, segons les dades del United States Geological Survey. […] Els Estats Units participen en la producció mundial en un 70 i mig per cent. […] Aquesta formidable producció amenaça amb l’exhauriment del producte als Estats Units. Els entesos afirmen que als Estats Units no hi ha petroli per a més d’una dotzena, a tot estirar dues dotzenes d’anys, si continua la producció en xifres tan crescudes. […] Ara bé: si es limités l’exportació a Europa, les conseqüències econòmiques i polítiques foren extraordinàries. No cal que parlem de les primeres. Quant a les segones, n’hi ha prou dient que Rússia espera el moment que els Estats Units no puguin exportar petroli a Europa, per conquerir el mercat europeu. […]

Joan Crexells
1924

Valentí Castanys,De la crònica de Valentí Castanys, Dova (Barcelona, 1898-1965), a Xut! (18-IV-1926), i portada dibuixada per ell mateix amb un peu també irònic: “El moment culminant en què tot l’equip del Barça va anar a l’hora”. Que tot l’equip blaugrana no sempre vagi a l’hora -des de fa gairebé cent anys- no ens priva de veure’l sempre campió.

Barcelona-Madrid. Una tarda gloriosa

[…] Els primers deu minuts. Quins deu minuts! La davantera del Barça va arrencar, va acampar als afores de la porta d’en Martínez, i una vegada es va haver instal·lat va començar els exercicis espirituals per convèncer en Martínez que era convenient que es deixés encolomar un gol. […] A la tribuna, advocats, notaris, cansaladers, filòsofs, acaparadors i pescadors amateurs de sorell, guardaven una actitud prudent i respectuosa. Ni un “penal!”, ni un “mata’l”, ni un “brètol!”, res. […] L’“Home-llagosta” [Samitier], que tenia ganes de fer forrolla, es va posar d’acord amb en Piera, i en Quesada i en Martínez es varen posar a tremolar. Tres passes endavant, un salt de costat, ara tu, ara jo, un giravolt, arrenca i… plaf!, gol!!! […] Oració: Oh, Senyor. Vos que sou omnipotent! Perfectíssim, immens i criador de totes les coses! Fill únic de la Verge Maria! Vos que vau sofrir per culpa dels homes! Apiadeu-vos de nosaltres i feu que en Sami passi pilotes a l’Alcántara! […] Una tarda gloriosa pel Barcelona, una veritable exhibició de futbol i una exhibició de deportivitat del públic català.

Carles Soldevila

De Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (11-III-1931). L’esperança de plena llibertat nacional ja esperonava fa 85 anys la voluntat catalana d’obrir portes a tothom.

El cosmopolitisme ben entès

Diem: “Barcelona és una ciutat cosmopolita”. I, de seguida, amb una íntima satisfacció enumerem els fets que abonen aquesta qualitat. Resseguim les xifres de les colònies estrangeres: tants milers de francesos, tants milers d’alemanys, tants milers d’iberoamericans, tants milers d’italians; més aragonesos que a Saragossa, més valencians que a Castelló, més murcians que a Lorca, etc. Immediatament ens dediquem a retreure la varietat dels nostres espectacles, on veïnegen tots els idiomes i tots els accents amb tots els gèneres teatrals i cinematogràfics. A penes hem enllestit aquesta enumeració, passem revista dels restaurants, on podem assaborir els plats de vint nacions i ingerir les begudes d’altres vint o, si aquesta és la nostra debilitat, lligar amistat amb noies del nord, del sud, de l’est i de l’oest… Dins un tramvia, de vegades, quin garbuix de races! Unes alemanyes que viuen a Vallcarca, uns francesos de Sant Gervasi, unes cubanes del carrer Gran de Gràcia i, naturalment, uns catalans de totes les contrades… Aquest xofer que dubta un segon abans d’entendre l’adreça que li doneu, és un txec… Aquests fenòmens de cosmopolitisme en ells mateixos no són desagradables. És natural, o almenys explicable, que ens satisfacin. Ens permeten de comparar-nos, tot exagerant una mica, amb un Nova York o amb un Buenos Aires. Ara bé: el cosmopolitisme de Barcelona té, envers el d’aquestes grans ciutats que acabo d’anomenar, un enorme desavantatge capaç d’aigualir tots els seus al·licients. Quin? Molt senzill: no descansa sobre un tou perfectament i tranquil·lament nacionalitzat. El dia que Barcelona sigui, íntegrament -ja m’enteneu el que vull dir-, el cap i casal de Catalunya, suportarà totes les colònies amb una elegant desimboltura. Avui, no li és possible. Avui ens manca la base homogènia de fet i de dret, homogènia per obra de la natura i per obra de la llei, que té un Nova York, un París, un Buenos Aires. […] ¿Cosmopolitisme? Tant com vulgueu, però dins una Barcelona naturalment i legalment catalana

Mireia LalagunaArticle de Carles Soldevila ( Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (13-II-1929)

La Miss Mon és una catalana, Mireia Lalaguna.

Hi ha tantes reines de bellesa que, literalment, no sabem cap a quin cantó girar-nos. Tenen llur reina les modistes; tenen reina les mecanògrafes. Barcelona o Catalunya tenen una noia que passeja llur nom. A París acaba de celbrar-se el concurs per a triar Miss Europa; tothom ha seguit amb un interès visible les incidències de l’elecció. Obriu un setmanari i –no falla– processó de belleses. Al cinematògraf, belleses. A la revista, belleses. L’estètica femenina ens ofega. Barons capficats no deixaran d’invocar el record del paganisme per a provar de desavesar-nos d’aquestes cerimònies, d’aquestes emocions, i
d’aquests concursos. En el fons del fons, deixeu-me dir que els trobo força innocents i que condemnar-los amb gaire severitat em
semblaria un error voluminós. Ja que no podem elegir res més [ho impedia el dictador Primo de Rivera], que no ens privin
d’aquestes eleccions sense transcendència. Al capdavall, el culte de la bellesa femenina és consubstancial a la natura humana i si és útil d’endegar-lo discretament és insensat de suprimir-lo amb rudesa. Quan badem uns ulls com unes taronges davant una beutat, ¿fem potser algun acte nou o original? La majoria, és clar, ens fem la il·lusió de realitzar pel cap baix un acte personalíssim i ens atribuïm qui sap quins mèrits i ens atorguem qui sap quines indulgències. Vanitosos! La nostra admiració, el nostre entusiasme, no és sinó la insidiosa empenta del geni de l’espècie que conspira per obtenir bells exemplars… Mireu aquell bon senyor que contempla amb innegable delícia el darrer retrat de Miss Hongria, convertida en Miss Europa. No mira per compte propi, com ell s’imagina. En realitat, treballa per la humanitat. La trista cosa és que si la senyoreta Europa el pogués veure a ell, segurament somriuria amb humor… El mateix geni de l’espècie que il·lumina els ulls d’ell, provocaria la desviació d’ella. La senyora Europa, si es deixa governar pel seu lliure instint, cercarà el senyoret Europa. I tots dos acabaran fent pel·lícules a Hollywood. Això és segur.

Prudenci Bertrana
De Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941) a La Veu de Catalunya (28-III-1926) sobre la sardana, en crisi 90 anys enrere. Demà passat farà 141 anys de la mort -i l’any vinent 200 del naixement- de Pep Ventura (Alcalà, 1817 – Figueres, 1875), artífex de la sardana moderna.

La degeneració de la sardana a l’Empordà

La diada de Sant Josep em trobava jo per atzar en una vila empordanesa famosa pels seus sardanistes. Per atzar també aquella tarda ballaven sardanes. […] Sempre he tingut els meus dubtes sobre l’estil dels balladors modernistes amb tendències a un puntejar barroc i a uns moviments ondulatoris francament reprovables. Contemplar una sardana en aquella plaça i ballada per aquella gent, era com beure en la deu més pura del classicisme sardanístic. Jo em prometia gustar tot l’encís de la dansa nostra; refrescar el record d’aquell ballar hieràtic del qual jo havia participat contenint el meu delit de noi, entre vells embarretinats que em guiaven amb estretes de mà precises, matemàtiques, en arribar al contrapunt. Tornaria a ciutat amb un magnífic exemple per retreure als mals balladors. En el meu cap florien bells discursos excomunicatoris, fonamentats en aquella lliçó pràctica, contra els cismàtics de la dansa sacra, contra aquests sardanistes acròbates o de comparseria de sarsuela patriòtica que infesten les nostres ballades populars. Però ai, que els fets no solen pas correspondre a les esperances! Allí, en el rovell de l’ou de la sardana, es ballava pitjor que a Barcelona. Eren pocs i mal avinguts. Em digueren que tres o quatre joves de vila pagaven els músics, i que això era un cas extraordinari, car ja ningú no es gasta un sou a l’Empordà per a ballar sardanes. […] Nois i noies giravoltaven sense unció ni gràcia. Enyoraven el ball de parelles, es miraven bo i garlant, desatents a la melodia i al compàs. Uns, emmandrits, en comptes de ballar la sardana, la caminaven. Pas ací pas allà, escamarlant-se, seguien els fatxendes sense solta que feien saltirons ridículs amb batzegades estrafolàries mateix que intentessin lliurar les seves sabates d’algun pa de fang o altra sutzeria enganxadissa. I els contrapunts els agafaven distrets, amb les cames en l’aire. […]

joan-peiro
De Joan Peiró (Sants, Barcelona, 1887 – Paterna, 1942) a L’Opinió (13-IV-1929). Així valorava el sindicalisme més combatiu la vaga de la Canadenca, una mobilització obrera del febrer del 1919.

Nova afirmació de l’acció directa

Mantinc la meva afirmació que la vaga de “La Canadenca” va donar lloc a provar una vegada més l’eficàcia de l’acció directa. Cal haver viscut els fets per a tenir-ne esment exacte. Els obrers i empleats de “La Canadenca” fou a l’empresa qui plantejaren determinades peticions, primer, i la vaga després. La gravetat del conflicte determinà al Govern a militaritzar els vaguistes, el qual vol dir que, des d’aquella determinació, el plet resta plantejat entre l’Estat i l’organització obrera; i bandejada del primer pla de la lluita l’Empresa, la personalitat jurídica de la qual és suplantada per l’Estat erigit en patró, car els empleats i obrers han estat militaritzats i, per tant, són dependents de l’Estat, res més natural que la intervenció del senyor Morote, llavors sots-secretari de la Presidència del Consell de Ministres. De no haver estat militaritzats els vaguistes, el representant de l’Estat res no hi hauria fet. Però ho havien estat i el senyor Morote, representació de l’Estat-patró, per bé que ho fos d’una manera circumstancial i convencionalíssima, intervingué en el plet en igualtat de condicions que la comissió representativa dels vaguistes. És de sentit comú, però, que l’Empresa no havia d’ésser descartada del tot del conflicte, perquè si l’Estat li havia suplantat la personalitat jurídica, és evident que el caire administratiu d’aquesta mateixa personalitat havia de restar exceptuat de la suplantació estatal. […] El que és evident, senzillament evident, és que l’acció directa resulta tan utilitzable com eficaç quan s’enfronta amb els patrons com quan ha d’enfrontar-se amb l’Estat. La vaga de “La Canadenca” donà lloc per a demostrar-ho ben palesament, i això, que és un fet històric ben registrat pels homes lliures de les passions partidistes, està per damunt de totes les consideracions pròpies de prestidigitadors. Precisament la vaga de “La Canadenca” fou un fet que causà l’admiració i l’entusiasme de molta gent allunyada de la CNT i, sobretot, d’alguns amics que ara, per tal d’acreditar llur flamant etiqueta, pretenen posar en dubte les glorioses gestes de la CNT i clavar el RIP a la sanitosa i eficaç acció directa. […]

Tomás Garces
De Tomás Garcés (Barcelona, 1901-1993) a La Publicitat (13-VII-1929) i foto de Briand. La crisi del 29 i l’ascens nazi atuïren aquell projecte d’Aristide Briand (Nantes, 1862 – París, 1932).

La unió d’Europa

La política proteccionista dels Estats Units, ambiciosa, il·limitada, potser tindrà l’eficàcia de crear la unitat europea. Si més no, “una” unitat europea. El projecte de Briand que els diaris de Barcelona esbombaren ahir, a base d’un solt de L’Oeuvre, és ben antic. Algun diplomàtic alemany ha pogut saludar el ministre francès amb el títol de futur president dels Estats Units d’Europa. ¿Hipèrbole amable? Cada dia menys. El foll messianisme, l’avarícia, les insuportables pretensions dels ianquis, potser seran aglutinants inesperats. Contra l’imperialisme cinematogràfic, que actuava, agressiu, mesos enrere, l’entesa europea va per bon camí. Però les noves restriccions duaneres demanen una entesa més ampla. Els principals països productors ja se n’han adonat. El “Comitè d’acció econòmica i duanera”, la “Cambra de Comerç internacional”, proven, amb llur moviment d’alarma, que una efectiva solidaritat es dibuixa en el mapa europeu. Briand troba, doncs, un moment propici. El seu somni deixa el clos confidencial de la diplomàcia i vola, audaç, a les columnes dels diaris. Unió duanera a Europa, primer pas envers uns Estats Units d’Europa, s’ha dit. No ens fem tantes il·lusions. El perill agermana. Qui ens respon, però, que la cordialitat sobrevisqui a la victòria? Itàlia, França, Anglaterra, els mateixos Estats Units d’Amèrica, no han trigat massa, de 1918 ençà, a palesar llur malentès. El perill és un lligam massa circumstancial. Es marceix de pressa. Ni el record no hi val, perquè el passat té poca eficàcia en la vida dels pobles. El futur sí que uneix, i estretament. L’ideal comú sí que és una bona bandera col·lectiva. I bé: ¿cal dir que Briand és un gran polític de defensa, però un mal constructor de mites? Home de tacte, magníficament oportunista, intenta de curar amb silenci i sacrificis a favor del mal menor una convalescència delicada. […] Els Estats Units d’Europa… Són lluny, encara. El mite no és prou definit. I hi ha una sèrie de problemes previs a resoldre: problemes de justícia que fan, avui, incòmoda la convivència. […]

Eduard Rifà i AngladaRifà (Manlleu, 1882-Barcelona, 1938) a Ràdio Barcelona (I-1925), emissora de la qual era un dels fundadors. Fa 90 anys naixia aquesta emissora, primera a l’Estat i tercera a Europa.

En el plazo fijado desde un principio por los que constituímos el grupo de Radio Barcelona, no olvidamos prever la responsabili-
dad de un fracaso, pero debemos mencionar que, a pesar de cuantas críticas y supuestas vacilaciones se nos atribuyeron, la inauguración de la central emisora fue con tal entusiasmo, que llegamos al final de la primera etapa con verdadero éxito. Sin más recursos que los propios, sin más intervención técnica que la de los ingenieros de Radio Barcelona y técnicos de “Teléfonos Bell” que contribuyen al sostenimiento del Broadcasting, sin dispendio alguno, pero sí el de tener que soportar las críticas, siempre oportunas cuando son justas, pero perjudiciales cuando están desprovistas de fundamento. Terminado el período de pruebas e inaugurada la estación, a los diez días empezaron las críticas por la poca variación en los programas musicales. Los primeros en lamentarlo eran los directores señores Guillén y Aleu, pero no es tarea fácil organizar tres horas diarias de concierto musical, con ocho días de anticipación para la publicación de los programas, que deben llegar con fecha oportuna a todos los broadcastings de Europa. Es de agradecer a los que se han inscrito como protectores de la Asociación Nacional de Radiodifusión; pero debemos recordar que los radioyentes, cuyo número no bajará de 60.000, no han correspondido a la súplica de inscripción que se ha venido repitiendo, con tal asiduidad, que el Sr. Cano, más que un anunciador, da la impresión de un limosnero de socios protectores. Pero en las críticas sí que se ha sido pródigo, y si las analizamos, veremos que la mayoría provienen de radioyentes que, lejos de proteger los conciertos, procuran mortificar, y conste que no nos referimos a aquellos que con sus atinadas observaciones han contribuido a que llegáramos a la formación de programas como pocas estaciones emisoras de Europa lo dan. A aquellos radioyentes que tanto se despren-
den en elogios y comparan las emisiones inglesas, bueno será recordarles que la British Broadcasting & Company cuenta con un millón de socios. […]

Nuestra Asociación cuenta con unos mil socios protectores. […]

Eduard Rifà i Anglada
1931

La ràdio i les campanyes electorals

Ara que ja són passades les eleccions i que sembla que tindrem un temps de calma, cal que diguem públicament el que no ens hem estat de dir privadament sempre: que la radiodifusió no és mitjà adequat per a ferla servir, sense cap control, per a les campanyes electorals. Enlloc del món no es fa això de radiar mítings sencers, i molt menys en una abundor tan extraordinària com hem vist aquí, on el radiooient acabava completament atabalat. Està molt bé que els caps de partit facin una exposició del programa respectiu i el
defensin. Aleshores el radiooient se situa i la ràdio compleix una de les seves finalitats, que és la d’il·lustrar, a més a més de distreure i educar. […]

No és tot u d’escoltar un cap de partit política o un representant del partit, que saben la responsabilitat que tenen per la representació que porten, a més a més de saber com s’han de dir les coses, que no pas escoltar gents absolutament irresponsables que s’enfilen dalt d’un escenari i parlen en to d’analfabet. Un home responsable pot parlar davant del micròfon i pot contribuir molt a treure de dubtes els electors i ajudar-los a prendre un determini si no l’haguessin
pres. Però l’emissió de mítings tal com es féu de bell antuvi no s’ha de repetir més, i han d’ésser en primer lloc les emissores les que no s’hi han de prestar. Les monstruositats que s’han arribat a dir
per ràdio darrerament assenyalen l’endarreriment de la radiodifusió,
puix que les faltes al respecte dels radiooients, les amenaces, les vulgaritats emeses, han donat a l’estranger una visió molt esquifida de la nostra vida política i de la nostra radiodifusió,nper estar mancada de control. […]

Un cas distint és la propaganda a favor de l’Estatut de Catalunya, que, a part d’ésser de caràcter general, té que no porta en si cap finalitat agressiva, sinó tot el contrari; s’han d’utilitzar els micròfons per a fer-ne una gran propaganda, a la qual tots hem de contribuir, ja que té per fi únic la llibertat de Catalunya.

Eduard Rifà i Anglada
Carles CardóDe Carles Cardó (Valls, 1884-Barcelona, 1958( a La Paraula Cristiana (IV-1926) Seny i ruxa ponderats en temps convulsos des d’ un humanisme religis que enllaçaria amb Vicens Vives.
1926

Seny

[…] Cal fer avui la reivindicació del seny. Cal fer-la doblement, per tal com són dos, i oposats, els greuges que ara de poc li han estat inferits: un de provinent dels eixelebrats que el blasmen i un altre de provinent dels massa entenimentats que el falsegen. […]

El seny no solament denuncia els camins errats, ans encara indica i imposa els rectes. No aprofitar una bona avinentesa, ni que calgui una gran audàcia, és tan desassenyat com engegar-se a l’aventura en mal triada escaiença. I tanmateix, els nostres timorats aconsellen el seny
contra l’aventura imprudent, mai a favor de l’audàcia oportuna, d’on ve que, acostumats a l’ús exclusiu del fre, fàcilment prenen per
manca de seny tota tendència operativa, i d’on ve que els temperaments dinàmics arribin a blasmar el seny veient-lo funcionar només com a inhibidor de tota temptativa, sense gaire examen de
la seva viabilitat. Ni uns ni altres no tenen raó. Ni el seny pot ser
mai cobertor de peresa o de covardia, ni la rauxa pot refusar tot
assessorament del seny, condemnant-lo com essencialment
egoista. Rauxa sense seny és gust per la destrucció i descrèdit
del temperament d’empresa, ben necessari tanmateix. Seny que només serveixi per frenar és gust per la inacció i el descrèdit de la
més alta de les virtuts intel·lectuals, tan necessària com el dinamisme de les facultats executives. I essent, a la fi, l’operació la finalitat de tota natura, tota moderació que no obri amb vistes a una operació ulterior és moderació viciosa, encobridora de peresa o covardia, filla d’un seny emmandrit en les blandícies d’una vida fàcil. No és l’inactiu per pru-
dència l’home de major seny; no és tampoc l’arrauxat per impaciència el reformador eficaç. Els grans reformadors eficaços de la humanitat, en qualsevol ordre, han unit sempre, com deia el gran poeta mallorquí, el seny amb l’ímpetu. Sigui, doncs, el seny acumulació
d’energies i previsió d’oportunitats futures; sigui, encara, preparador d’aquestes oportunitats. Quan l’avinentesa, però, es presenti, sigui ell mateix el motor que engegui a l’obra totes les audàcies.
Carles Cardó

1926

Francesc-Maspons-i-Anglasell

Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872- Bigues, 1966) a Revista de Catalunya (20-II-1926)

Deia que en dret català i internacional – i no en castellà – la justicia preval sobre la llei

[…] Són principis elementals del dret català, que si una fórmula legal és rebutjada pels legislats, perd la força d’obligar; que, si, en un cas concret, la seva aplicació consagra una arbitrarietat, hi esdevé inaplicable; que tota llei és derogada en consolidar-se
un costum en contra; que abans és la justícia que la llei; i que, per tant, la promulgació d’una llei perjudicial i equivocada és una inutilitat sense transcendència. […]

Del 1714 als temps presents, han passat més de dos segles,
i el 1714 representa el salt brusc al predomini d’un sistema basat en fonaments precisament contraris a aquests; predomini sostingut, no sols sense defalliment, sinó amb continuïtat d’esforç per fer-lo surar, pel poder que d’aleshores ençà ha regit atalunya, i ajudat, de manera impagable, pel superficialisme del segle dinovè. Es tracta de fets històrics que es poden enunciar sense entretenir-se a comentarlos; les compilacions legislatives castellanes, posant-hi al davant la verament monumental de “Las Partidas”, estan basades en l’afirmació que sols el rei té facultat per fer la llei, i de decidir què ha de dir, i, com no pot ésser menys, les bases del sistema jurídic que se’n deriva són les contràries de les enunciades; que ningú no es pot creure en el dret de rebutjar-la; que per sobre l’interès particular del cas judicat hi ha la intangibilitat de la fórmula legal; que el costum no té cap força sobre ella; i que, equivocada o no, la llei és llei obligatòria fins que al legislador li plagui canviar-la; […]

On mena aquest criteri, i quina empremta deixa a l’esperit d’un poble, també ho diuen els adagis populars, i el més expressiu és, en aquest sentit, el prou conegut de “quien manda, manda”. […]

Res del que queda dit, però, per natural i planer que sigui, té la força d’evidència dels fets: […]

avui sostenen vigents, i practiquen solucions nostrades, els Estats precisament dominadors del comerç mundial i de la indústria. Alguna cosa ensenya que, per iniciativa estrangera, un dels cabdals organismes de la Societat de les Nacions hagi adoptat elConsolat de Mar com a norma dels seus treballs de redacció del futur codi internacional marítim. […]

Francesc Maspons i Anglasell
1926

Josep PlaDe l’article de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Veu de Catalunya (6-IV-1931). Ahir va fer 85 anys d’aquelles eleccions municipals que, dos dies després, van portar la República.

De la manera que fan la campanya electoral

A mesura que es van acostant les eleccions municipals l’opinió constata, amb un astorament creixent, la quantitat desmesurada d’elements negatius que els partits manipulen per atraure’s la gent. La majoria dels partits han llançat un programa municipal. ¿Hi ha algú que pugui estar disconforme amb algun programa escrit amb vista a les eleccions? Tots els programes són igualment i òbviament bons. El fet de l’acord unànime que sol regnar al voltant d’aquests papers els esterilitza una mica i els converteix en serenates agradables que hom escolta un moment i no recorda mai més. Els partits mateixos semblen haver comprès això que diem si hem de jutjar pel que passa a les reunions públiques. En aquests actes ningú no parla de programes: hom concentra tota l’activitat en la feina negativa d’atacar el contrari i deglutir-lo, teòricament, de viu en viu. No hi ha, a hores d’ara, cap català aficionat a la política que no es digui més catalanista que el seu veí. No hi ha, a hores d’ara, cap republicà que no es digui més republicà que el seu company de partit. No hi ha, a hores d’ara, cap energumen il·lustrat que no pretengui una categoria d’energumenisme superior a la mitjana del país. A base que l’important és el problema previ, hom fa passar davant de tot la mania personal, l’insubornable tic. La ciutat no compta gens. Els interessos de la ciutat rai! La necessitat de mantenir la política en un terreny de continuïtat permanent tant se val. Tot el que és superior, civilitzat, tot el que està per damunt la baralla contingent, no té importància. El contrari és el que importa! Només el contrari, en el terreny més personal, més vidriós, més gratuït, més negatiu. […] Aquesta campanya electoral, feta sota el signe de l’anomenada onada republicana, passarà a la història amb l’estigma d’haver estat una de les campanyes fetes més d’esquena a Barcelona, amb una intenció més deliberada de posposar els interessos generals als interessos de grup i de partit. […]

Gaziel5De Agustí Calvet `Gaziel’ (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (21-IV-1931). Article profètic publicat una setmana després de l’adveniment de la República.

Unas cuantas verdades

¿Qué ha ocurrido en España? Abrid el primer manual de mecánica que tengáis a la mano. “Un péndulo -dice- es un cuerpo móvil que oscila alrededor de un punto fijo”. El equilibrio estable se produce cuando la vertical del centro de gravedad pasa por el punto de suspensión del péndulo. Y siempre que este pierde su equilibrio, por apartarse de su centro de gravedad, tiende a volver a él mediante una serie de oscilaciones inevitables. Pues esto es lo que ha ocurrido, lo que está ocurriendo. El centro de equilibrio moral, tanto en el individuo como en las colectividades, es la libertad garantizada por la ley. Durante ocho años el pueblo español estuvo apartado de su punto de equilibrio estable. […] El péndulo del pueblo español se mantuvo encadenado a un extremo de su posible balanceo. Naturalmente: al aflojarse las cadenas, el péndulo dio inmediatas muestras de ponerse en movimiento. Y al romperse el anillo que lo sujetaba, el péndulo ha ido a parar, fatalmente, al extremo contrario. Otra cosa ha ocurrido, y también era de prever. Las promociones que en 1923 llegaban a la mayor edad y en 1930 no habían votado todavía; y las que durante estos últimos siete años iban entrando inútilmente en la capacidad de unos derechos cívicos inejercitables, han sido -y que se me perdone la comparación- como toros enchiquerados durante un tiempo anormal, excesivo. Al abrírseles, por fin, la puerta del chiquero, casi a la manera como salta un tapón de champaña, y dárseles rienda suelta en la arena pública, han salido como toros bravos, como verdaderos miuras, y se han ido derechamente al capote más rojo. […] Una república es, por esencia, más frágil que una monarquía, precisamente porque siendo la estructura de aquella mucho más democrática, esto es, complicada e inestable, su funcionamiento requiere también una superior delicadeza y prontitud en la sensibilidad pública. Si la ciudadanía deja a la naciente república española tan abandonada como dejó a la monarquía que acaba de desaparecer, el nuevo régimen durará muchísimo menos que el antiguo, pero los trastornos que lo aniquilen habrán de ser mucho más graves que los de ahora. […]

La sobirania de Catalunya, segons la Haia

De Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 – Bigues, 1966),
jurista eminent, a La Paraula Cristiana (I-1932).

[…] El Tribunal de la Haia ha emès un dictamen que estableix doctrina sobre el concepte d’independència i de sobirania de la qual serà molt difícil de prescindir en avant, i que, en ésser aplicada a Catalunya, fixa quina és, en dret públic, la seva personalitat des del reconeixement de la Generalitat.

[…] El Tribunal exposa que cal entendre per independència i sobirania d’un Estat. Les afirmacions de l’alt Tribunal són aplicables a Catalunya perquè des del moment dela proclamació de la República catalana, el 14 del passatabril, és un Estat. L’Estatut que va aprovar el plebiscit fou després presentat a les Corts Constituents espanyoles comença amb un primer article que diu: “Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola”. Encara que ni aquest ni cap altre article no contingués la declaració expressa, la personalitat estatal de Catalunya seria idèntica, perquè jurídicament i, realment les coses són en si mateixes i no segons el que designen els noms que porten, o se’ls dóna, i que poden ésser equivocats. La declaració que el President de la Delegació catalana a Ginebra va fer el proppassat setembre al Congrés de Nacionalitats Europees, en nom de la Generalitat, conté un paràgraf que diu que els catalans, en reconquerir per a la nostra terra la categoria d’Estat, en volem fer un Estat autònom florent i modern.

[…] Un dia, Catalunya va acceptar que de dret fos Cap de l’Estat català el rei d’un altre Estat, el de Castella; amb aquesta acceptació no va perdre la seva sobirania o independència, ni l’externa ni la interna; va continuar legislant i regint-se ella mateixa a l’interior, i tractant les qüestions internacionals que l’afectaven, amb personalitat pròpia; però, si no la va perdre, la va posar en perill, un perill tan real, que al cap d’un segle li va ocasionar una guerra de defensa, l’anomenada dels Segadors, i uns anys després hagué de sucumbir a un cop de força de l’Estat el Cap del qual havia acceptat com a propi.

[…] Per a provar la sobirania de Catalunya, no és necessari de recórrer al parer del Tribunal de la Haia; hi ha prou raons històriques i jurídiques que la demostren a bastament.El parer del Tribunal n’és un comprovant que mereix d’ésser conegut, per tractar-se de l’organisme de més alta autoritat a Europa en aquesta matèria.

Francesc Maspons i Anglasell 1932

Andreu Nin
De Andreu Nin (el Vendrell, 1892 – Madrid, 1937) a L’Hora (11-III-1931), en vigílies de la República.

Unes Corts Constituents Revolucionàries

Consideraríem un error profund que els comunistes es desentenguessin de la qüestió de les Corts Constituents i cedissin el monopoli als partits de l’esquerra burgesa: només nosaltres, que volem una vertadera revolució democràtica, podem plantejar el problema de les Constituents no d’una manera demagògica, sinó de cara a la realització radical dels fins que aquesta revolució persegueix. Desentendre’s equivaldria a aïllar-nos de les grans masses populars, per a les quals, en l’etapa actual de la lluita, les consignes democràtiques tenen la virtut d’atracció molt més poderosa que les netament socialistes, accessibles només a la part més conscient del proletariat industrial. […] L’avantguarda del proletariat ha d’aprendre a distingir entre l’estratègia i la tàctica. El punt d’arribada, l’orientació política general, no varien, però la tàctica, els mitjans per arribar a l’objectiu perseguit, han de modificar-se d’acord amb les circumstàncies, que ara assenyalen la necessitat imperiosa d’arrabassar a la burgesia les consignes democràtiques que llança per a enganyar a les masses, […] Una de les consignes és, sens dubte, la de les Corts Constituents. És essencial saber qui les ha de convocar i com s’haurien de convocar. Està cridat a fer-ho el Govern revolucionari de la República Obrera. Les nostres meditacions sobre aquest problema ens han portat a la conclusió de que si la perspectiva era justa, la consigna potser no resultava suficientment comprensible per a la massa popular en l’etapa present. […] La condició indispensable per a la victòria de la revolució és la constitució d’organismes de lluita que agrupen grans masses. Aquests organismes de lluita poden ser les Juntes Revolucionàries d’Obrers i Camperols, en les què s’haurien d’admetre també a delegats de la joventut universitària, […] Unes Corts Constituents convocades en aquestes condicions oferirien totes les garanties de sinceritat amb els fins essencials de la revolució democràtica: la terra als camperols, separació d’Església i Estat, alliberament de les nacionalitats, emancipació de la dona […].

Jaume Passarell
De Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975) a Mirador (19-XI-1931). El reporterisme català més inquiet de fa vuitanta-cinc anys pouava en les arrels històriques de la violència social.

El pistolerisme barceloní

[…] El terrorisme [a Barcelona] va aparèixer de bracet amb els primers neguits de caràcter social i les primeres explosions del catalanisme. Automàticament, amb el plantejament dels primers conflictes de caràcter social, esclataren les primeres bombes. Bombes que, naturalment, terroritzaren la ciutat; que provocaren l’esglai dels ciutadans i la reacció de totes les forces, més o menys vives, les quals s’alçaren, com un sol home, demanant una repressió enèrgica… la qual, efectivament, va venir i culminà en el procés de Montjuïc. Les anomenades reaccions ciutadanes solen contribuir, la major part de vegades, a l’enrobustiment dels terrorismes. És evident que una política de comprensió, aplicada amb honradesa, és molt més eficaç que no la repressió quan es tracta d’evitar-ne la creixença. D’aquella època són la bomba del carrer de Canvis Nous, l’atemptat contra Martínez Campos, la del Liceu, la bomba al pas d’una processó a Santa Maria del Mar i moltes altres bombes, bombetes i petards que esclataren arreu de Barcelona. Fora d’En Pallàs i d’En Salvador, els altres suposats autors d’atemptats no foren descoberts. És curiós de senyalar el fet que quan un atemptat ha estat obra d’un extremista exacerbat, aquest poc ha cuidat d’amagar-se. Pallàs, Salvador, Angiolillo, Morral, etcètera, donaren la cara. Pagaren l’atemptat amb el seu cap. Quan els atemptats han tingut un origen tèrbol, mai no s’ha trobat el culpable, però la culpa ha estat degudament repartida entre els elements extremistes i els ideals que aquests encarnen, voltant-los d’una aurèola sagnant. Cal recordar que ja en aquella època, el que se’n sol dir elementos, reclamaren una dictadura. Des del 1890 fins al 1910 el pistolerisme o el terrorisme continua essent l’amo i senyor de Barcelona. […] A les darreries d’aquell període cal incloure el que hom anomenà “les bombes d’En Rull”. Molta gent encara se’n recorda. […] El procés, en virtut del qual aquell confident vulgar va ésser condemnat a mort, no va aclarir res. L’opinió pública va quedar convençuda que hi havia molt d’interès a dissimular. […]

J.V. Foix 2
De J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a La Publicitat (31-XII-1931). Analistes dels anys 30 atribuïen les guerres a la voracitat econòmica. Foto: ocupació de Manxúria el 1931.

Primacia de l’home

En un document recent assenyalàvem una de les tendències característiques de les joventuts progressistes o innovadores d’avui: contra els nacionalismes expansius, capitalistes o proletaris, oposen l’home, la persona humana i la seva preeminència. Enfront de l’individualisme econòmic, el mite de la producció sense control i la religió del crèdit: el socialisme, el repartiment igualitari del treball quantitatiu, el sindicalisme ordenador, el comunisme antriproductivista. Això en la seva línia general, segons l’expressió corrent. Hi ha, és clar, interpretacions; hi ha també matisos. Però davant la negació de l’individu pels feixistes nacionals i pels proletaris d’Estat, la defensa de l’home i de la seva primacia dins la jerarquia de valors terrenals, encara que sigui expressada per nuclis reduïts d’escriptors i universitaris, val la pena d’ésser constatada. […] Fa pocs dies que la Information Économique et Financière va publicar el text que reproduïm a continuació. És una mostra de l’estat d’abjecció a què pot arribar l’home quan honora el més vistent dels mites: l’Econòmic. El text conta les raons que han motivat, durant una de les darreres setmanes, una represa “optimista” de la Borsa de París: “Potser, en fi, l’afermament de les primeres matèries és el resultat dels preparatius militars del Japó i d’altres, determinats pels esdeveniments de Manxúria. Amb perill d’ésser esbroncats pels “llamps de pau”, escrivim que una guerra a Manxúria, o àdhuc un desenvolupament important de l’ocupació militar japonesa, arrossegaria sens dubte operacions soviètiques paral·leles, obraria a favor de l’alça de les primeres matèries. A tots els països del món, un exèrcit en campanya constitueix un element important de consum, quasi de malgastament; i, a més d’això, els homes mobilitzats són separats dels treballs productius. Cal, doncs, admetre, tot mantenint-nos en el terreny econòmic, que tot això són factors que, de prendre una real extensió, contribuirien a alleujar els estocs de primeres matèries, a l’alentiment del dumping i a l’augment de la demanda d’un cert material.” […]

Carnaval 3
De Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (27-II-1930).

Impressions d’un Carnaval que l’autor veia agonitzant fa uns noranta anys però que cada hivern encara revifa.

[…] Recordo que quan jo era un marrec la cosa que em produïa un trasbals nerviós més agut era anar a veure les màscares a la Rambla. Aleshores encara hi havia homes que es vestien d’elefant i de llop. Aquells caps de llop de cartó amb bigotis de pèl de cavall, sobre un vestit de llustrina escarlata, em tenien el cor robat. […] De les brutalitats del Carnaval, en recordo una que em produïa una tristesa líquida especial, que a les nits no em deixava dormir. Em refereixo als famosos esguerrats que passaven per sota els balcons de casa meva. Es tractava de personatges mancats d’algun braç o d’alguna cama, amb disfresses canalles i solemnes; recordo que es destacava sempre una samarreta ratllada de vermell i una cara tota impregnada de betum de les sabates. Els esguerrats eren excèntrics musicals, especialitzats en els instruments de vent. Feien una xaranga diabòlica, i els aires que tocaven eren o bé una marxa militar o una havanera antiga d’aquelles del temps dels velers i dels negocis amb les colònies. No fa gaire he vist a París els trinxeraires de Borrah Minévitx. Aquest número de music-hall, que em penso que és dels més forts que avui dia es passegen pel món, em va recordar tota l’esqueixada incoherència dels esguerrats del meu temps de criatura. No hi ha dubte que aquella gentussa deixada de la mà de Déu havia endevinat aquest grotesc de clínica i aquest excentricisme desinflat que avui dia està de moda en els escenaris de luxe. Ara el Carnaval em fa l’efecte d’una cosa agonitzant i vergonyant que ni té les aptituds de fer plorar. […] Encara que em diguin de formar part d’un jurat de ball de disfresses, no sé què pagaria per no veure a les primeres hores de la matinada aquelles noies que passen pels carrers amb el rímel dissolt, amb una pell de conill arrapada a la nuca i amb quatre paperets enganxats al cabell, que no se sap ben bé si són quatre gotes de bilis o quatre gotes de felicitat.

Emili Granier BarreraDe l’article-manifest d’Emili Granier Barrera (Barcelona, 1908-1997) a La Rambla (18-I-1932). El partit Estat Català revifaria quatre anys després amb el revulsiu de la revolució i de la guerra.

La mort d’Estat Català (Missatge a tots)

[…] Per una política racional. Amb l’Estatut hem de voler que Catalunya iniciï una vida d’estat normal. Ell ens posarà les vostres solucions -oh, separatistes d’ara!- molt a prop, tan a prop de nosaltres, que no caldrà arribar-les a utilitzar. Construirem, pesi a qui pesi. La manera de començar a construir serà agrupar en una forma lògica les nostres forces polítiques. Liquidar les deixalles estantisses de partits espanyols -lerrouxisme, socialisme ugetista, continuisme “oficial”, carlisme i altres fantasies-, impedir que arrelin partits generals, altrament respectables -radical socialistes, Acció Republicana (Azaña)-, estructurar d’una manera simple i clara les forces nacionals. […] A Catalunya hi ha d’haver, com pertot arreu, una dreta, una esquerra i un centre. La dreta -que cal alliberar tant com sigui possible de trogloditisme espanyol -serà l’equivalent de la Lliga, amb el nom d’ara o un altre-. El centre pot ésser l’esquema de l’actual Partit Catalanista Republicà, amb elements personals més o menys valuosos com Carner, Hurtado, Coromines, i altres figures polítiques independents. Els liberals no socialistes, en suma, que equivaldrien, potser amb una tònica més moderada, als radicalsocialistes espanyols o francesos (amb Marcel·lí Domingo i tot, si hi volgués ésser, tal vegada amb alguns elements de l’actual Esquerra Republicana.) Finalment, els partits obrers, que també són a tot el món, només poden ser dos: socialistes i comunistes (necessaris tots dos, encara que s’esverin alguns burgesos). Quant a l’actual Esquerra Republicana, no l’oblido pas. La crec destinada a morir aviat, amb un història gloriosa. […] L’art de ben morir. […] No cal que sobrevisqui Estat Català a la seva pròpia obra, a l’Estatut de Catalunya. […] Que cadascú, doncs, conservi dintre seu la pura ideologia nacionalista, separatista si vol, i procuri infiltrar-la al partit català que millor la interpreti políticament. Així l’organització desapareguda es perpetuarà, en espera, dintre de cada força catalana. […]

Carnaval1Josep Gras i Casasayas (Manresa, 1898 – Barcelona, 1978) a Butlletí dels mestres (15-II-1932).Joc formatiu per convertir un desig dels alumnes en valors i objectius educatius fora d’horari lectiu

El Carnaval a l’escola

[…] Hem arribat a la setmana immediata al Carnaval i la mainada ens pregunta si el diumenge els admetrem a la Biblioteca disfressats. Anàvem a contestar amb un “no” rotund quan hem provat d’heure partit educatiu del desig tan innocentment expressat. Reunim les comissions de “Biblioteca” i de “Festes i Esport” i acordem contestar que era poc seriós assistir a la Biblioteca disfressats; però, que, per acabada l’hora de lectura, es podia organitzar una exhibició de caracteritzacions. I mans a l’obra. Es comença per posar a la pissarra aquest anunci: “Pel dia 7, diumenge de Carnaval. Presentació de caracteritzacions. Condicions per a prendre-hi part: 1. Inscriure’s abans de dissabte. 2. Ensenyar el model del personatge o tipus que es vulgui imitar. 3. Fer un petit parlament adequat a la caracterització”. […] Som a diumenge. Migdia. Nois i noies surten de la Biblioteca i es preparen a presenciar l’espectacle, mentre llurs companys es “vesteixen” en el guarda-robes. Corre la cortina i apareixen successivament seguint un ordre els alumnes caracteritzats de diferents personatges triats per ells. […] Per fi de festa repartim caramels als actuants i als espectadors, puix que aquests són també element indispensable a aquesta mena d’esplais. Profit de l’assaig: 1. Fer l’Escola agradable i sobretot ben “del noi”. 2. S’ha despertat el sentiment artístic de l’infant en arreglar l’escenari. 3. Els nois han consultat llibres i fet preguntes per a estructurar els seus parlaments. 4. L’activitat normal ha exigit certa habilitat per a la preparació dels elements de caracterització que ha estat bastant acurada en tots ells. […] 6. El treball de preparació del festival no ha alterat individualment ni col·lectiva la marxa normal de la classe. 7. Els actuants han demostrat saber “situar” el personatge, l’ambient i l’acció. […] 11. Els joves ex alumnes que han vingut -també pocs- hauran vist com el Carnaval ens produïa un gaudi honest i gens xavacà. En prendran exemple?

Carles soldevilacCarles Soldevila (Barcelona, 1892- 1967) a La Publicitat (14-VII-1928) Abans-d’ahir va fer 105 anys de la mort de Tolstoi (1828-1910)

[…] La meva gran devoció per Tolstoi, Txékhov i Dostoievski no em duu pas a trobar similituds pregones entre l’ànima russa i l’ànima catalana. En aquest punt no puc estar d’acord amb En Puig i Ferreter ni amb l’Esclasans, inventor de la teoria. Ni la raça, ni la història, ni la literatura, ni la geografia de la nostra terra tenen cap semblança amb les de Rússia. La petita dosi d’orientalisme que pugui entrar en la composició de la nostra sang, què representa envers l’enorme torrent de sang tàrtara i mongòlica que circula per les venes russes? […]

Més fàcil és de trobar ajuntats entre certs aspectes del folklore andalús o de la literatura anglesa i els aspectes corresponents de l’esperit rus que no pas entre el tarannà dels barcelonins i el dels moscovites. Reflexionem sinó. Quines són les característiques més paleses de l’ànima russa? El misticisme, que alimenta àdhuc una empresa nominalment antimística com és la revolució soviètica; el neguit moral, que, com va dir Maragall, converteix el rus en un màrtir de la seva pròpia consciència; el gust malaltís envers totes les formes de l’abúlia, de la feblesa volitiva; l’odi explícit a la raó presentada per algun autor (no tinc ara elements per completar la cita) com un pseudònim de la consciència; gran capacitat de sacrifici i igual capacitat d’objecció… Cap d’aquestes característiques em semblen identificables en l’ànima catalana, pobra d’elements místics i rica d’elements racionals, gens incli-
nada a glorificar l’abúlia, però poc apta per al sacrifici, tan plena de seny com escassa d’amor. No, no. Russos,no. La matèria, no ho nego, és opinable; m’agradaria que, a més a més d’En Puig, que ja ens anuncia un descabdellament de la seva tesi, hi diguessin la seva altres escriptors: En Rovira i Virgili, En Josep Carner, En Carles Riba, En Josep Pla, En Josep M. Capdevila, En Ferran i Mayoral… Un tema com aquest és una troballa als volts de la canícula.

Carles Soldevila
1928

Josep Maria de Sagarra

J.M. de Segarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (21-XI-1930) Aquest mes fa 85 anys de a vaga general contra la dictadura. Encara reprimien a cop de sabre conm el 1909

Sabres

La famosa vaga general de la setmana darrera ens ha refrescat un esport que semblava que ja teníem mig rovellat aquells que posem la Rambla de Barcelona damunt de tots els carrers idíl·lics de la terra. És l’esport de la improvisació, la delicada i tendra corredissa davant el sabre lluent i carregat d’oli com una arengada a la brasa. És un esport que no demana entrenament: no s’ha desaltar a la corda amb un somriure envernissat de col·legiala, ni s’ha de trotar desesperadament damunt la sorra amb un pullover encastat a la pell. […]

La guàrdia civil i la policia fan un representació magníficament teatral de qualsevol passatge de l’Apocalipsi, fent petar els cavalls damunt les voreres amb un trot de concurs hípic honorable i enraonat. En aquestes càrregues excel·lents, la pacotilla espiritual del badoc i de l’home que ha sortit de casa per anar a comprar una terça de peix a la Boqueria, s’enfila per les escales privades, truca als pisos desconeguts, i de tot això, de vegades en surt un casament, un joc de garrotades, una llevadora que s’improvisa i mil coses més que serveixen per a demostrar que són útils els tractats d’urbanitat i la prostitució ben organitzada. Feia molt de temps que a Barcelona no havíem fruït d’aquest espectacle. Jo he de confessar que, dilluns, el meu cor de mica en mica s’anava tornant jove, i, com que no sé per quins set ous em pessiga cada dos per tres un temperament d’historiador, he recordat alguns capítols de la història contemporània de la nostra ciutat. He pensat en aquells bons temps que anaren de la fi de la guerra al directori d’aquest país, en els quals les filigranes dels qui pegaven i dels qui rebien al mig de la Rambla van batre tots els rècords. […]

Ara la policia i la guàrdia civil no poden sofrir als meus ulls cap mena de transformació màgica. Les coses s’han tornat d’un re-
alisme més cru i l’esport de la corredissa agafa tot l’aire vil, tot l’aire despullat del 1930.

Josep Maria de Sagarra
1930

Ramon EsquerraDe Ramon Esquerra (Barcelona, 1909 – Front de l’Ebre, 1938) a Mirador (23-III-1933). Aquests dies fan a Barcelona una trobada de novel·la negra, hereva d’una tradició lectora moderna

Defensa de la novel·la detectivesca

Remarquem ara la invasió que sofrim els països llatins pels costums i les coses del Nord. Particularment per les dels països anglosaxons. Després de l’esport i del cinema, en literatura dos exemplars característics d’aquelles terres: la biografia i la novel·la detectivesca s’han fet populars en les terres llatines. Més moderna en les nostres terres, aquella. Més recent, però, la gran quantitat de traduccions de detective stories que veiem als aparadors de les llibreries. Sherlock Holmes, Nick Carter, Rocambole i algun altre exemplar del gènere, eren de fa molts anys estadants habituals dels quioscos de diaris. Ara la novel·la detectivesca ha pujat de categoria. I de preu. Moltes persones que mai no haurien llegit aquells quaderns, ara són fidels lectors d’Edgar Wallace, de Fletcher, d’E. Philips Oppenheim, d’Agatha Christie, de S.S. Van Dine, de Barnaby Ross, de Noël Vindry, de Georges Simenon i dels altres grans noms del gènere. Abunden les col·leccions que s’hi dediquen exclusivament. I el fenomen és general a tots els països llatins i germànics, on comencen a escriure novel·les d’aquesta mena els autors indígenes. Val a dir que, si exceptuem algun escriptor francès -Georges Simenon i Noël Vindry, ara; abans Gaston Leroux, el creador de Rouletabille-, els escriptors no anglosaxons tenen una ben migrada qualitat. El per què d’aquesta voga? És cosa encara no ben explicada. Els crítics i aquells filòsofs mixtos de profeta que ara corren no s’han preocupat d’interpretar aquest signe dels temps corrents. Sens dubte perquè l’han considerat una cosa inferior. […] Hi ha dues característiques de la novel·la detectivesca que són sens dubte el secret del seu èxit creixent: la poesia de les coses vulgars, del viure quotidià, […] I segon: aquest sentit de cosa meravellosa i extraordinària, d’epopeia actual on els herois vesteixen americana i usen pistola automàtica i un automòbil de molts cavalls, […]

ClarismeDe la crítica de Amadeu Jori i Rogés (Barcelona, 1915-1983) a Clarisme (31-III-1934) d’un llibre molt popular a Catalunya a mitjans del segle XX. Coberta d’Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966).

‘L’etern femení’ de Llucieta Canyà

Llucieta Canyà, tant de temps allunyada de les lletres, torna a entrar en la vida literària amb un nou llibre que, per ésser fet per una dona com és l’autora, mereix una atenció molt detinguda. Aquesta obra, sense ésser cap novel·la, té l’entreteniment d’elles perquè, per a nosaltres -els homes-, té un fi que no hem comprès encara: la dona. Estudiar-la -sense cap classe de partidisme- en els seus aspectes de noia, de muller i de mare. Per a les dones, no es pot dubtar que aquesta obra serà una guia, ja que estudia l’ànima llur des de la infantesa fins a la vellesa, […] Els homes, podran estudiar a fons els diversos matisos que té l’ànima femenina, que de tan abstractes, cada cop es fan més complicats. […] Tractar l’assumpte a fons, solament podia fer-ho una dona i Llucieta Canyà, amb la seva simpatia nerviosa i encomanadissa, és qui, amb L’etern femení, ha desfet l’encís misteriós que envoltava la dona. […] Josep Maria de Sagarra ens diu, en un pròleg molt seu, que n’hi ha prou amb ésser dirigit al públic femení, perquè desvetlli la curiositat, i el desig de conèixer-lo, a tots els homes. L’home, en el llibre, vol veure què pensa la dona, en molts casos, d’ell. El lector ho busca i no queda defraudat. A voltes paraules crues, a voltes revestides de certa prosa clara i concisa, són les que troba llegint aquesta obra. Nosaltres llegim aquest llibre amb una certa displicència, amb un lleu somrís als llavis. I és que, tots els homes, ens creiem que, en matèria de dones, no hi ha secrets per a nosaltres. Ens creiem conèixer-les a fons, quan sols coneixem la seva part superficial. Elles demostren conèixer-nos perfectament, com ens ho fa comprendre Llucieta Canyà, pel seguit de reflexions, consells, i mitjans per a arranjar desavinences entre marit i muller que, l’autora, inclou en el seu llibre. […] Els capítols en què descriu l’adolescència, són, sens dubte, els més reeixits de l’obra. En ells, l’autora posa tot el foc d’una confessió. […]

Josep PijoanDe Josep Pijoan (Barcelona, 1881- Lausana, 1963) a La Vanguardia (31-V-1934). Quatre mesos després el president Companys proclamava “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”

¿Otro trágico conflicto Cataluña y España?

En la presente crisis de la República española, Cataluña no puede ofrecer más que un gesto amenazador. He oído a los que proyectan un movimiento reaccionario fuera de España preguntarse atemoriza-
dos: –¿Y que haremos con Cataluña, caso de triunfar?…Están dispuestos a realizar un golpe de Estado, un pronunciamiento,
una sublevación, pero no se sienten con ánimos de afrontar una guerra civil… Pero que esto: una guerra de secesión, que no
es muy seguro que se desencadenara, pero que podría originarse en Cataluña. Esta posibilidad evita muchas cosas. Cataluña es un estorbo utilísimo para determinados planes. Con su abstencionismo y pasividad constituye un enigma desconcertador. Si España produce el remedio que va a salvarla, lo deberá a Cataluña, porqué le permitirá ganar tiempo para descubrir la cura. Pero la salud del régimen republicano enfermizo no llegará de Cataluña. Es como un freno para la marcha atrás, pero no es un motor para empujar hacia delante. ¿Por qué?… Porque Cataluña está agotada con la lucha incesante que mantuvo por un cuarto de siglo contra el poder dinástico y después la Dictadura. Fue una verdadera guerra exterior que duró treinta años. Y
hoy, agobiada con sus problemas interiores, no puede distraerse en nada ni ayudar a nadie… […]

En una de mis últimas estancias en Barcelona encontré a un prohom-
bre catalán, muy liberal, muy amigo mío hace veinte años. Se quejó de la situación presente, comentó con gran claridad los desaciertos cometidos, pero no propuso remedio. Su juicio fue: –“És una olla!
” Yo, tímidamente, hice alguna sugestión de mejora. Mi prohombre sonrió y dijo con sarcasmo: –“Com es coneix que vens de fo-
ra!”. […]

En cambio, por aquellos días, tuve ocasión de conocer grupos de muchachos nuevos, que consideran definitivamente terminada la etapa del romanticismo nacionalista catalán y, sin ceder en lo
más mínimo los derechos de su grupo, sienten ambiciones de otro tipo y empiezan a descubrir horizontes que hasta ahora amagaban los Pirineos. […]

José Pijoán

Josep M. de SagarraDe Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (24-V-1934). Escepticisme en una generació a la qual anunciaven canvis -que es van frustrar ben aviat- en la formació del jovent.

Pedagogia

[…] Sento a dir, de tant en tant, que la pedagogia en el nostre país va agafant un gran to, que la nostra Universitat cada dia té més grandesa i es va convertint en un instrument perfectament útil i responsable. Com que els que m’ho diuen són persones que intervenen directament en aquest món dels estudis, i a més són homes intel·ligents i honorables, jo em crec de bona fe llurs afirmacions, i em satisfà que la joventut que puja pugui trobar, en el nostre Institut i en la nostra Universitat, coses més amables i més profitoses que les que hi vaig trobar jo. Malgrat tots els penjaments que un podria dir de la seva primavera pedagògica, jo recordo, quan arriba el mes de maig, una de les sensacions més agradables de la meva vida d’estudiant. […] Aquesta sensació confesso que està completament renyida amb la pedagogia més elemental i amb l’eficàcia que s’intentava donar als estudis. Una sensació d’un anarquisme màgic i voluptuós, i consistia, simplement, en allò que jo experimentava quan havia acabat els exàmens. […] El sol fet d’haver-me examinat, i de plegar els llibres fins a la tardor vinent, donava una volta completa a la meva visió del món. […] Aleshores, tot allò que m’havia hagut d’empassar cuita-corrents, entre nits de vetlla i tasses de cafè, per poder dir quatre paraules al moment de l’examen, era oblidat, era denigrat dintre de la meva imaginació, com si es tractés d’una comparsa de pallassos ridículs que ja no em feien cap mena de por. […] Una assignatura pesada i un professor exigent eren per a mi un mal pas que s’havia de vèncer i res més. Aquesta posició tan anàrquica, tan poc intel·ligent i tan inútil, a mi, però, m’ha proporcionat els mesos de maig i els mesos de juny més carregats d’aromes de les Mil i una nits. M’ha proporcionat unes primaveres que jo no sé si les frueixen els estudiants d’ara, més conscients, amb una Universitat més responsable, més comprensiva i més eficaç que la Universitat dels meus 17 i dels meus 19 any

Josep Alumà i SansUn diari amb empenta i iniciativa

Cartell publicitari de Josep Alumà i Sans (Barcelona, 1897-1974) per a L’Opinió (1934), obra gràfica guardonada en el concurs de cartells convocat amb motiu del tercer aniversari d’aquell diari.

L’Opinió era representatiu de l’empenta modernitzadora que el procés democràtic va potenciar en els anys de la Generalitat republicana. El nou clima de llibertats públiques i d’esperances socials i polítiques va esperonar iniciatives periodístiques i de promoció, com ara els concursos de cartells que aquell diari con-
vocava cada any des del 1932. El diari va ser suspès el 10 d’octubre de 1934 com a conseqüència dels fets del Sis d ’Octubre. No va tornar a sortir. S’havia distingit en liderar posicions ideològiques d’una esquerra liberal socialitzant que
aquest cartell d’Alumà, titulat “Fortitud”, aspirava a reflectir mitjançant una evocació èpica dels universos de la indústria i el treball, tractada amb sensibilitat expressionista.

Josep Alumà i Sans
1934

Josep Maria PlanesJosep Maria Planes (Manresa, 1908- Barcelona, 1936) La Publicitat (10-IV-1934)

Periodista assassinat el 1936 pels seus reportatges de denúncia.

Vàrem començar la present enquesta amb la intenció de descobrir el misteri que envoltava l’organització de les bandes d’atracadors i de criminals que han escollit
aquests darrers temps la ciutat de Barcelona com a teatre de llurs gestes. Sense endinsar-nos gaire en el tema vastíssim del nostre reportatge trobàrem de seguida les primeres dades que ens demostraven l’existència d’un contacte i unes relacions entre els atracadors i les associacions
anarquistes. Ens sembla que hem demostrat, i seguirem demostrant, que en molts casos un estret lligam, per no dir una veritable fusió, entre aquests dos mons diversos ha existit. Està provat que una part dels diners provinents dels atracaments anava a parar a les caixes de les associacions anarquistes. Ara bé: aquests contactes i aquestes
relacions no volen pas dir que la CNT i la FAI no siguin
altra cosa que unes associacions de bandolers. Afirmar això seria una falsedat i una infàmia. Hom comprendrà de seguida que si el problema anarquista de Barcelona i de tot Espanya fos, simplement, un problema de criminalitat, la seva solució seria molt més fàcil del que ho és ara. […]

La complexitat de procedència, d’intenció i de psicologia del moviment criminal i anarquista de Barcelona fa molt difícil la tasca del repòrter. […]

És evident que el resum de l’acta d’unes sessions del Ple Nacional de Regionals sindicalistes no pot anar, en justícia, sota d’un títol que diu “Els gàngsters de Barcelona”. Però ¿què hi podem fer si, seguint el camí confús i ple d’imprevistos que ens proporciona, sense cap ordre preestablert, la informació per al nostre reportatge, ens trobem cada dos per tres que les pistes de l’anarquisme i del gangsterisme es creuen i es confonen? No és cert que la CNT i la FAI siguin unes associacions de gàngsters. En canvi, és veritat que els gàngsters han treballat per a la FAI i la CNT. Lluitant sota una mateixa bandera trobeu gent d’una bona fe indubtable i malfactors vulgars. Tota l’atenció del reporter serà poca, doncs, per evitar de confondre i de presentar en un pla d’igualtat aquestesdues menes de persones tan diferents. […]

Josep Maria Planes
1934

AzañaAzaña.- “La insurrección liberta­ria y el eje Barcelona­ Bilbao”
concluye que “ nuestro pueblo está condenado a que, con
monarquía o con república, en paz o en guerra, bajo un
régimen autoritario y asimilista o bajo un régimen
autonómico, la cuestión ca­talana perdure como
un manantial de per­turbaciones”. No es “ una cuestión
artificial”, sino que “ es la manifestación aguda, muy
do­lorosa, de una enfermedad crónica del cuer­po español”.
ortegaOrtega.- (Cataluña) “Un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar”

Gaziel

Agustí Calvet, “Gaziel” (Sant Feliu de Guíxols. 1887,-Barelona, 1964) a La Vanguardia (19-II-1932) Anys després, a la Catalunya revolucionària, certa burgesia anhelava l’ ordre comunista com a mal menor.

El peligro real

Yo creo que nunca el comunismo podrá arraigar sólidamente en Cataluña. Tal vez sea viable en otras partes de España, en el campo castellano y en el andaluz. Aunque he recorrido varias veces esas tierras, no es bastante para conocerlas a fondo. Pero en el campo
catalán, no entiendo cómo podría aclimatarse en firme una planta tan exótica. Y en nuestras ciudades, entre nuestras masas obreras, el comunismo, al estilo ruso, ya me parece tan difícil como criar palmeras y naranjos en las calles y plazas de Moscú.

El individualismo de los catalanes es algo sencillamente feroz. Cada uno de nosotros, por republicano que sea, lleva un rey en el cuerpo. Un catalán va a todas partes y se abre paso. Dos catalanes, ya es difícil ponerlos de acuerdo. Tres, se hacen un lío. Y a partir de tres, cuantos más hay, menos valen. […]

El peligro real, en Cataluña, no es el comunismo. Es el anarquismo, que significa todo lo contrario, aunque mucha gente atolondrada los confunde uno con otro, y toma a uno por otro. El comunismo, tal como funciona en Rusia, no es un desorden. Es un orden fenomenal, que está impuesto y se mantiene de manera implacable. Es, sin exageración alguna, uno de los órdenes más terribles, más absolutos, más perfectos que ha conocido la Historia. Aquí, en esta Jauja meridional, no lo soportaría nadie, ¡ni los comunistas! Y nuestro evidente peligro no es el de caer en un orden tan
desusado en estas latitudes, que nos venga de fuera y nos lo manden de Rusia. ¡Qué más quisiéramos, sino verlo
venir! El verdadero peligro nuestro lo llevamos dentro. Y consiste en la permanencia y agravación del desorden crónico, de la
anarquía práctica que nos caracteriza desde hace tantos años, invariable e incurable, siempre una y la misma, aunque vayamos cambiando los rótulos de la fachada –monarquía, dictadura, república, centralismo o autonomía-, según el capricho de los tiempos y el soplo del viento.

Agustí Calvet, ‘Gaziel’
1932

Joan Baptiste Roca i CaballJoan Baptiste Roca i Caball (Barcelona, 1898-1976) a El Temps (17-XI-1934), un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, un partir politic que compleix 84 anys.

Revisionisme suïcida

D’un temps ençà, sovintegen els articles i fins els opuscles contraris al nacionalisme català culpant-lo de desvaris i confusions […].

La pròpia doctrina de Prat de la Riba rep l’escomesa dels anomenats revisionistes […].

Pel patriota català, no ha d’haver-hi confusió ni descoratjament,
malgrat tots els neguits i inquietuds de l’hora present; la fe en Catalunya, i el prestigi de la vella concepció catalanista tal com la propugnava Prat de la Riba, han de tenir la virtut d’orientar-lo degudament. […]

El disbarat va ésser negligir els valors substancials de Catalunya, empeltant el catalanisme de liberalisme polític tèrbol i confusionisme, i el que és pitjor de liberalisme econòmic, com si el nostre redreçament no fos possible abandonant el motllo capitalista a ultrança, que allunyava les masses populars de les rengleres del
catalanisme històric. […]

Era en va que Torras i Bages digués profèticament que
Catalunya seria cristiana o no seria; el liberalisme empenyia a la descurança de les qüestions religioses i en canvi la convivència que feia pretenir una tasca de cristianització efectiva podia permetre
que en la qüestió social el catalanisme, a pretext de servir la riquesa de Catalunya,prengués partit al costat dels plutòcrates,i dels acabalats del nostre país. […]

No és l’ideari de Prat de la Riba que ha de revisar-se, és l’actuació política dels homes que deien seguir-lo […].

La ideologia catalanista és tal vegada l’únic bo dels darrers
trenta anys de política catalana, excepció feta dels esforços nobilíssims de molts patriotes, més reeixits en aquest aspecte que
en el purament polític. Revisar o rectificar la doctrina de Prat és desnaturalitzarla i destruir-la, és suprimir l’impuls ascensional del nostre noble i ofegar el manament patriòtic dels nostres pensadors,
més forts que els nostres polítics, amb més arrelament en la consciència popular del que molts creuen. És intentar que els
patriotes vulguem extingir la llum que ens mena vers l’ideal alliberador, i que acceptem voluntàriament el suïcidi del nostre
poble.

Joan Baptista Roca i Caball
1934

Cataluña
D’un editorial d’Ahora (Madrid, 17-IV-1931), diari de referència durant la Segona República.

Cataluña

Tocamos por primera vez uno de los problemas más serios que se le plantearán -que ya se le están planteando a la República naciente-: el problema catalán y el problema general a él ligado del federalismo. […] Nos parece un deber elemental procurar orientar a la opinión, que podría, acaso, extraviarse. No olvidemos -sentimos recordarlo: pero no hay más remedio- que la primera República española se estrelló principalmente contra este mismo pleito. Si las cosas se hubieran deslizado normalmente no habría por qué abordar de momento el tema. El problema de la estructura fundamental del futuro Estado republicano es de los que claramente corresponden a la competencia de las Cortes constituyentes. Son ellas las que han de decidir si la República española será unitaria o federal, y hasta qué punto, en este último caso. Aunque sea anticiparse a los acontecimientos, nos aventuramos a asegurar que el ambiente es francamente favorable a una constitución federal. El ejemplo de tantos Estados federales muestra cumplidamente que esta estructura es tan capaz como la unitaria de producir un vivo sentimiento patriótico y de garantizar una efectiva y sustancial unidad. Pero entretanto se ha producido un hecho que plantea con caracteres apremiantes el problema, y ante el cual es inexcusable tomar inmediatamente posiciones. Este hecho es la proclamación del Estado catalán. […] El hecho es que Cataluña, o al menos los que en este momento la representan, se ha adelantado y en cierto modo pone al Gobierno frente a un hecho consumado. […] Nos resistimos a creer los rumores que han circulado atribuyendo al señor Macià y a sus compañeros medidas radicales que traspasarían con mucho el marco de un federalismo amplio, dentro del cual Cataluña puede hallar, en armónica convivencia con las demás regiones españolas, plena satisfacción. […] Pero no creemos que se llegue a semejante extremo. Parece ser que las relaciones de armonía entre Madrid y Barcelona se afirman cada día más. No podía esperarse otra cosa del buen sentido del pueblo catalán, al que responde en el resto de España un ambiente cálido de simpatía y comprensión. Sería un crimen de lesa patria y de lesa República que por imprudencias de unos y falta de serenidad de otros se envenenase un pleito que podría dar lugar a graves contingencias y que tratado con tacto y elevación de miras puede resolverse en armonía.

J.V. Foix

De J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) a La Publicitat (23-X-1931) i dibuix original (col·lecció particular) de Gaietà Cornet (Barcelona, 1878-1945) a En Patufet. Ira pedagògica.

La palmeta de “don Salvador”

Ara fa dos diumenges es va celebrar en una de les viles darrerament agregades a Barcelona un acte simpàtic: els antics alumnes del qui va ésser durant molts anys mestre municipal de l’única escola pública de nois, havien organitzat un homenatge pòstum a la seva memòria. Hom va honorar amb el nom del mestre popular un vell carrer de l’antiga vila, hom li va dedicar una placa de bronze, hom va exalçar, amb la presidència de les autoritats, la labor pedagògica de “don Salvador” […] En aquesta època de renovació pedagògica, de reformes escolars ardides, d’innovacions radicals en els mètodes d’ensenyament, l’homenatge té una valor documental. Tots els qui coneixen les característiques de l’escola primària tot just fa vint anys i que per amor a l’estudi o per deure professional han seguit el procés de formació de l’escola nova, de transformació continuada dels vells conceptes pedagògics, poden constatar aquesta realitat: un grup important d’homes fets -universitaris, mestres d’obres, artistes, industrials, obrers- s’apleguen per honorar la memòria d’un dels mestres d’estudi més temuts per la rígida aplicació damunt les mans tendres i porugues dels infants d’una tanda respectable de palmetades. Tècnicament impecables, cal dir-ho, però rabioses i coents. […] La palmeta de “don Salvador”, misteriosament irrompible, va fer aprendre durant molts anys a dotzenes de nois del poble molta de gramàtica, d’aritmètica, de geografia, de cal·ligrafia i d’urbanitat. No sabem si la mateixa ciència hauria “entrat” emprant els diversos sistemes educatius propugnats avui. […] És cert que els alumnes afectats pels excessos d’“ira pedagògica” de l’esmentat mestre són els més engrescats a recordar-ne i a honorar-ne la memòria. I és cert que altres mestres contemporanis, més “apostòlics”, innovadors i generosos en el tracte amb els infants, adversos a la disciplina tradicional i partidaris de la disciplina conquistada lliurament per l’alumne, han estat oblidats pels vells deixebles, i s’han tornat barbablancs o han mort sense que ningú no en fes memòria. […]

Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona

De l’entrevista de Planes (Manresa, 1908 – Barcelona, 1936) a La Publicitat (24-I-1933).
Fa 50 anys de la Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 – Bigues, 1966).

Maspons i l’avantprojecte de Constitució

[…] El senyor Maspons i Anglasell, jurisconsult il·lustre, va formar part de la Comissió Jurídica Assessora encarregada per la Generalitat d’elaborar un avantprojecte de Constitució de Catalunya. El senyor Maspons té una fama, legítimament adquirida, de catalanista intransigent. […] Es tracta de saber quins comentaris li suggereix la comparació entre l’avantprojecte de la Comissió Assessora i l’avantprojecte del Govern de la Generalitat. El senyor Maspons ens treu ben aviat de dubtes: […] -En l’avantprojecte del Govern hi sobren diverses coses. Per exemple, el títol de Principis Socials, que hauria d’ésser un esquema dels drets del ciutadà català, es limita a recollir tres o quatre coses i a copiar una sèrie d’articles de la Constitució espanyola. […] – La nostra Constitució, o Estatut orgànic -afegeix-, hauria d’ésser una llei que organitzés els nostres òrgans de Govern, i prou. El nom d’aquesta llei, és el de menys. L’important és el seu contingut. […]. -Val a dir -afirma- que, en general, tot l’avantprojecte del Govern es caracteritza pel seu escàs sabor català. Tan podria ésser una Constitució per a Catalunya com per a Prússia o Baviera. […] El senyor Maspons ens dóna una patriòtica visió de conjunt: -El que ens cal és organitzar ràpidament i bé totes les nostres atribucions i treballar de ferm. Aquesta etapa d’organització estarà caracteritzada pel conflicte de les realitats que no encaixaran amb la llei. L’Estatut, a dintre, no hi té res. El Parlament haurà d’interpretar-lo d’una manera netament catalana. Les dificultats que s’acosten són greus. Convé, més que mai, una gran compenetració de tots els catalans. És l’hora d’evitar possibles divergències; no és hora de donar pa als peixos. Les nostres lleis han de tenir una gran modernitat. Cal pensar que estem en 1933 i que en les nostres institucions hi tenim moltes coses que encaixen perfectament amb les Constitucions més avançades. Algunes són, encara avui, un ideal de tot el món. Catalunya ha estat sempre una terra de llibertat…

Gaziel

De Gaziel (St. Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (1-IX-1933). Crida, en temps també crítics, a lluitar braç a braç enfront dels reptes exteriors de Catalunya

Exhortación a la coherencia

[…] El momento que vive Cataluña -y, más que el momento, la etapa larga, el período en que acaba de adentrarse- son de tal magnitud y responsabilidad, que yo quisiera para mi pueblo un nuevo partido compuesto de todos ellos, una suerte de solidaridad positiva, una verdadera hermandad, que utilizase todas las capacidades, sin distinción de procedencias, pues todas serían todavía pocas si hay que aprovechar plenamente la ocasión propicia -sin duda única en el transcurso de varios siglos- que nos brinda la historia. Mas como esa solidaridad racial es, por lo visto, imposible, quedan otros dos caminos: o bien esforzarse en destacar y acusar separadamente todos los matices políticos de Cataluña -a la manera francesa, por ejemplo-, para así obtener una multitud de representaciones, un verdadero mosaico de la sensibilidad pública, y adaptar luego a él la estructura de nuestro gobierno y nuestro parlamento; o bien dirigir el esfuerzo al establecimiento y predominio del menor número posible de partidos políticos, preferentemente de dos grandes núcleos opuestos, una derecha y una izquierda, formados, si no por fusión de todas las organizaciones actuales en dos nada más, cosa también impracticable, cuando menos por dos vastas alianzas con programas concretos, actuaciones armónicas y directorios comunes. […] Las venideras luchas electorales serán, exclusivamente, entre izquierda y derecha. Todo lo que tienda, por lo tanto, a establecer con solidez y a deslindar esos campos será en Cataluña obra realista y fecunda. Lo demás es pura incoherencia. […] Nos hace falta una enorme dosis de coherencia. La necesitamos ahora, en seguida, para nuestra organización inmediata. Y la necesitaremos sobre todo después, porque el pleito de Cataluña, en relación con el resto de España y con la realidad peninsular, no ha terminado, como a veces parece creerse, sino que ahora empieza nada más, y está en su fase más difícil, que es la positiva y constructiva. Pues, o mucho me engaño, o a los catalanes nos esperan todavía, de puertas afuera, no pocos escollos y muy duras batallas.

Eugeni Xammar

De la crònica de Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – l’Ametlla del Vallès, 1973) a Ahora (28-I-1934) enviada tal dia com ahir des d’Alemanya. Foto: Xammar, corresponsal a Berlín aquell any 1934.

El Pacto germanopolaco es ficticio

¿Cuál es el alcance del Pacto germanopolaco firmado ayer? ¿Qué motivos han inspirado, qué propósitos han guiado a sus autores, el canciller Hitler, dictador de Alemania, y el mariscal Pilsudski, dictador de Polonia? Al asegurar la paz -durante diez años- entre Alemania y Polonia, Hitler y Pilsudski han convenido un Pacto en el que ambos países renuncian al empleo de la fuerza para resolver las diferencias o conflictos que puedan surgir entre uno y otro. Téngase presente que entre Polonia y Alemania ha existido, desde que la primera de estas naciones reconstituyó su unidad y recobró su independencia en Versalles, un estado de continua y violenta enemistad. Los motivos de desavenencia entre los dos países son graves y peligrosos. Pueden resumirse así: Alemania no acepta sus actuales fronteras con Polonia en el corredor de Gante, ni en la Alta Silesia. Polonia, por su parte, en pleno crecimiento de población, cree que dentro de algunos años estará en condiciones de absorber sin gran esfuerzo la provincia alemana de Prusia Oriental. En el texto del nuevo Pacto germanopolaco no hay, naturalmente, una sola palabra alusiva a esos conflictos vitales que después de la firma del documento subsisten en toda su integridad. El Pacto germanopolaco es, por consiguiente, un documento esencialmente ficticio, como todos los pactos análogos firmados en Europa desde que los hombres de Estado empezaron a apartarse del Pacto de la Sociedad de Naciones bajo pretexto de completarlo. Europa empieza a estar saturada de pactos; […] Al pacto entre Alemania y Polonia es posible que siga otro pacto análogo entre Alemania y Checoslovaquia. Se dice, en todo caso, que Alemania está dispuesta a proponerlo. Para evitar el fracaso de las conversaciones entre Francia y Alemania -o para disimularlo- será preciso otro pacto. […] Pero para poder medir con exactitud el alcance y el valor de estos pactos será preciso esperar hasta que sus firmantes empiecen a violarlos

Maria-Llucieta-Canya-Sagarra

De l’interviu de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) a Clarisme (23-VI-1934). Demà farà 115 anys del naixement de Llucieta Canyà (la Bisbal d’Empordà, 1901 – Barcelona, 1980).

Parlant amb Llucieta Canyà

Un dia, en una conversa amb una persona de força prestigi entre la premsa catalana, va venir a tomb i aquesta persona em va dir: -Encara com no s’ajunten les dones que escriuen i es preocupen d’establir entre elles una certa companyonia… caldria fer-ne esment… que li sembla?… -Què us puc dir si gairebé no en conec cap?… -Cap? -Home… hi ha uns noms: Irene Polo, Anna Murià, Maria Teresa Gibert, Rosa Mª Arquimbau… El meu interlocutor tallà ràpid. -I Llucieta Canyà, no la coneix? Jo, llavors, estava allunyadíssima de premsa i llibres i de saber cap cosa de res (per l’estil d’ara, però encara menys). -No, vaig respondre amb tota sinceritat. -Ui, Llucieta Canyà! -digué fent brandar la mà amb energia per tal d’afermar la seva vistent admiració. -Llucieta Canyà és de les millors que tenim…! I fins abans d’aparèixer “L’etern femení”, llibre recent de Llucieta Canyà, només sabia, d’ella, que “és de les millors que tenim”. […] Parlo amb ella. Llucieta Canyà és empordanesa. I te’n parla de seguida. Empordanesa! I una empordanesa amb totes les qualitats i cap dels defectes que, segurament, els empordanesos tenen: simpàtica, franca, enraonadora… i tràfec. Un veritable tràfec. Un estornell. Una criatura. -No vaig aconseguir d’acabar els meus estudis de lletres. -I doncs? -L’amor em va partir pel mig… Em vaig enamorar i vaig estar perduda. -Com van anar els començaments? -De què? -D’escriure. -He estat universitària. Tinc bon record, en els meus inicis, de Tries de Bes i de Ferran i Maioral. Vaig estar tres anys a “La Veu”. Les dones tenim obertes totes les portes. Quan es presentava algun cas difícil: “Llucieta Canyà hi anirà”. Vaig ésser la primera dona que entrà a l’Ateneu. Vaig fer intervius a infinitat de persones, polítiques la majoria. He estat una gran polemista. Polèmiques amb tothom. Amb Josep Maria de Sagarra, amb periòdics de fora… qui ho sap… […] I enraona, enraona Llucieta Canyà, aqueixa dona d’ara, que sempre serà el que en el pròleg de “L’etern femení” diu Josep Maria de Sagarra: “…una eterna criatura empordanesa”.

Pau Romeva i FerrerDe Pau Romeva i Ferrer (Barcelona, 1892-1968) a El Temps (9-II-1935) a La Rambla (28-I-1935) . Transcripcions periodistiques de la seva intervenció com a diputat d’Unió Democràtica de Catalunya en el Parlament de Catalunya l’octubre de 1934 (abans del fracàs de la proclama federalista de Companys del dia 6) i d’una entrevista del gener del 1935, quan la Generalitat ja estava intervinguda pel poder central i el govern català seguia empresonat

Per una Solidaritat Nacional

[…] L’autonomia, la llibertat de Catalunya, s’ha d’assegurar ací [en el
Parlament de Catalunya], i s’ha d’assegurar ací amb un esperit de
concòrdia i amb una esperit de col·laboració. Jo entenc, i ho he dit
sempre, que l’Esquerra Republicana de Catalunya no ha fet res, des
del seu naixement, per a assegurar a Catalunya aquest esperit de con-
còrdia. Jo entenc que ha seguit en les seves relacions amb la política
espanyola aquella mateixa tradició ja existent d’anar-se a solidaritzar
amb partits espanyols i que ha portat en molts moments a dintre de Catalunya els plets de la política general espanyola. Però en el moment en què jo reclamo una vegada més de l’Esquerra Repu-
blicana de Catalunya, la coalició governant a Catalunya, una política que faciliti la concòrdia de Catalunya, entenc que no pot venir la concòrdia d’una sola banda, i que tots ens hem de posar en una
actitud que faciliti la concòrdia. Permeteu-me que jo digui aquí paraules que poden semblar una exhortació impròpia de
la meva poca autoritat, però haurien de ser enteses per tots: el que la
vida política de dintre de Catalunya sigui encaminada per uns vi-
aranys que donin facilitats a aquesta obra de concòrdia, no és
obstacle perquè es legalitzin els postulats de les diverses represen-
tacions, de les diverses maneres de pensar i sentir de l’opinió catalana.
[…]

La sortida del règim transitori i la normalitat subsegüent s’han
de significar per una rectificació total de les pràctiques polítiques
seguides durant el primer període de l’autonomia. […]

Cal independitzar la política catalana de la política espanyola per tal que Catalunya no continuï essent la víctima dels plets d’altri. […]
Pau Romeva

1935

Diada llibreDe Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (25-IV-1935). Foto de Carlos Pérez de Rozas (Barcelona, 1920-1990): parada de llibres a la Rambla el mateix any de l’article.

Sobre la Diada del Llibre

[…] La Diada del Llibre és una mena de gran espectacle d’allò que moltes persones en diuen cultura. Jo, com a persona que ha fet algun llibre i pensa fer-ne d’altres, sóc un entusiasta de la Diada del Llibre, i accepto, d’una manera però una mica trista, l’esquer de la rebaixa del deu per cent i l’esquer d’espectacle de carrer que té la Diada del Llibre, si gràcies a aquestes condicions la gent es decideix a comprar una mica. Però, encara que a molts els sembli insòlit i temerari el meu punt de vista sobre la Diada del Llibre, no tinc més remei que exposar-lo. En aquesta famosa diada són bastants els escriptors -diguem-ne escriptors- que es dediquen a explotar la part espectacular de festa major de les llibreries per engegar a la circulació i a la venda una literatura de vegades truculenta, de vegades imbècil, de vegades que no fa el pes, i mirar si amb la badoqueria pública troben manera de fer un negociet -petit, naturalment- amb una mercaderia que els altres dies de l’any tindria una escassíssima acceptació. Cada any hi ha novetats, la Diada del Llibre; entre aquestes novetats hi ha un tant per cent de matèria molt apreciable, però aquest tant per cent és reduït; en canvi, el tant per cent de paperassa que es ven a esquenes de la popularitat i el prestigi de la Diada del Llibre és enorme. I el que jo trobo lamentable és que, en un país en el qual no es compren llibres, hi hagi autors -diguem-ne autors- i editors que s’aprofiten d’un moment sentimental i popular per vendre una mena de literatura que no s’hauria de vendre mai. Naturalment que jo no puc votar contra el ventre dels meus companys de ploma, però em penso que els escriptors obraríem molt santament recomanant en la Diada del Llibre, per mitjà de la ràdio, dels periòdics i de tota mena de propaganda, que la Diada del Llibre no és la diada del llibre imbècil o del llibre tronat que surt a darrera hora amb una coberta llampant i amb uns anuncis de xarcuteria, sinó que la Diada del Llibre és pel llibre que s’ho val, per les grans obres essencials, antigues i modernes, pels llibres que poden ésser una utilitat, una companyia, una lliçó o una reacció. […]

CARME MONTORIOL PUIG
De Carme Montoriol Puig (Barcelona, 1892-1966) a La Publicitat (18-VI-1935). Una cronista viatgera -morta fa cinquanta anys- que va anar a la recerca d’arrels històriques amb vincles forans quan l’Estatut de Catalunya estava suspès, el govern de la Generalitat empresonat i els diaris sotmesos a censura en plena Segona República Espanyola.

Impressions de Sicília

Quan hom arriba a Sicília no pot oblidar que la història de l’illa estigué, durant molts anys, lligada a la història de la nostra terra. Camineu distret. ¿No és l’estigma [sic] d’Aragó, aquest que campeja en la façana de la Universitat de Catània? Les quatre barres hi són bellament acolorides. Una de les universitats més antigues d’Itàlia, aquesta que gaudí del privilegi especial d’Alfons d’Aragó. Va celebrar l’any passat el seu cinquè aniversari i la ciutat de l’Etna acollí en tal ocasió comissions de per tot arreu, entre les quals no podia mancar-hi, certament, la representació catalana. A l’altra part de la mar blava, l’esperit de Catalunya, encarnat en les seves quatre barres, vetllant la porta d’una universitat… Un record. Però no un record desagradable de conquesta, aquesta vegada. Conquesta de l’esperit, en tot cas: l’única tolerable; l’única eficaç, també. Per oblidar-ho massa sovint és que el regne dels conqueridors sol ésser efímer. Carrets sicilians. El primer que vaig veure, moments després de la meva arribada a Catània, el vaig prendre per un cotxet de plaer: és a dir, un cotxet per a passejar mainada. El vaig veure allunyar-se a trot lleuger, petitó, virolat, escampant l’alegria del seu clar cascavelleig. Però aviat en trobava un altre, i un altre. Llavors, a la meva gran sorpresa, em vaig adonar que aquells carrets, guarnits com per a anar a festa -tres plomes al cap del cavall: vermella, blanca, groga; pintures brillants, representant la major part escenes guerreres, torneigs; picarols sonors; corretges treballades; rodes fines i esveltes- portaven carbó, maons, llegums; és a dir, eren el carro usual, el que fa servei humilment i es presta a tots els menesters. Beneïda terra es la que posa un xic de poesia en el treball quotidià! […]

imagen: Diego Abad de Santillán`(

‘Diego Abad de Santillán
Editorial de SINESIO GARCÍA FERNÁNDEZ, ‘Diego Abad de Santillán`( Reyero, Lleó, 1897 – Barcelona, 1983) a Tierra y Libertad (13-III-1936). Posició anarquista després del triomf electoral del Front Popular de fa 80 anys.

La revolución es una ciencia

[…] Nosotros estamos satisfechos del triunfo de las izquierdas; pero nuestra satisfacción es muy distinta a la que proclaman entusiasmados comunistas y socialistas. Estamos satisfechos por esto: desde la oposición, esas gentes habrían conseguido polarizar ilusiones múltiples, echando toda la culpa de la situación a las derechas; el pueblo es siempre lo suficiente ingenuo para prestarse a esos espejismos y a esas engañifas. No esperábamos ningún gesto subversivo de las izquierdas políticas por virtud de su fracaso electoral eventual; al contrario, ese fracaso hubiese sido su mejor caudal político. En cambio, el triunfo de las elecciones les dio el poder de inmediato, con la insuperable tarea de solucionar el malestar creciente del pueblo español. Su triunfo ha acelerado su derrota final. Lo único que deploramos es que socialistas y comunistas no tengan también participación ministerial en el Gobierno, aunque ya tienen bastante responsabilidad con su intervención en el Parlamento. ¿Se quiere una demostración más de la ineficacia de la conquista del poder para decretar desde allí la felicidad universal? Después del 14 de abril de 1931, tenemos el 16 de febrero de 1936. El pueblo no espera de las derechas más que lo que han dado siempre por intermedio de los guardias civiles y los guardias de asalto; no es que hoy las esperanzas de la acción de las izquierdas sean como hace cinco años; pero si esas izquierdas quedaban derrotadas, el camino de la revolución habría sido mucho más obstruido. […] La revolución no es juego de niños; es una ciencia. Puede ser rebelde cualquiera; pero revolucionario no es más que el que sobre esa rebeldía ha edificado un mundo de conocimientos, tanto de carácter económico y social, como de carácter estratégico, de lucha, de ataque. ¿No veis al mundo capitalista concentrar lo mejor de su técnica, de su inteligencia, de sus recursos, en la ciencia de la guerra, que se dirige tanto al exterior como al “enemigo interior”? […]

Eugeni Xammar 2
De Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – l’Ametlla del Vallès, 1973) a Ahora (7-III-1936). Avui fa 80 anys d’aquest scoop mundial d’aquell periodista català, que va anticipar un esdeveniment històric.

Hitler denunciará hoy el Pacto de Locarno

Berlín, 6 (Crónica telefónica). Las declaraciones de paz se suceden unas a otras que da gusto. Hace apenas ocho días que Hitler, por medio de un diario de París, hizo al pueblo francés una sensacional oferta de paz, sensacional sobre todo porque, que se sepa, Alemania y Francia no están en guerra. Mañana, a las doce del día, el Führer y canciller de Alemania repetirá su oferta de paz en condiciones más sensacionales todavía. Ha sido convocado el Reichstag para mañana a mediodía. En el orden del día figura, como es costumbre en las reuniones del Parlamento -digamos Parlamento- alemán, un solo punto: lectura de una declaración del Gobierno. La noticia ha sido puesta en circulación a las ocho de la noche por la agencia oficial. Los periódicos han publicado ediciones especiales, que las gentes han comprado sin gran entusiasmo y leído sin gran interés. […] La mayoría de los ciudadanos alemanes que han leído la noticia, dada escuetamente y sin más explicaciones, se preguntan a estas horas por qué motivo ha sido convocado el Reichstag y en qué consistirá la declaración del Gobierno. […] Ante el Reichstag el canciller Hitler denunciará mañana el Pacto de Locarno, por el cual Alemania, con menoscabo de su soberanía, está obligada a mantener desmilitarizada la orilla izquierda del Rin y una zona de cincuenta kilómetros de la orilla derecha. Antes de dirigirse al Reichstag para consumar este acto histórico, el canciller Hitler recibirá por separado a los representantes diplomáticos de las potencias firmantes del Pacto de Locarno: Inglaterra, Francia, Italia y Bélgica, para comunicarles la decisión […] Al mismo tiempo harán su aparición oficial en la zona desmilitarizada de Renania los soldados y los aeródromos [sic] militares que estaban ya allí en espera de una ocasión propicia para manifestarse. Y por la tarde el mundo se encontrará ante una nueva situación internacional creada por la voluntad de Hitler, ante una nueva declaración de paz, a consecuencia de la cual Europa se encontrará a dos dedos de la guerra. […]

joan-peiroJoan Peirò (Sants, 1887- Paterna, 1942) a Solidaritat Obrera (20-XI-1936)

Unidad de mando y de responsabilidad

[…] Es absurdo que a estas alturas nos empeñáramos en permanecer en un plan de desorganización. Nosotros, como debéis suponer, no admitimos la disciplina cuartelera. Nosotros rechazamos todo aquello que por disciplina se entendía en el pasado; pero, sin embargo, venimos a afirmar el criterio de que al fin y al cabo, disciplina bien entendida, tal como nosotros entendemos debe aplicarse en el Ejército y en las Milicias, no es nada más, absolutamente nada más, sino que organización, que obediencia a aquellos que es de
conveniencia común a todos los que en la guerra, tanto en la vanguardia como en la retaguardia, intervenimos. A estas alturas ya no se puede admitir que haya columnas que cuando el mando de aquel sector ordena una cosa, digan: “no lo hacemos porque no nos da la gana”, porque este “no me da la gana”, muchas veces da
como resultado el que el fascismo adelante y cause víctimas. Las aspiraciones del pueblo están por encima de la voluntad de esos camaradas, que de acuerdo con sus ideas y con sus sentimientos, cuando les parece bien dicen “no me da la gana”. Sí. Por mucho que
se repita, nunca se repetirá bastante. Lo que está por encima de todo, es la necesidad de ganar la guerra. Pero la guerra, repitámoslo una vez más, únicamente se puede ganar articulando nuestras fuerzas para el combate, y la conclusión no puede ser otra que ésta: sin un organismo que organice y sin una voz que mande, está dirección
de las fuerzas, es imposible. Lo que interesa es que pongamos todos el máximo esfuerzo para que la inteligencia entre todos los sectores que contribuimos a la guerra y a la Revolución sea un hecho. […]

Joan Peiró

1936

Josep Maria LladóDe l’editorial de Josep Maria Lladó (Barcelona, 1910-1996) a La Humanitat (25-II-1937). Avui fa 20 anys de la mort d’aquest periodista que en plena revolució va plantar cara a l’anarquisme violent.

Prou impunitat!

D’unes declaracions recents del ministre d’Estat, Álvarez del Vayo, subratllem una frase: “Els actes inconscients dels incontrolats comprometen tota esperança d’una millora de la nostra situació internacional.” En el mateix sentit, i gairebé amb les mateixes paraules, s’ha expressat també el ministre d’Indústria, Joan Peiró. Dos homes responsables. Dues posicions ideològiques. Un socialista i un anarquista. Dues afirmacions coincidents. Peiró i Álvarez del Vayo reaccionen així perquè senten la guerra com a única i suprema exigència, i perquè comprenen que no serà possible un triomf si persisteix l’acció incontrolada d’uns individus que no són, en definitiva, més que uns apreciables factors -involuntaris o conscients- del feixisme. Tothom ha d’esforçar-se per acabar amb qualsevol acció pertorbadora. Les organitzacions sindicals i els partits polítics estan obligats a donar l’exemple, procedint a una inflexible i rigorosa depuració dels seus rengles. El Govern ha d’imposar enèrgicament l’autoritat que li atorguen el seu origen legítim i la seva força representativa. […] No és possible que, mentre els combatents del front sacrifiquen -i de vegades perden- la vida, i mentre els responsables de la direcció dels partits i organitzacions sindicals s’esforcen per a responsabilitzar i disciplinar les masses -amb una responsabilitat i disciplina de guerra-, uns altres elements, que substitueixen l’ideal per la conveniència pròpia, deshonorin, amb la immoralitat i el crim, el moviment popular que s’inicià gloriosament el 19 de juliol. Prou impunitat! El que actuï al marge de la llei; el que vulgui treure profit de la revolució i de la guerra; el que, fent mofa de la dolorosa realitat d’avui, passegi la seva vagància per la reraguarda, ha d’ésser eliminat sense contemplació. No és ja la vida dels homes sacrificats, ni són ja els interessos perjudicats, els que reclamen la mobilització de la màquina policíaca i judicial contra els pertorbadors. És el prestigi de la revolució mateixa; és la sort de la lluita antifeixista. […]

mayo 1937
De Nin (el Vendrell, 1892 – Madrid, 1937) a La Batalla (1-V-1937). Opinió d’un marxista revolucionari poc abans de morir assassinat. Foto: monument a l’1 de Maig a la Barcelona del 1937.

Primero de Mayo de 1937

Seis años atrás, la clase trabajadora española celebraba el Primero de Mayo en medio de un gran entusiasmo, el corazón henchido de esperanza. Quince días antes había caído el odiado régimen monárquico. La república del 14 de abril vivía su luna de miel. Y Alcalá Zamora, presidente del gobierno provisional, prometía a la multitud obrera la iniciación de una nueva era, la era de la justicia social. Pero el verdadero carácter de la transformación política que acababa de sufrir España no tardó en manifestarse. La burguesía, con el auxilio directo de los socialistas, se aprovechó del entu- siasmo popular para emprender rápida y eficazmente la consolidación de sus posiciones quebrantadas, para afianzar, bajo la máscara democrática, su dominación, puesta en peligro por el movimiento revolucionario de las masas. Inspirada por su certero espíritu de clase, frenó la propia evolución, conservando, esencialmente, las bases económicas de la monarquía y manteniendo incólume el mecanismo estatal del régimen derribado. […] En la sublevación militar del 19 de julio, y la guerra civil y la revolución subsiguientes, se ha condensado, por decirlo así, toda esta experiencia. Y es en este momento crucial de nuestra historia “en que están en juego los intereses fundamentales de la clase trabajadora y todo su porvenir”, cuando los partidos que pretenden ser obreros y marxistas intentan yugular la revolución, frustrar las inmensas posibilidades que se ofrecen al proletariado español, sacrificando sus intereses superiores -que coinciden con los de la humanidad civilizada- a la República democrática parlamentaria, es decir, a la burguesía y a su régimen de explotación. El Primero de Mayo de este año coincide con la fase más crítica de este momento histórico. La burguesía, atemorizada en los primeros meses de la revolución, levanta la cabeza e intenta consolidar sus posi- ciones. Especulando con la guerra y sus dificultades, intenta arrebatar -con innegable éxito en algunos aspectos- las conquistas del proletariado. Y, como en todos los períodos revolucionarios, halla su auxiliar más eficaz en el reformismo. […]

La situació militar
De Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) a La Humanitat (11-V-1937). Avui fa 79 anys esclatava a Barcelona la lluita d’ERC, el PSUC, la UGT i Estat Català contra la CNT-FAI i el POUM

La situació militar

Quan hom examina, a través de les informacions pròpies i estranyes, l’actual situació dels fronts peninsulars, troba encara més incomprensible la convulsió esdevinguda a Barcelona dies enrere. La guerra passa per un moment crític, degut a l’avanç dels insurgents a Biscaia, i es fa necessària la concentració de l’esforç coordinat de tots els sectors populars per a superar els greus perills de l’hora present. Avui per avui, no ens sobren forces de cap mena. Les necessitem totes. I no sols necessitem les que tenim, ans encara cal que les augmentem ben de pressa. Com podríem fer això, si esmercéssim en lluites fratricides i en mesures de precaució els homes i el material que els fronts reclamen? En aquesta hora, si volem salvar-nos, no hem de perdre res a la rereguarda. No hem de perdre temps, ni sang, ni municions, ni riquesa, ni entusiasme, ni fe, ni prestigi. Una nova pèrdua d’aquestes coses ens ho podria fer perdre tot definitivament: la guerra, la revolució, la llibertat, la vida i l’honra. […] Ningú no pot demanar ni esperar la victòria sense fer-se’n digne. […] És ja massa que, per aquest camí de perdició, s’hagi arribat tan lluny. És ja massa que hagin estat esmerçades a la rereguarda vides i eines que als fronts fan falta. I el pitjor de tot seria que no es tragués dels luctuosos fets l’experiència del seny ni la voluntat de l’esmena. Coses com les que suara hem hagut de presenciar, són sempre deplorables i condemnables. Ho serien fins en el cas que la guerra ja estigués guanyada. Ho són moltíssim més quan la guerra encara està per guanyar i quan no han desaparegut les possibilitats de perdre-la. La situació militar ens diu que ja no hi pot haver a la rereguarda cap més follia. Si n’hi hagués una altra, seria probablement l’última abans de la mort. ¿I fóra humanament comprensible d’anar cap al desastre quan hi ha encara, a l’abast de la mà i al preu de l’esforç heroic, la victòria magnífica?

Antoni Rovira i Virgili 1

Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882- Perpinyà, 1949) a La Humanitat (27-VII-1937), La República havia absorbit l’Exèrcit de Catalunya, inclosa la Columna Macià-Companys.

L’aptitud militar dels catalans

Són els catalans una gent apta per als oficis de la guerra? Aquesta qüestió, que l’actual lluita peninsular planteja, pot semblar ociosa als qui coneixen les glòries bèl·liques de la vella Catalunya nacional. No pot dubtar-se de la capacitat fonamental d’un poble que reconquerí per les armes el propi territori, dominà les grans illes de la Mediterrània, senyorejà aquesta mar i realitzà un gesta única al món: l’expedició dels almogàvers a Orient. ¿Què va fer-se d’aquesta aptitud en els segles de la decadència catalana, durant els quals va mantenir-se ací el coratge bel·licós, però no pas la vocació de la
carrera militar? El fet és que els catalans, amb poques excepcions, han restat allunyats, per espai de quatre-cents anys, dels oficis de la milícia. Si l’esperit combatiu es conservà a través de les
centúries fosques, en canvi l’esperit pròpiament militar decaigué fins a desaparèixer gairebé del tot. L’explicació d’aquest interessantíssim fenomen és ensems profunda i senzilla. L’esperit militar d’un poble
requereix la possessió d’un organisme estatal que impliqui el manteniment d’un exèrcit sota la direcció nacional. Així, en perdre els catalans la direcció del propi Estat –cosa que succeí en temps de la dinastia dels Trastàmara- Catalunya comença a perdre la vocació militar, i la minva s’accentua en temps de les dinasties d’Àustria i de Borbó. Al llarg d’aquests períodes veiem com la carrera de les armes atreu cada vegada menys la gent del nostre poble, i com entre els pobles de la monarquia espanyola Castella adquireix enaquest ram la supremacia. […]

La nostra conclusió és aquesta: que per a la resurrecció plena de l’aptitud militar, cal que hi hagi esperit nacional en els catalans
i que la Generalitat prengui la forma i la força d’un Estat dins la unió amb els altres pobles ibèrics. Catalunya i la República estan interessades alhora en l’assoliment d’aquest gran resultat.
Antoni Rovira i Virgili

1937

Manuel Serra i Moret

Pluja de pessetes

De Serra i Moret (Vic, 1884 – Perpinyà, 1963) a Mirador (12-II-1937).

Pluja també de rumors alarmistes en temps de guerra i revolució. I exhortació a posar-se a treballar de valent.

[…] Dies passats, parlant del possible embargament de l’or que el Govern legítim d’Espanya tenia dipositat a la banca estrangera, el Govern ens féu saber que l’embargament no era possible pel simple fet que els dipòsits no existien i, a més, que Espanya continuava en quart lloc entre els estats que compten amb una més forta reserva d’or en garantia de la circulació bitllets

[…] Mentre la reserva d’or no minvi considerablement, la caiguda de la moneda –dels bitllets particularment– ocasionarà danys relativament petits a l’economia. Però perquè la reserva d’or no minvi, cal producció, convé posar en rendiment totes les fonts de producció del país i d’una manera especial les fonts del treball, única riquesa autèntica amb què compten Catalunya i Espanya. […]

Cal que ens traguem del magí la noció que els nostres mals es guareixen amb noves emissions de bitllets. Es pot inventar una economia socialista i àdhuc podria haver-hi algú que tingués alguna idea personal sobre una economia comunista-llibertària. Allò que no es trobarà serà el geni que inventi un ordre que tinguiuna sola columna, unes operacions sense recíproca, una data sense càrrec, un intercanvi sense compensacions i una comptabilitat sense balança. Una pluja de pessetes és una de tantes calamitats que pot dur la guerra, però és una calamitat que hem de combatre amb tanta energia com el feixisme, perquè, com el feixisme, és consumptiva i mortal. Empreses, col·lectivitzades o no, que no se sostinguin amb els propis mitjans, són llagues canceroses en l’economia del país. Obres supèrflues per ocupar braços en atur forçós poden tenir l’eficàcia de mantenir la moral de l’individu, però tindran el defecte de consumir riquesa i energies que el món necessita per a cercar benestar i satisfer necessitats.

[…] Si hem de resoldre totes les dificultats anant a la Caixa de la Generalitat, la indústria serà un asil i els ajuntaments semblaran laconfraria del pa de Sant Antoni. […]

Manuel Serra i Moret 1937

Diego_Abad_de_SantillánLa situación en Cataluña

Abad de Santillán (Reyero, 1897 – Barcelona, 1983) a Tiempos Nuevos (10-I-1935).

Dos anys després entraria en un govern Companys amb gent d’ERC.
Foto: Abad de Santillán a la Generalitat.

Ante una insurrección derechista, de ideología francamente reaccionaria, no se pretende que esté en nuestro deber la participación. Insurrecciones las hacen hoy a cada instante las derechas políticas. El fascismo es insurreccional. Ahora bien: en octubre de 1934 nos encontramos con dos situaciones insurreccionales: la de Madrid y la de Cataluña. Y permanecimos pasivos.

[…] La situación de la “Esquerra” en Cataluña se había vuelto insostenible por su incapacidad política, por su insolvencia moral. Parece que sólo hubiera ido al gobierno de la región para dar la batalla a la CNT y a la FAI y para desacreditarse. Es realmente asombroso que se haya soportado tanto tiempo la insolencia gubernativa por parte de nuestros compañeros. El anarquismo en Cataluña no quiso entrar en el camino de la acción individual a que le empujaban a todas horas los gobernantes de la región. […]

La Generalidad había fracasado con su autonomía. La bancarrota financiera era completa y la bestialidad e incompetencia de los hombres más destacados de la política catalana de “Esquerra” había provocado tales conflictos que el cercenamiento de su autonomía era cosa de días o de semanas.

[…] En lugar de declararseabiertamente incapaces de resolver los problemas de la vida política, social y económica de Cataluña se optó por una caída heroica, que en lugar de heroica resultó enormemente ridícula. Tal fue el alzamiento de la Generalidad el 6 de octubre. No podemos creer que se haya pensado en un levantamiento con miras al triunfo. Y la prueba está en el interés que se puso hasta el último minuto en que no interviniesen la CNT y la FAI, las únicas fuerzas que podían dar al movimiento proporciones y carácter. Sabemos de la escasez mental de los ex consejeros de la Generalidad. Eran hombres deinteligencia excesivamente mediocre; a falta de cerebro,se sentían fuertes en impulsividad y en arrogancia.
[…]

Ramon Sastre i Juan2Text complet de l’article de Ramon Sastre i Juan, Gnom (Barcelona, 1896-1988), a Diari de Catalunya, portaveu d’Estat Català (24-I-1938). A la Catalunya castigada per la guerra, ja es denunciava la ignomínia dels negocis d’armes, que ara també estan delmant països sencers al Pròxim Orient i al continent africà. Foto de Josep Brangulí i Soler (l’Hospitalet de Llobregat, 1879 – Barcelona, 1945): cartell anunciador de l’exposició 7 mesos de guerra, organitzada pel Comissariat de Propaganda a la Barcelona del 1937.

Els fabricants d’armaments

En la lluita sagnant i tenebrosa que cobreix de malvestats i de ruïnes la península Ibèrica, intervenen activament, en clandestinitat inconfessable i amb una còmoda situació d’irresponsabilitat, els fabricants d’armament, més o menys lligats amb els governs de les grans potències, els quals menen un doble joc abjecte i són els elements preponderants interessats en la continuació de la guerra, fins a l’exhauriment de la riquesa de les dues parts bel·ligerants. Cada cop que hem vist fallir, miserablement, a Ginebra i en l’ex comitè de no-intervenció, les essencials directives del dret i de la justícia internacionals, no ens hem pogut estar de sospitar les ocultes maniobres d’aquests agents d’una plutocràcia envilida que amb les seves ramificacions, ben remunerades, que s’estenen com una plaga d’ignomínia per damunt de tota l’Europa, dificulten i empresonen els sentiments de noblesa i d’equitat, que, volem suposar, encara palpiten al fons de les consciències populars. El treball i les maquinacions d’aquests corbs, amenacen, tot satisfent els seus instints immoderats de lucre i de rapinya, la desgraciada civilització occidental. És convenient i necessari que Catalunya no oblidi, en la seva política internacional, l’acció corrosiva d’aquesta gent que s’interposa per evitar les decisions definitives de la justícia posada en mans dels Estats, jugant, impunement, a base de sang i extermini, amb les més vives i pures exaltacions nacionals i amb la candorositat ingènua dels sentiments populars.

Borges BlanquesDe Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) a La Humanitat (14-IV-1938). Avui fa 85 anys arribava la República que la guerra endolaria. Foto: Les Borges Blanques bombardejat (1938).

Abril de sang

Aquest 14 d’abril és el segon que s’escau enmig de la guerra. La República proclamada fa set anys, passa per la prova tràgica que els seus enemics li imposaren. Les banderes de la llibertat, joioses el dia de sol del 14 d’abril del 1931, han sentit després la violència dels temporals. Ostenten, de dos anys ençà, esquinços de violències i taques de sang generosa. El 14 d’abril d’enguany ve entre els dolors i les privacions i les angoixes; però també entre les esperances invencibles i les heroiques decisions. Abril de sang, aquest abril. L’alegria de la diada històrica de set anys enrere s’ha transformat en el dur coratge de la guerra. Ara es veu clar l’error psicològic cabdal dels republicans espanyols. Davant l’alegria popular per l’adveniment de la segona República, es van creure que aquesta no tenia enemics. Ingènuament van imaginar que, en una jornada, havien canviat els homes, s’havien modificat les idees, havien desaparegut els prejudicis i els odis de les dretes. Funest error. Sota l’alegria de la jornada primaveral els homes eren els mateixos, les idees persistien, els prejudicis i els odis es mantenien vius. Esperaven que l’onada de l’entusiasme passés, per a iniciar la reacció i prendre la revenja. Tota la història de la segona República espanyola pot resumir-se en aquests dos fets: confiança excessiva dels republicans -o de molts republicans- i deslleialtat de les dretes per utilitzar aquesta confiança en [profit?] de llurs sinistres maquinacions. […] La República ignorava les enemistats, les rancúnies i les cobejances que s’anaven teixint sinistrament al seu torn. L’optimisme abrilenc de la naixença havia posat una bena davant els ulls de la jove República alegre i confiada. […] “Que és bonica i fàcil, la República!”, es deien molts ciutadans, avui fa set anys. Aquell dia la República era el crit del cor, el voleiar de banderes, el pas de les manifestacions triomfals. Avui la República és ferrenya i exigent. No ofereix la felicitat a canvi d’un simple vot dipositat a l’urna. Demana el màxim esforç, reclama els aspres sacrificis dels temps de guerra. […]

hemingway_paLoyalist DefensesDe la crònica d’Ernest Hemingway (Illinois, 1899-Idaho, 1961) enviada a l’agència NANA (29-IV-1938) tal dia com avui de fa setanta-vuit anys. Foto: combats a Lleida l’abril del 1938

Loyalist Defenses on Lérida Front

Your correspondent entered Lérida today. It is not very hard to do. All you have to do is keep your legs moving steadily and control a slight tickling sensation between your shoulder blades and the base of your neck as you cross a railway yard and come under machine gun fire from a tower 500 yards away. I am now able to reveal that the Government holds almost a third of the town and all the east bank of the Segre and is controlling the junction of three great main roads in Cataluña, one going north to Balaguer and France, one east to Barcelona and a third southeast to Tarragona. If Franco’s troops had been able to conquer the eastern part of Lérida, they would have had access to these three trunk lines into Cataluña. As it is, they are bottled up in the old medieval part of town facing the Segre River, and the Government is heavily fortified along its banks, with the railway station, rail yards and all the road junctions safe behind them. […] The troops holding eastern Lérida are veterans of the siege of Madrid and already have constructed ditches and communication trenches, taking advantage of every fold of the ground that means the difference between being sniped through the head and being able tot go about business calmly and quietly. Fortifications ha progressed so far and were being run out so skillfully that your correspondent seemed back in the old days of Usera and Casa del Campo before Madrid. Only here it was green, flowering and abundant. Pear trees were candelabraed along they grey walls where picks had opened holes for snipers. Trenches angled through kitchen gardens full of peas, beans, cauliflower and cabbage. Poppies were bright in the green wheat between the almond trees and the bare grey white hills of Madrid seemed far away. […] Today the front is 160 kilometers from Barcelona where the Segre River splits the town of Lérida. That is as close as it was four weeks ago.

De Del Castillo (Oñati, País Basc, 1899 – Barcelona, 1976) a Diario de Barcelona (12-I-1941).

Ahir va fer 25 anys de la mort de Josep Amat (Barcelona, 1901-1991). Imatge: una obra d’Amat del 1939.

Esta temporada ha visto la definitiva consagración de José Amat como gran pintor. […] Amat, de sencillez poco común, de corazón ingenuamente apasionado, tiene ante sí, por su juventud y sus posibilidades ilimitadas, un envidiable porvenir. […] Voy a ver al artista a su casa de San Gervasio, y me dicen que no está en ella. Está pintando en la vecina calle Monegal, en el Puchet. Porque, en realidad, el taller de Amat es el aire libre. ¡Cuántas veces no se le ha visto en medio de las bullangueras Ramblas, rodeado de mirones! […] El interior de la casa de Amat es una filigrana de interpretación moderna del estilo isabelino. No en vano es tan buen decorador como pintor. […] Nos cuenta sus fatigas hasta poder llegar a vivir de su arte. Sus estudios de perito electricista en la Escuela Industrial, sin afición alguna, suspirando por acabar las clases y poder asistir a las de la Escuela de Bellas Artes. […] Nos narra sus estancias en Paris, desde 1931, de donde son algunas de sus mejores telas. […] Son sus temas preferidos las calles ciudadanas, los mercados pueblerinos, asuntos que le han hecho famoso. […] -¿Sus inquietudes?- le preguntamos. -Quedarme sin calles que pintar. -¿…? -Sí, señor, la guerra ha dejado hondo rastro en la Barceloneta, cuyas movidas y pictóricas calles eran mi tema favorito. El crecimiento de nuestra ciudad va transformando el otro de mis asuntos urbanos: esta delicia de San Gervasio. Sus plácidas calles, de rico cromatismo, de inconfundible carácter, de exacta proporción entre su anchura y la altura de sus modestas villas, van siendo, sin cesar, invadidas por las insulsas construcciones de vecinos que las destrozan. Y, por si esto fuera poco, existen proyectos de amplias avenidas transversales… La angustia de Amat se refleja en su anguloso semblante, que de pronto se ha vuelto sombrío y grave. ¿Se quedará realmente el gran paisajista urbano sin calles que pintar en nuestra ciudad?

PERE BERNAT’,De Rafael Tasis , ‘PERE BERNAT’, (Barcelona, 1906 – París, 1966) a ‘Catalunya. Òrgan de l’Aliança Nacional de Catalunya’ (París, 27-IX-1944) i foto d’ell en els anys heroics i perseverants de l’exili

Els drets de l’esperit

Si per a tots els pobles d’Espanya la tasca de restablir la República, destruït el règim bordissenc -barreja d’absolutisme fernandí i nazisme a la prussiana-, que oprimeix el país, és una obligació nascuda de llur mateixa dignitat d’homes, els catalans tenim encara uns altres motius que ens obliguen d’ésser els primers en l’esforç col·lectiu. Un home de llengua castellana ha pogut en aquests cinc anys d’opressió fer sentir la seva veu en l’idioma propi. […] Els catalans, no. L’anul·lació arbitrària de l’Estatut de Catalunya no ha tingut únicament unes conseqüències polítiques, com la supressió de la Constitució republicana -no eren la Constitució i l’Estatut les dues fites de l’odi dels sublevats el 18 de juliol? Ha tingut també unes conseqüències espirituals. La llengua catalana ha estat, per primera vegada en el curs de la història, prohibida en totes les seves manifestacions. Hom ha pretès, en nom d’una unitat que no és sinó el tapabruts de l’unitarisme, destruir l’esperit català, desfer tot l’esforç de cent anys de renaixença literària, matar per sempre la cultura catalana. Un català és, avui, un ciutadà -millor, un súbdit, perquè a l’Espanya falangista no hi ha ciutadans, sinó súbdits- de tercer ordre. No sols es veu privat dels seus drets polítics, sinó dels drets de l’esperit. […] Singular concepció del patriotisme, la d’aquests teoritzants de l’imperi vertical, que creuen servir Espanya assassinant una cultura hispànica! Que Guimerà i Maragall hagin estat grans poetes en llengua catalana molestava aquests descendents de Torquemada. Que es publiquessin diaris i llibres en català els semblava un insult inadmissible a la “sobirania nacional”-pobra sobirania, a les mans d’aquests sorges ignorants. […] Difícilment la història dels temps moderns podria presentar un altre cas de persecució d’una llengua. […] Però una cultura nacional no pot morir, si al darrere hi ha un poble disposat a viure. […] Els catalans tenim un idioma propi i una cultura nacional. Els hem estat fidels, sota l’opressió els uns, a l’exili els altres. […]

Luján

De Luján (Mataró, 1922 – Barcelona, 1996) a Destino (16-I-1949).

Los “cafés” cierran

Fa 20 anys moria l’autor d’aquest article clapat de melangia i resignació de postguerra, i publicat tal dia com avui.

Con el cierre del “Café de la Rambla” el tono elegíaco de los necrólogos de los cafés ha llegado a tomar un temblor patético, un estremecimiento recóndito. Desde hace un tiempo, así en Barcelona como en Madrid, los viejos cafés van cerrando sus puertas y la nostalgia invade a los cronistas en cada ocasión que acontece una de estas clausuras. En alguna ocasión una sarcástica alusión a la ciclópea mole de un nuevo Banco hace vibrar en estos comentarios un relampagueo de cólera. Yo, como la mayoría de la gente de talante disperso y distraído, soy partidario del café, si bien voy escasamente a estos lugares; en cambio, la existencia de los Bancos siempre impone un cierto respeto. Si por mi gusto hubiera de dejarme llevar, diría que, como institución, entre el café y los Bancos prefiero el café. Y, sin embargo, frecuento muy poco los cafés, porque sólo entro en ellos cuando deseo tomar algo, y es ésta una conducta que me hace ser un cliente efímero, sin solera. Porque el núcleo de parroquianos de los cafés está compuesto por gentes que asisten a una tertulia sin ánimo de tomar nada. Asisten tan sólo para verificar el acto social de reunirse con sus semejantes. Y esta gente es la que debe fallar ahora y por eso los cafés cierran o languidecen en un ocaso triste y desconsolador. Y en tanto los bancos florecen. ¿Quiere decir esto que se cierran los cafés porque la gente ha abandonado su secular pereza, su inútil dialéctica sobre la vieja mesa de mármol y entregada a un obseso esfuerzo produce un volumen de comercio que obliga a organizar nuevas entidades bancarias? ¿Se cierran los cafés porque se abren Bancos o se abren Bancos porque se cierran los cafés? […] Si como escribió en una ocasión un agudo humorista, la historia de la civilización es el paulatino esfuerzo del hombre por trabajar cada vez menos, hemos de reconocer que con el cierre de los cafés y los Bancos nuevos regresamos un tanto en nuestra trayectoria de hombres civilizados. Si es de grado, todo sea por vivir a gusto. Pero si es a la fuerza… lloremos a los viejos cafés que en sus espejos empañados por tantos años de atmósfera densa y calina se llevan a bordo, hacia lugares ideales, una época mejor.

Néstor Luján
De Néstor Luján (Mataró, 1922 – Barcelona, 1995) a Destino (3-III-1951). Avui fa 65 anys d’aquest text sobre la vaga d’usuaris de tramvia, primera gran protesta a la Barcelona de postguerra

Nuestra actitud

La actualidad de esta última semana en Barcelona han sido los tranvías. Ha sido y es una actualidad delicada, a la cual no podemos menos que referirnos. Ha sido nuestra revista y he sido particularmente yo mismo desde esta sección, que cuenta ya más de cinco años de existencia, quienes día tras día hemos ido aludiendo al mal servicio de esta Compañía y hemos ido invocando la intervención del Ayuntamiento para que este servicio malo y anacrónico fuera mejorado. Sentimos decir que nuestras observaciones han tenido poco efecto. […] Y hoy no podemos menos que lamentar que nuestra opinión no haya sido escuchada. Porque hoy, jueves, los tranvías han circulado por nuestra ciudad prácticamente vacíos. Ahora bien, si sólo hubiese sido un repudio civil y sosegado al servicio de la Compañía de Tranvías podríamos considerar que esto era una simbólica protesta perfectamente civilizada. Pero a esta abstención de los usuarios se han mezclado unos incidentes indignos de nuestra ciudad y de los barceloneses. Y esta violencia no puede menos que provocar nuestra repulsa. Y si en cada momento hemos creído estar en nuestro sitio lamentando el mal servicio público de la Compañía, hoy también creemos estarlo escribiendo nuestra absoluta disconformidad contra cualquier género de violencia, contra cualquier actitud alborotadora del orden público. Con ello alzo mi humilde opinión, la de esta revista y la de nuestros lectores. Y digo la de nuestros lectores porque en los millares de cartas que llevamos recibidas en años sobre ese particular, no hay una sola que incite a la violencia, que la sostenga o aplauda. Deseamos, pues, que no se repita un solo acto que pueda manchar la limpia conducta de los ciudadanos barceloneses, a la vez que estamos plenamente seguros de que sabrá esto evitarse por nuestras autoridades con sana y noble energía. Y a la vez esperamos que nuestro Consistorio sabrá también recuperar su eficacia hallando fórmulas que eviten para el futuro situaciones como ésta que hoy atravesamos.

Joan Fuster
De Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) a Felicidades (1955), traduït per ell. Les falles de Sant Josep a València de fa 60 anys evitaven encara la caricatura política explícita, present avui.

El bo que tenen les falles és que les cremen. En això em sembla que tots estem d’acord. Però, es podria afegir, la millor cosa que tenen les falles és que, als dotze mesos justs, tornen, repeteixen la seua alegria pels carrers de València, com una puntual borradura de primavera. Per a la ciutat, aquest ritme incessant, popular i absolutament previst, té alguna cosa de moviment respiratori. El nostre cos col·lectiu absorbeix una mica d’aire viu, i es desprèn d’algunes acumulacions tòxiques. No diré pas que així purifica la seua sang, però almenys s’alleugereix d’obscures càrregues interiors. De tota manera, si el símil de la respiració resulta forçat, no ho serà tant un altre qualsevol que faça referència a un desfogament fisiològic, a una explosió d’humors, confortadora i apaivagant. Indubtablement, la cendra que rep la matinada del 20 de març provoca, com tota cendra, una insidiosa malenconia. I no per allò de la vanitat de les coses humanes: la falla és pur artefacte de cartó i percalina, deliberadament efímer, sense altra ambició que la de convertir-se en guspires i en fum. La cendra de les falles es diferencia de les altres cendres per simple cansament. No s’enyora la cosa consumida, perquè es tractava de consumir-la, precisament. Però aquell residu material simbolitza la fi d’una energia exasperada, la fi de molta obstinació i de molta voluntat. La malenconia es transforma en alleujament, és clar. Tanmateix, encara que no fos així, tampoc no podria durar massa. Sens dubte, seria una exageració retòrica, indiscreta en tots sentits, traure ara a relluir la virtut mítica de l’au fènix, que, segons la faula, renaixia de les seues cendres. La falla també renaix de les seues. Millor dit: en queda el caliu, la modesta brasa que encendrà el foc de l’any vinent. “Falla” significa foguera: allò que en aparença renaix, al capdavall, és el ninot, el pobre i sofert estaquirot amb el seu gest picant i les seues faccions grotesques. […]

Manuel del ArcoDe l’entrevista i caricatura de Manuel Del Arco (Saragossa, 1909 – Barcelona, 1971) a La Vanguardia (8-V-1953). Francesc Fontbona fa demà una conferència sobre Josep Amat (Barcelona, 1901-1991) a l’Institut d’Estudis Catalans

Mano a mano. El pintor José Amat

El día de San Jorge se ha hecho público el fallo del concurso “Gran Premio Diputación de Pintura”. Lo ha obtenido José Amat. Concurrieron ciento cincuenta y dos pinturas, y fueron seleccionadas veinticuatro, que, colgadas en salón preferente, sufrieron el detenido examen del jurado. Predominó, en el criterio de los miembros calificadores, lo llamado antiacadémico; así Santasusagna, Muntané, Mallol Suazo, Miravalls Bové, Jacinto Olivé, por citar los más conocidos, no obtuvieron ni un voto. En fin, digo esto porque supongo que el fallo será muy discutido. El autor premiado no estaba ahí; fui a su estudio. -¿Ha visto los cuadros que compitieron con el suyo? -Todavía no. -¿Conoce a sus rivales? -Sí, aquí tenemos muy buenos pintores y la lucha es reñida. […] -¿Qué pretende en su pintura? -Trasladar al lienzo lo que me emociona y el espectáculo de la vida. -En su pintura, usted elimina muchas cosas. ¿Qué le sobra del paisaje? -Lo superfluo; hay que resumirlo y captar la escena. -No está explicado. -Los pintores nos explicamos mejor con la pintura. -¿Por qué le gusta más el paisaje urbano que el del campo? -Porque las figuras humanas forman parte del paisaje, para mi. -¿Qué es mejor: el paisaje tal como es o el paisaje que se inventa? -El paisaje existe únicamente como producto humano; un paisaje desconocido, no visto, no existe, es naturaleza; o sea, no está ordenado. […] -¿Cómo juzga el momento pictórico actual? -Yo admiro mucho a Picasso, pero me da la impresión que se ha propuesto poner punto final a la pintura. -¿Cree que el que no llega a pintar como Picasso ya no tiene nada que hacer? -Una cosa es su talento y otra su manera. -¿Aconseja no seguirle? -Hay que imitarle sólo en que es el único que no hace ismos; no imitarle. -Sin embargo, todos los ismos vienen de él. -Porque es el creador de la época. -¿Y usted, qué es? -Casado y con tres hijos. -¿Paga impuesto por signos externos? -Todavía no, pero todo se andará. -Sí, con la ayuda de la Diputación

Sempronio
De la crònica de Andreu Avel·lí artís “Sempronio” (Barcelona, 1908 – Sitges, 2006) a Los barceloneses (IV-1955). El MEAM exposa fins al 19 juny d’enguany obra de Josep Clarà (Olot, 1878 – Barcelona, 1958).

Un ciruelo apunta las primeras flores en el jardín de Clará. -Me parece que se precipita- comenta el dueño. Yo, mentalmente, hago un parangón entre el árbol y el escultor. Jamás han faltado ambos a la cita de la primavera. Clará, desde hace pocos días, utiliza dos sietes para confesar la edad. Sigue, no obstante, en plena luna de miel con la vida. […] En las paredes de su estudio he visto un amarillento dibujo de Bagaría donde, alrededor de Clarà, aparece caricaturizada toda la intelectualidad barcelonesa de la época. Era ya un homenaje al escultor… ¡en 1910! Entonces, nuestro artista lucía una gallarda barba negra. Y había triunfado ya. -La diosa acu-rrucada de la Plaza de Cataluña fue la primera recompensa importante que obtuve -cuenta-. Un gran premio, el año 1909 en París. […] Abandonando el estudio donde trabaja, echa mano a una llave y abre las puertas de su harén. Dos vastas salas que son un bosque de marmóreos cuerpos femeninos. Ante cada figura, Clará formula breves comentarios. “Ésta, dice, tiene 20 años.” Pasamos a otra: “Ésta también es antigua”, etc. […] Del 97 al 1930 residió en París. Llegó al Barrio Latino lleno de ilusiones escultórico-musicales. Sus primeras obras llevaban títulos cual “Tormento”, “Alma y materia”, “Éxtasis”… El mozo olotense ansiaba fijar en el mármol la victoria del espíritu por encima de cualquier contingencia material. -Un día, Roger Milés, director de Le Figaro, me encargó unos medallones con el busto de los artistas de la Comedia Francesa. Reproducidos en el periódico, llamaron mucho la atención… Fue el lanzamiento del novel escultor. […] Esculpir sigue siendo su sola ocupación. No importa que no surjan encargos; lo mismo da que no haya exposiciones a la vista. Durante todo el año, en jornadas de intensa labor, los cuerpos femeninos surgen de la piedra alumbrados por el martillo de Clará. Aguardando al enamorado que se las lleve, las mujeres ingresan en el harén, a través de cuyas ventanas se perciben naranjos y limoneros cuajados de fruto.

Mario Cabré
De Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) a Solidaridad Nacional (30-VIII-1960). Avui fa 100 anys del naixement de l’actor, poeta i torero Mario Cabré (Barcelona, 1916-1990), un dels protagonistes del Carnaval dalinià descrit en aquesta crònica.

Carnaval en Cadaqués

Día de sol; niebla, sol y otra vez niebla. La niebla se impuso finalmente y a su luz gaseada Cadaqués aparecía como marco propicio para cualquier acto daliniano. El espectáculo de la bahía de Port Lligat era fantasmagórico. La bahía, tantas veces recreada en los cuadros del pintor, era una estampa japonesa velada y estética. El pueblo de Cadaqués, desde el pescador al industrial veraneante, pasando por el artista, el snob y el niño, se había congregado a los pies de la residencia de Dalí y Gala. Dentro, en el jardín, tampoco se podía dar un paso. Los chicos de la prensa, pluma o cámara en ristre, hacían de las suyas. Caras conocidas y buenas caras. Sonrientes, atezadas por el sol, bien alimentadas. Mario Cabré abre su sonrisa y la deja así, abierta, para quien quiera recogerla. Palmea en la espalda de Dalí y el genio se deja palpar. Tiene espalda como los demás mortales. La expectación de los allí congelados se centra con la venida de don Pedro Gual Villalbí y don Miguel Mateu Pla. La llegada de Fages de Climent, el gran epigramista ampurdanés, también es acogida simpáticamente. El jardín está decorado con pimientos, panochas, sandías y uvas. Además, se encuentran por todas partes plantas marina, secas y de aspecto polvoriento. Una extraña bola con pinchos ocupa el ojo vaciado de un reloj de sobremesa que preside una guirnalda de pimientos y panochas. Dalí saluda a unos y otros con las antenas de sus bigotes guiándole entre tanta celebridad. Un “acólito” de Dalí hace sonar un cencerro y dos gigantes inician los festejos. Aparte de los gigantes de Figueras traídos a Cadaqués gracias a un camión prestado por don Miguel Mateu Pla, Dalí nos había sorprendido con dos extraños gigantes delgados y estirados, decorados en blanco y negro y con un extraño gorro de veneciano antiguo, también en negro. […]

Gaziel4
De Agustí Calvet, “Gaziel”, (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964) a La Vanguardia (30-XI-1934). Feia poc que Lluís Companys havia fracassat en la proclamació de l’Estat Català de la República Federal.

El alma en pena

[…] ¿Se puede hacer con los catalanes lo que desde fuera de Cataluña se crea más conveniente para ellos? ¿Sí o no? El que estime posible gobernar a los catalanes desde fuera -a pesar de lo dificilísimo que resulta gobernarlos incluso desde dentro-, que lo pruebe: muy poco tiempo bastará para convencerle de que, a no ser reduciéndoles a la más rigurosa impotencia, anulándoles casi, bajo una tutela dictatorial, como si fuesen niños o anormales, no hay manera de poder con ello. Y si, una vez llegado a esta convicción, hay quien se decide a ejercer y organizar la tutoría, ya veremos -¡lo hemos visto ya!- cuánto tiempo dura y cómo acaba el ensayo. […] El tremendo desasosiego de Cataluña, que no deja vivir a España entera, no es otra cosa que el irreprimible afán de esa alma popular indestructible, que busca un cuerpo político propio donde alojarse. […] Cataluña es impotente para dominar al resto de España. Solo en el caso remoto -aunque no imposible- de que España se encontrase un día metida en un mal trance internacional, la locura de Cataluña podría ser grave. De momento -y acabamos de verlo-, los estallidos demenciales catalanes, incluso en las condiciones más favorables para estimularlos, no tienen prácticamente la menor importancia. Pero, si bien es esto cierto, que Cataluña no puede ni podrá, como no sea en una coyuntura de difícil advenimiento, causar a España un daño irreparable, en cambio se basta y se sobra -y esto lo hemos visto también, lo estamos viendo desde hace cuarenta años- para hacerle materialmente la vida imposible, para perturbarla, para desasosegarla, para no dejarle ni un año, ni un día, ni un minuto de reposo: exactamente como ocurre en las casas donde hay un alma en pena. Y el Gobierno, el Parlamento, las instituciones todas, irán de cabeza en España, irremisiblemente, hasta que entre todos consigamos dar al alma en pena de Cataluña un cuerpo adecuado. En otras palabras: hasta que a los ingobernables catalanes se les enseñe, se les acostumbre, se les obligue suavemente a reaprender a gobernarse a sí mismos.

Els dibuixos d’en Casas
D’Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917-1990) a El Correo Catalán (1964). Traducció d’ell al català. Fa 150 anys del naixement de Ramon Casas (Barcelona 1866-1932). Dibuix: Fabra per Casas.

Els dibuixos d’en Casas

Acabo de rebre i fullejar dos volums més d’aquesta col·lecció tan necessària que, amb el títol de Biografies Populars, va oferint la síntesi -a vegades de qualitat altíssima- de la vida dels personatges que no poden guardar-se a l’armari de l’oblit. Els dos últims llibres han estat dedicats a Pompeu Fabra i al doctor Agustí Pedro i Pons. Però no són les biografies el que ara m’interessa, sinó una altra cosa molt important. El volum de Fabra l’obren dos dibuixos de Ramon Casas. No és la primera vegada que manifesto la meva passió per l’obra de l’il·lustre dibuixant, que en quatre traços encertats, plens de sensibilitat i insuperables de profunditat, sabé captar tota una època. La seva col·lecció de dibuixos al carbó és, per al meu gust, una de les coses més importants que tenim, museísticament parlant, i no comprenc com no és airejada i popularitzada com es mereix. Quan s’ha universalitzat la figura de Toulouse Lautrec fins a extrems exage
rats, em costa de comprendre la condemna de Ramon Casas, àdhuc a casa nostra mateix. […] És tan important el que va fer en Casas, que fa més forta la falta d’un dibuixant a la nostra època. És possible que aleshores hi hagués tipus més destacats que no pas ara -la nostra generació és més aviat trista i moltonejada, mansa i respectuosa-, però hi ha els personatges suficients per a demanar el carbó d’en Casas o l’objectiu d’en Karsh, si és que considerem que el retrat pot ésser fotogràfic. És ineludible tenir una iconografia en què darrera els rostres, s’endevinin les ànimes. I això manca. Els joves artistes es deixen la barba -que és el mateix que haver-se afaitat a l’època de Casas -i se sumeixen en abstraccions. I dels fotògrafs -tot i haver-n’hi d’excel·lents- no n’hi ha cap que s’hagi dedicat a furgar per sota de la pell i el bigoti dels ciutadans amb carnet de singularitat. Necessitem retrats de debò per a demà i no temorenques fotografies de carnet. Vejam si algú s’hi apunta.

Marcel NiedergangDe Marcel Niedergang (Evian, 1922 – París, 2002) a Le Monde (15-VII-1966). Demà farà 50 anys de la manifestació de 160 capellans en defensa de l’estudiant Joaquim Boix, detingut durant la Caputxinada, que era torturat per la policia. Foto: els sacerdots quan sortien de la catedral dirigint-se cap a la comissaria de Via Laietana. Era una mostra dels canvis en el món eclesiàstic, que el periodista francès va reflectir dos mesos després en aquest reportatge.

Les nouveaux prêtres

[…] Certes, les résistances ne sont ni faibles ni négligeables. Les problèmes délicats soulevés per Vatican II et ce qui apparait à beaucoup comme une indispensable révision du Concordat de 1953 [entre estat espanyol i Vaticà] à suscite une contre-offensive de la hiérarchie. Mais ces craintes et ces refus obstinés viennent essentiellement des hommes d’Eglise les plus âgés. Les remous suscités à Barcelone par la nomination d’un coadjuteur castillan à l’archevêché de la ville illustrent parfaitement ce conflit entre la hiérarchie et le jeune clergé. Mais le débat existe dans toute la Péninsule. L’Espagne manichéenne a vécu. Les schémas nés de la guerre civile, nourris et entretenus par des nombreuses années de rancune et d’aveuglement volontaire ne correspondent plus à la réalité. Verticale par décision d’Etat et aussi par commodité d’analyse, l’Espagne est soudainement devenue «horizontale». De ce point de vue, l’évolution de l’Eglise n’est qu’un aspect de la rupture de digues et de cloisonnements qui apparaissaient hier encore solides. Les options politiques sont d’abord affaire de générations. Les lignes de partage suivent les pyramides des âges. L’armée? La «vieille garde», les compagnons de Franco ne sont plus que quatre, et des indices certains montrent un corps de jeunes officiers tentés par une sorte de néo-libéralisme. L’Eglise? Elle ne peut plus, de toute évidence, résister bien longtemps aux grands vents du Concile et à la pression des jeunes prêtes. […]

Vázquez MontalbánVázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) a Triunfo (7-II-1976). Avui fa 40 anys de la primera gran manifestació de “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”. Foto d’aquell dia de Manel Armengol (Badalona, 1949), adquirida el 2004 pel MNAC.

¿Quién prohibirá prohibir?

[…] Piedra de toque en la relación dialéctica entre prohibicionismo e imaginación, ha sido sin duda el asunto de la manifestación pro amnistía que la Federación de Asociaciones de Vecinos convocó para el domingo 1 de febrero. […] Convocar y solicitar permiso. Como si el permiso fuera a llegar, las asociaciones crearon una malla organizativa que tenía solucionado desde el servicio de orden hasta el de asistencia médica, no en previsión de desórdenes, sino en previsión de desmayos de placer por parte de algún manifestante, incapaz de resistir la sensación de manifestarse legalmente. Hasta 48 horas antes del día 1, la Federación negoció con el gobernador civil […]. Primero se prohibió hacer propaganda de la manifestación. Después se prohibió la manifestación. […] Sin embargo, la manifestación convocó a miles de barceloneses en un cálculo difícil que puede equivocarse a la baja si apuesta por los 50.000 y a la alta si se va hacia los 80.000. Decenas de miles había. No sólo en el punto de convocatoria, delante del Palacio de Justicia, sino en toda la geografía del Ensanche. Al norte, el obelisco de la Victoria apareció cubierto por una gigantesca sábana en la que se leía “Amnistía” y que fue retirada por los bomberos. Al sur, frente al Palacio de Justicia, la fuerza pública cargaba a caballo y lanzaba bombas de humo. […] A pesar de las duras cargas, cuajan aquí y allá masas que sólo piden una cosa: amnistía y libertad. Hay una manifestación sobre las aceras y otra sobre las calzadas; centenares de coches solidarios se suman al atasco o a la revolución del sonido mediante la proclama de la bocina. […] Entre los manifestantes estaban los líderes de las fuerzas políticas de Catalunya, desde Convergencia al PTE, desde el PSUC al PSAN, desde la derecha democrática a la izquierda que quiere armarse y armarla. […] ¿Quién prohibirá prohibir?

Raimon
De l’article de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) a Tele/eXpres (9-II-1976), traduït per ell. Fa 40 anys del concert de Raimon en el Madrid dels primers temps de la Transició.

L’altre dia, a Madrid

Vaig anar a Madrid, l’altre dia: el 5, exactament. […] En Raimon cantava allí, i valia la pena d’observar què passava, què podia succeir o no succeir. […] En arribant a la Villa y Corte vaig observar múltiples compareixences: “periodistes” de -pel cap baix- una quarta part del món, enviats expressament per informar de la “reaparició” del nostre cantant. No n’hi havia ni un del País Valencià. ¿He de confessar que em vaig avergonyir? Doncs, sí. Perquè, carat!, en Raimon és de Xàtiva. Mentre no es demostri el contrari, i el divertit búnker de la catalanofòbia local -i de les altres fòbies- no ho sabrà demostrar. L’acte, d’entrada, era impressionant: de sis o set mil assistents és, si no m’erro, el còmput de la Dirección General de Seguridad. La majoria eren xicots i xicotes. Vociferaven i aplaudien amb un entusiasme entenidor. La “democràcia” promesa, si no consisteix, com a mínim, que un bocí de multitud vociferi i aplaudeixi ¿què serà? […] En Raimon es va esgargamellar aquella nit. […] Algú, algun dia, recollirà, en fer història, l’insòlit, increïble episodi d’uns quants milers de goles carpetovetòniques acompanyant “Al vent” i multiplicant el “Diguem no!” Semblava l’enunciat d’una esperança. ¿Ho és? […] En Raimon cantava en català, i hi obtingué un eco. ¿Era un eco “conscient”? Eliseu Climent, que era unes quantes butaques més enllà del meu seient, va encreuar una paraules amb no sé quina eminència de l’“oposició” de Madrid. “Muy bien este chico, Raimon, tiene garra… Ya os concederemos la autonomía a los catalanes…” En Climent assegura que va ser una cosa així: quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista. “Os concederemos…” Abans de la petardada, i les espurnes ja ens han socarrat. “Però en Raimon és valencià -puntualitzà Climent-, i els valencians… Jo…” “Hombre, no; más líos de esa especie, no… Con una Cataluña tenemos de sobra…” Amb aquesta “oposición”, “Dios nos coja confesados.” En Raimon podia cantar dos i tres dies més. Li’n van negar el permís… Era massa perillós per a tots…

Vázquez Montalbán 2

De l’article de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) a La Calle (10-III-1981), publicat avui fa trenta-cinc anys, quinze dies després del frustrat cop d’estat del 23-F.

El golpe, ¿ha fracasado?

En el momento de escribir lo que ahora escribo, han pasado unos quince días del golpe de Tejero y lo que cuelga, y escribo con la sensación de que todos mienten, todos mentimos cuando decimos que el golpe ha fracasado. El golpe no ha conseguido cubrir todos sus objetivos, pero ha puesto en marcha atrás el proceso democrático, ha descompuesto el paso y el ritmo de la política española y, a pesar de los tres millones de manifestantes a favor de la democracia, el golpe se ha metido en la conciencia del país, ciudadano por ciudadano, clase por clase. El golpe está dentro de cada uno de nosotros. […] Las consecuencias políticas del “frustrado golpe de Estado” ahí están. La izquierda, a la defensiva y más leninista que nunca; es decir, recordando aquello que dijo Lenin en un momento eurocomunista que tuvo el hombre: “Un paso atrás y dos adelante”. Estamos en el momento del paso atrás. La derecha democrática, con entusiasmo en el corazón y recelo en la cabeza, pero con todos sus instrumentos de dominio social legitimado. La derecha fascista o parafascista, consciente del poder exhibido, consciente de que puede conceder una tregua a ver si los demócratas han aprendido la lección y aplican una política aceptable; y si no la han aprendido, pues otro golpe. Fraga hasta ha insinuado el tiempo de prórroga democrática: siete meses. […] Ante este espectáculo hay que admitir que parte de los objetivos del golpe se han cumplido y que, además, no hay fuerza política capaz de convertir a los responsables del golpe en culpables con todas sus consecuencias, sino en cabezas visibles y en nombres memorizables que seguirán siendo una oferta golpista para la reacción. […] La relativa tregua institucional debe compensarse con un serio esfuerzo de instalación en el tejido social, partiendo del supuesto, durante demasiado tiempo olvidado, de que la democracia se ha construido con material de derribo del franquismo y que la asepsia o la abstinencia política de buena parte del pueblo español sigue siendo la principal victoria del franquismo, lo que verdaderamente el franquismo dejó atado y bien atado

Josep Pla2

De Néstor Luján (Mataró, 1922 – Barcelona, 1995) a La Vanguardia (24-IV-1981). Demà passat farà 35 anys de la mort de Pla, i en fa 50 de la publicació d’El quadern gris, el seu popular dietari.

Josep Pla. El hombre del diálogo infinito

[…] Hace casi cuarenta años que conocí a Josep Pla, cuando comencé a trabajar en el semanario Destino, en los años azarosos de la segunda guerra mundial, que era casi la única publicación semanal favorable a los aliados. Justo es decir que gran parte de esta orientación se debía precisamente a la presencia de Josep Pla, que aborrecía cualquier forma de totalitarismo. Desde el primer momento me distinguió con su amistad y su afecto, siempre velado con sus maneras un tanto irónicas y bruscas, e intentó enseñarme la difícil profesión de periodista. Bueno o malo, yo he sido su discípulo durante muchos años y aprendí de él a conocer paisajes y libros, los hombres y su historia, las ideas y sus quiebras, el oficio de la claridad expresiva. Josep Pla representó para mí un suscitador y un generoso maestro y lo escribo con emocionada gratitud. […] Josep Pla ha sido un gran escritor en lengua catalana y un gran periodista en lengua castellana, en la cual escribió durante casi cuarenta años de gobierno de Franco. Periodista, repetimos, de una vocación irrenunciable, ha creado un castellano singularmente vivo, con un acento de nuestro país, pero con una honestidad clásica, que es el irreprochable sentido de lo que tiene que ser una lengua eficaz, realista, exacta. Sólo un gran escritor de su lengua, de su catalán magistral, puede utilizar el mecanismo expresivo de otra lengua, con la vitalidad, la gracia plástica, y la libertad con que lo ha hecho Pla. […] Queremos subrayar, pues, que cuando Pla se ha visto obligado a escribir en otra lengua que no fuera el idioma catalán, lo ha hecho con desahogo, el desembarazo y la suficiencia del escritor nato. Por esta razón en la historia del periodismo de nuestra época, Pla queda como uno de los periodistas-escritores más certeros de la lengua castellana de estos años. Al lado de sus cualidades estrictamente literarias, definen a Pla dos características esenciales: su universal curiosidad y su catalanidad. […]

Carlos Barral
De Carlos Barral (Barcelona, 1928-1989) a L’Avenç (II-1983) sobre l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants, assetjada al convent caputxí de Sarrià tal dia com avui de fa 50 anys. Foto de Guillem Martínez inclosa en el llibre La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat (2016) de Clara Fons i Doucastella. Mostra la irrupció de la policia a la sala d’actes del convent.

Esfumats del record

[…] Els meus records ja treballats, i qui sap si falsos, de “la caputxinada” es van imposar al relat analític. ¿Hi ha en el convent dels caputxins de Sarrià realment una mena de pou gòtic sota volta encolumnada, on l’Antoni Tàpies em confessà una admiració totalment insospitable pel tractament de les draperies de Franz Hals? [retratista barroc holandès] […] Recordo haver passat la primera nit assegut en una dura cadira de teatret de casal, al costat del filòsof Sacristán. Però qui hi havia a l’altre costat disposat a cremar l’insomni parlant de Hegel malgrat les meves evidents ganes de dormir? Parlava amb accent estranger, però jo no recordo que entre els futurs detinguts hi hagués filòsofs centreuropeus. Potser un estudiant foraster, futur heroi del proper maig del 68? El que sí semblava indubtable és que el correu clandestí que venia amb notícies a mig matí, interrompent les nostres doctes assemblees, era un frare amb els dos braços enguixats, que es treia paperets, allò que els estudiants en diuen “chuletas”, dels intersticis del motlle d’escaiola. […] Sabeu el que és més dramàtic que recordo? Segurament no és l’entrada de la força pública, plena de violència, amb crits autoritaris i empentes als frares, ni l’assalt a l’escenari per arrabassar-nos els micròfons. És més aviat la humil expressió de fam dels golafres, mirant un ou sobrer que un frare sacrificat oferia als més urgits d’aliment. I el més divertit? La pobra imitació de la Gestapo que els grisos feien a les nits utilitzant els fars dels seus vehicles com a fanals de rastreig; aquella seqüència d’un film francès sobre l’ocupació.
Felipe Gonzalez- Guerra
Del text d’Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917-1990) a La Vanguardia (21-VIII-1984), traduït per ell al català. Foto: Felipe González i Alfonso Guerra en el congrés de Suresnes (1974)

PSOE, l’au fènix

El PSOE va sortir molt malmès de la guerra civil. Els seus vells dirigents es van anar morint a l’exili i els que no havien arribat encara a l’ancianitat envelliren escandalosament. La seva vida va ser un vida exterior, muntada sobre les antigues glòries i els prestigis declinants. Va fer un paper minúscul en l’antifranquisme interior. Sobretot a Catalunya -sempre va ser poca cosa al Principat-; els que després van ser els seus puntals van sentir-se atrets per opcions diferents a la del pràcticament desaparegut partit de Pablo Iglesias. El socialisme


Editar entrada ‹ Narcís Subils i Pagès Doctor en Económicas — WordPress





¡WordPress 4.4.2 está disponible! Por favor, actualiza ahora.

No se pierda los errores de rastreo: conecta con Google Search Console aquí.

Yoast SEO se ha actualizado a la versión 2.3.5. ¡Pulse aquí para averiguar las novedades!

Editar entrada Añadir nueva

Entrada actualizada. Vista previa










Enlace permanente:
http://narcissubilspages-doctoreconomicas.com/solo-una-lista…a-en-la-camara
Editar
solo-una-lista-unica-independentista-podria-garantizar-la-mayoria-absoluta-en-la-camara
Ver entrada
Obtener enlace corto

 


0 comments